Espai de Dissidència

En el balanç d’un any històricament transcendental, cal considerar que definitivament han caigut les màscares. Les màscares d’un estat demofòbic, aliè als principis democràtics i a la voluntat de la seva ciutadania; les màscares d’una monarquia, que reprèn les arrels franquistes i totalitàries i demostra la seva vocació casernària; les màscares de la teòrica fraternitat entre els pobles d’Espanya, quan la majoria dels habitants de l’estat han preferit la unitat a la democràcia, inconscients que s’han quedat amb una cosa i l’altra; la màscara del franquisme sociològic amagat rere bona part de la societat catalana, que es contempla a sí mateixa a la manera dels pied-noirs d’Algèria, que veuen en la cultura catalana una mena de ruralia salvatge, i incapaços de sentir la mínima empatia. Suposo que són els dolors del part d’una República precària, encara que creixentment arrelada en la consciència col·lectiva.

És així com hem entrat en una guerra freda entre Espanya i Catalunya. Més enllà de la repressió i l’ocupació concretes, hi ha un front invisible que es percep en les consciències de milions de persones. Podríem parlar d’intoxicació mediàtica per part dels mitjans espanyols, que han configurat una opinió pública hostil a la República. Tanmateix, si bé Boétie parlava de la submissió voluntària, en una era globalitzada, aquesta ha estat una “intoxicació voluntària”. La majoria dels súbdits espanyols han comprat la versió de l’Íbex 35 perquè han descobert que la cohesió nacional es fonamenta en la creació d’enemics externs o interns, i independentment d’ideologia o condició social ens han “judeïtzat”, despersonalitzat, despullat de la condició humana, és a dir, el pas posterior al no reconeixement com a nació que sempre hem estat.

Per la nostra banda, després del que Joan B. Culla va anomenar la dècada de les decepcions (2000-2010), el nostre país ha fet la seva pròpia evolució, aprofitant els mecanismes de la globalització. La nostra intensificació en les relacions amb la resta del món, els nostres estudiants d’Erasmus, la internacionalització de la nostra economia ens ha anat separant invisiblement de l’estat, atiat pels diversos desencontres de les èpoques passades i presents. Espanya i Catalunya han acabat fent vides separades i ara esclata el conflicte perquè s’està materialitzant el divorci, un procés desagradable i emocionalment dur, encara que inevitable.

També ha estat la constatació d’allò que molts ja sabíem o intuíem, l’existència d’una espanyolitat impostada a partir de l’intent d’ulsterització, això és, una catalanitat anticatalana (amb C’s com a la seva expressió) que busca destruir el país a consciència i que atia els instints totalitaris del nacionalisme espanyol. Aquest no és un fenomen nou ni desconegut: una aliança desigual i caciquista, de contingut reaccionari entre grups poderosos i desheretats per acabar amb un moviment democràtic, que en certa mesura recorda a la revolució islàmica d’Iran. Tot plegat el que revela és una espanyolitat insegura, perquè, a partir del moment en què queda en evidència el relat de la Transició i la modernitat, es propicia un retorn a les arrels profundament conservadores del nacionalisme hispànic. La constatació de la creixent irrellevància internacional, la crisi sistèmica empeny a la societat espanyola a un retorn, constatable en el món artístic, que recorda al landisme i la mediocritat. El fet que els catalans ja no vulguem ser espanyols, i ja no ens plantegem en absolut reformar Espanya ha suposat un cop moral dur que fa que el seu “yo soy español” soni com a un crit desesperançat, una presa d’inconsciència decadent. Poden sublimar-ho amb boicots, amb agressivitat, o encara pitjor, amb un silenci sorollós davant la repressió i despersonalització d’aquells a qui no feia gaire consideraven els seus conciutadans. Tanmateix, la seva virulència, la seva indiferència mostra que, potser, els espanyols tampoc volen ser espanyols. S’aferren a la il·lusió d’un món passat sense projecte de futur. Són (in)conscients (a la manera freudiana) del trencament profund i irreversible. S’han cregut aquell relat que els havia autoconvençut que independitzar Catalunya era com arrencar un braç, i ara resulta, que se senten amputats en la seva ànima. Aquest procés de dol també és paral·lel a Catalunya, on molts dels qui culturalment no ens representava cap problema compartir identitats, ja no podem mirar enrere sense sentir certa ira. La guerra freda ja és plenament vigent, i les relacions no tornaran a ser normals fins que no haguem completat la República.

Espanya necessitava feia temps un psicoanalista, i les seves decisions fa que avui els resulti més convenient un exorcista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!