Figures republicanes: Pi i Margall

Francesc Pi i Margall (1824-1901) és un exemple de personatge de referència injustament oblidat. Si haguéssim de valorar molt breument la seva polièdrica personalitat, hauríem de concloure que fou un dels pensadors europeus més brillants del segle XIX, que com bona part de la seva generació, va tractar d’experimentar les seves idees mitjançant la participació política, i que en un context d’autoritarisme lligat a mitges entre el que Arno J. Mayer considerava la persistència de l’antic règim, i la modernitat del capitalisme darwinià, fou condemnat a l’ostracisme del cànon historiogràfic. Si, a més, afegim que fou un català de procedència menestral, admirat pels llibertaris,  trasplantat a un Madrid aristocràtic aliè als corrents de modernitat europea, podem entendre la incomoditat de l’establishment actual respecte a Pi i Margall. I això contrasta amb el que va passar durant la Segona República, on el barceloní era considerat un punt de referència de la memòria oficial.

Després d’estudiar filosofia i lletres, Pi i Margall marxa a Madrid als 23 anys per tractar de professionalitzar-se com a intel·lectual. Es dedica a la crítica de l’art, a escriure llibres d’història, a col·laborar amb la incipient premsa. Als 30, escriu un dels textos més fonamentals de la seva trajectòria, sinó el millor. Es tracta de La Reacción y la Revolución, una anàlisi brillant sobre les transformacions polítiques i socials al segle XIX, en què l’autoritarisme s’acabava apropiant de l’impuls progressista, on el capitalisme acabava per fusionar-se amb l’antic règim per mantenir les opressions de classe, polítiques i nacionals. En els seus escrits inicials, com a intel·lectual aliè a les famílies madrilenyes i considerat com a heterodox, estableix una crítica profunda a Espanya en el sentit que, malgrat les aparences liberals, l’estat manté una estructura autoritària i vertical, fonamentada en l’acumulació desproporcionada de riquesa i poder, que abdueix les estructures institucionals per posar-les al servei de les elits extractives i feudals, i que la seva obsessió pel centralisme borbònic no fa més que afeblir el país per alimentar la seva capital. Això té com a conseqüències que Espanya descansa sobre una triple opressió: una opressió social (uns grups socials oprimeixen la majoria ciutadana); una opressió nacional (una nació, Castella, oprimeix la resta); una opressió política (un grup privilegiat impedeix exercir drets a la resta).

Enfront aquesta situació, Pi i Margall hi oposarà el federalisme republicà. Cal dir que l’obra del barceloní coincideix en el temps amb la d’un dels pares europeus de l’anarquisme, Pierre Joseph Proudhon (1809-1865), del qual traduirà bona part de la seva obra. A més, durant el període que Pi i Margall patirà un dels seus habituals exilis, a París, entre 1866-1868, es dedicarà a estudiar-lo a fons. Tanmateix, la seva obra anterior fa, almenys en la meva opinió, la proposta federal del català neix de manera prou independent, i paral·lela, a la del francès. Per a Pi i Margall, el federalisme no té res a veure amb la caricatura amb què els socialistes catalans o espanyols l’han degradat. Ben al contrari, la seva proposta és rupturista i radical. Es fonamenta en una democràcia directa i de base municipal, que s’inspira tant en la de les polis gregues i les institucions urbanes medievals com les pràctiques de la Confederació Helvètica. És una democràcia vertical, que corre de baix a dalt, i no a l’inrevés, com hi estem acostumats. Proposa la dissolució i desmantellament de l’estat, en tant que instrument al servei de les elits, i la seva substitució per una estructura política fonamentada en comunitats locals i de base, organitzades a partir del principi d’igualitarisme social i econòmic (inspirat alhora per la proposta col·lectivista proposada per Mikhail Bakunin). Aquestes comunitats han de tenir una autonomia total per establir els acords necessaris per al benefici mutu, i el que avui faria petar el cap als qui reivindica el federalisme: cada comunitat s’organitza i estableix pactes amb altres comunitats afins des d’un punt de vista geogràfic i cultural. Aquesta federació pot organitzar-se en diversos nivells, des de les “nacions naturals, normalment vinculades per llengua”, fins a una federació universal. Ara bé, la potència democràtica del pacte fa que cada comunitat es pugui federar o desfederar-se unilateralment, quan consideri que els seus interessos no són respectats, el que té com a conseqüència una autodeterminació permanent, perquè és cada comunitat la que decideix les institucions o les lleis, i no pas a l’inrevés.

En el cas concret espanyol, s’ha parlat molt de l’iberisme que formula Pi i que altres tracten d’emular amb posterioritat. Tanmateix la idea no és tant la de generar una federació ibèrica de pobles culturalment heterogenis que hauria d’incloure Portual, sinó de la seva voluntat de dissoldre l’estat de matriu castellana, car considera el centralisme assumit com a religió d’estat un element castrador que fa d’Espanya un país fracassat. Per contra, ell és partidari d’una confederació bastida des de de la perifèria, bastida en realitats horitzontals, i on no existeixi una autoritat central. Això implica un pacte lliure sempre revocable, que garanteixi la igualtat entre individus, entre classes socials i entre entitats nacionals.

No resulta difícil d’imaginar que quan ell arriba, una mica per accident, a la presidència de la Primera República, emergeixi el moviment cantonalista, és a dir, l’emancipació de les comunitats respecte unes estructures estatals opressives. Tampoc estranya que aquest pensament li comportés una munió d’enemics a la capital, que conspiressin constantment per fer-lo fora, a ell, i a la seva República. De fet, la majoria de republicans castellans van formar part del que serien els republicans centralistes que pretenien mantenir l’hegemonia de la seva nació respecte les estructures de l’estat.

Pi i Margall experimentà diverses evolucions intel·lectuals que donen per a unes quantes tesis doctorals. Tanmateix, a partir de l’exposat aquí, s’explica la incomoditat que continua inspirant entre el cànon històric hispànic. Malgrat ser una figura de primera divisió europea, avui és apartat de la memòria oficial, no vagi a despertar els vells fantasmes del passat.

 

Nota: Article publicat a la Revista Mirall
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *