La no-llegenda de l’Espanya Negra

M’ho comentava en una conversa informal, fa unes setmanes, un eurodiputat. Bona part de la classe política europea no n’era conscient de la dimensió autoritària espanyola. Per a una majoria, Espanya semblava un lloc amable, sol i platja, amb una democràcia moderna que semblava haver superat els vells fantasmes del passat. Uns fantasmes, d’altra banda, no massa coneguts en una Europa desmemoriada entre unes elits que ja no tenen pràcticament cap contacte amb el continent antifeixista fundat el 1945, damunt les cendres encara fumejants del Tercer Reich.

Tanmateix, tots els estats tenen els seus propis fantasmes, i de tant en tant, alguns factors que no controlen, els desperten. L’allau de refugiats l’estiu de 2016 n’és un exemple que ha fet ressuscitar la ultradreta a Alemanya, Itàlia o França, i el Brexit sembla haver atiat la mútua desconfiança entre les elits cosmopolites londinenques i l’ordinary people d’Anglaterra endins. A Espanya, ha estat els catalans qui han permès mostrar a Europa el veritable rostre d’allò que un cop va semblar una democràcia.

No cal tenir un doctorat en història per esbrinar que la democràcia espanyola va partir d’unes bases extraordinàriament fràgils. Com s’ha resolt la polèmica historiogràfica de manera definitiva, la Transició fou un pacte desigual entre els vencedors de 1939 i una oposició afeblida en un context d’una onada de democratització al sud d’Europa. Més que un pacte, hauríem de parlar d’imposició. Els franquistes van imposar un ordre inamovible, fonamentat en la seva presència i supremacia en tots els engranatges estratègics de l’estat, fet que implicava el manteniment íntegre d’una judicatura franquista, el respecte dels privilegis econòmics de la seva casta, la continuïtat d’unes forces policials, militars i paramilitars (els grups feixistes que protagonitzaven una violència subcontractada) que gaudien de carta blanca per exercir la repressió contra la ciutadania. I, per descomptat, i com a fet simbòlic, la prohibició implícita de la revisió del passat, és a dir, el vet a tota memòria històrica que permetés qüestionar l’ordre de 1939, revalidat expressament a la Llei d’Amnistia del 77 i la constitució del 78. El Valle de los Caídos es manté ferm com a demostració monumental de qui continua manant, com a recordatori de com d’il·lusos són els demòcrates que creuen en una reforma sense ruptura.

Catalunya, per contra ha suposat un desafiament obert a aquest règim postfranquista disfressat de democràcia moderna. Barcelona, com sempre passa, és avui la capital de la dissidència, l’ariet democràtic contra el mur autoritari. És això el que explica la virulenta repressió i deriva reaccionària que aplega el conjunt, no només de les forces polítiques, sinó de la seva societat i la reactivació del franquisme sociològic, transvertit avui en un nacionalisme banal de bandereta rojigualda i l’“A por ellos”, que pinta els catalans com a els nous jueus de l’oest d’Europa.

La paradoxa, és que contràriament al relat que s’intenta imposar a l’opinió pública espanyola, hi ha escassos nacionalistes entre els catalans. Les circumstàncies, l’impossible entesa, l’il·lús encaix en una nació d’un castellanisme supremacista, la catalanofòbia com a eix vertebrador de la identitat espanyola, i el franquisme subjacent en les relacions de poder, és allò que finalment, ens ha fet als catalans, la majoria d’heterogenis orígens com jo mateix, sense cap avi català, uns republicans recalcitrants. El nostre independentisme neix de la constatació que som l’únic tros de República, i que per tant, el nostre conflicte és amb el franquisme subjacent en l’estat. El nostre independentisme és la sortida més realista a la situació actual. La nostra identitat no és catalana –car molts en som força crítics amb certa visió folklòrica subjacent- sinó ferotgement demòcrata i republicana. Avui, per ser demòcrata i republicà, no tens altre remei que combatre l’estat espanyol, els seus símbols, la seva constitució, el seu règim, la seva monarquia.

Servidor de vostès porta més de vint anys predicant sobre aquesta naturalesa democràtica i no nacionalista del conflicte. Malauradament, el temps m’ha donat la raó, fins al punt que, no només a Catalunya s’ha arribat a aquesta conclusió, sinó al món sencer. Les simpaties que podem inspirar Pirineu enllà, no són per catalans, sinó per demòcrates. Per contra, les actituds de Madrid han fet recordar als britànics el genocidi practicat pels espanyols a Amèrica, o als belgues, els crims contra la humanitat perpetrats pels “Tercios” que tant lloa Arturo Pérez Reverte a les seves novel·letes d’aeroport. Els alemanys també descobreixen el seu passat amistançament d’Espanya amb els nazis, i com les relacions entre els seus respectius ministeris d’afers exteriors va comportar la deportació de 9.000 catalans als camps d’extermini, i l’assassinat de l’únic president en exercici durant la Segona Guerra Mundial. En altres termes, entre els europeus, torna a emergir la idea, ben fonamentada en el seu moment, de la Llegenda Negra, que avui reemergeix en tota la seva tràgica esplendor. El tracte als catalans, no deixa de ser la fidelitat a la seva tradició inquisitorial i intolerant, violenta i agressiva, petulant fins a una tendència suïcida. Recordem que una vegada, el canceller Otto von Bismark va afirmar que “Espanya era el país més fort del món, perquè portava segles tractant de destruir-se a sí mateix, i encara no ho havia aconseguit.”

Espanya és incapaç de ser democràtica, perquè encara és franquista. Espanya només deixarà de ser franquista si és desmantellada, d’acord amb criteris de la seva diversitat nacional.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *