La Casa de la Selva

Joni D. La casa de la selva. Tigre de Paper. Barcelona, 2018, 90 pp.

 

“Un cop més, l’esperança. L’esperança en un futur blanc. Un futur que els allunyés del passat. Aquell havia estat el desig d’aquella generació. Una generació perduda, que va saltar a l’abisme quan va arribar el desencís. (p. 54)”

 

Potser Collserola no és Dublín, tanmateix la segona novel·la que ens ofereix Joni D., autor d’unes meritòries memòries col·lectives  ­–Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80 (2010)–, , ens ofereix una trama similar a l’Ulisses de James Joyce. A diferència de l’irlandès, Joni D. ens mostra una narració des d’una falsa tercera persona (a còpia de monòlegs evocatius) en un espai condensat de vuitanta planes. A diferència de Joyce, la història no es desenvolupa de manera completa al llarg d’un 16 de juny, sinó d’un dissabte d’agost de 2014. A diferència de l’Ulisses, el solitari protagonista no tasta les cerveses de tots els pubs de la ciutat, sinó que tira de les fonts que troba pel camí acompanyat del seu gos. Tanmateix, hi ha elements compartits, com la desolació dels protagonistes, com la decepció profunda, com la constatació d’una singladura erràtica que afecta tant al paisatge urbà com la trajectòria repassada, com el naufragi col·lectiu d’una generació que evoca, i de la qual ell es declara supervivent, com sovint confessa l’escriptor en diverses entrevistes.

Un dia calorós d’estiu, un home que s’acosta als seixanta anys, surt a passejar amb el seu gos pel parc de Collserola. D’una manera desordenada, va evocant la seva vida, des de la infantesa fins al vespre anterior, quan el seu fill li comunica que aviat serà avi. Des de primera hora del matí, fins que cau una tempesta d’agost, repassa una trajectòria personal, que en el fons, és col·lectiva: la d’una generació que ha d’enfrontar-se a les escorrialles del franquisme i una Transició que tindrà elements d’una duresa brutal, una veritable guerra de baixa intensitat, com reconeixia l’autor en una entrevista a Crític, i com avalen les estadístiques recollides pels historiadors (més de 600 morts, 2.700 ferits en 5.400 actes violents entre 1973 i 1983, segons el darrer assaig de Xavier Casals). És una generació abocada a la resistència o a la resignació. Entre els primers, això implica una guerrilla desigual amb la piconadora de l’estat; entre els segons, l’extinció. Una extinció física (amb una heroïna que tots els indicis fan pensar en una operació d’estat), i una a còpia de claudicació espiritual (l’acomodació efímera i fràgil al sistema): o la xeringa, o la corbata, que resumia recentment a Andreu Barnils en una entrevista a Vilaweb. En el cas del protagonista, que opta per la resistència, implica una clandestinitat que ens remet al MIL, a Action Directe, a Puig Antich, a Jean-Marc Rouillian, encara que també a Mèxic, a la caricatura revolucionària de Nicaragua, i com a estrany supervivent de mil batalles perdudes, a una vida aïllada, a un replegament interior, a una existència  d’Unabomber sense bombes.

La novel·la, tan breu que n’hi ha prou amb una tarda per assaborir-la, té un punt d’al·legòric. Ens fa assistir a la forja i sacrifici de les il·lusions, a patir l’avortament de les utopies en uns temps difícils que només el present autoritari ens permet avaluar amb major precisió i perspectiva. Descriu l’esdevenir d’una generació que va perdre la guerra sense tan sols haver lliurat batalles, més enllà d’algunes incursions confoses en fronts secundaris. Una generació que va perdre a còpia de desil·lusió i que va caure del cavall sense ni tan sols haver sabut tan sols que existís Damasc. Tanmateix, Joni D., com a autor (nascut el 1968), no parla exactament de la seva, sinó de la dels joves militants llibertaris que entraven en la joventut en el moment en què Franco mor tranquil·lament al llit mentre un Borbó es posa la corona que el dictador li havia reservat i els poders fàctics li havien enllustrat. És per això que el seu llibre connecta amb El cel de l’infern, la novel·la de referència que a principis de segle el poeta David Castillo va publicar i que, si bé va gaudir de cert èxit de vendes, no ha estat prou reivindicada per una crítica massa clenxinada encara amb cert patró neonoucentista. La de Joni D. és més aviat una generació que exerceix de baula entre els èpics perdedors de la generació de la derrota respecte la més jove que tracta d’administrar la resistència respecte a la involució vigent.

Tanmateix, un dels indubtables valors de La casa de la selva (referència nostàlgica on el protagonista experimenta quelcom semblant a la felicitat) és el de reflexionar una obra sincera sobre la decepció, el desencís i la mort dels ideals. “Una generació perduda que va saltar a l’abisme quan va arribar a la decepció”. Tanmateix, qui és el fil de la història, amb un gos com a únic interlocutor, estableix una crònica d’un supervivent que, malgrat les derrotes, queda com a testimoni ferm i decidit per reivindicar el seu (i nostre) lloc al món.

 

Nota: Ressenya publicada a La Directa.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *