Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 d'octubre de 2017
2 comentaris

D’escoles i adoctrinaments

Malauradament, aquells que des de fa dècades no ens crèiem la Transició, els fets ens donen la raó: la democràcia espanyola és una farsa. El fet que no veiessim mai cap judici de Nüremberg, cap procés de desnazificació, ens mostra que el franquisme, durant alguns anys, es va retirar de l’escena pública per mantenir-se discretament movent els fils als espais estratègics de l’estat. Més endavant, cap a mitjans noranta, amb la generació d’Aznar, es van començar a desacomplexar i a poc a poc, es van anar col·locant al centre de l’escenari, acompanyats de petits imperis mediàtics que amplificaven el seu discurs.

Amb una ultradreta disposada a recuperar l’espai perdut, era obvi que li calia generar un relat que sumès certa massa social. El nacionalisme, on l’interès s’articula amb l’emoció és una fórmula exitosa per cohesionar un col·lectiu determinat a revertir realitats en un exercici de reaccionarisme. I allò que necessita tot nacionalisme, és buscar un antagonista. El minimilitarisme teatral de Gibraltar, Peregil, o altres aventures colonials de bracet de Bush i Blair no tenia massa recorregut, a banda de semblar ridícul. Calia anar a les essències, i la idea d’enemic interior, barrejat amb un anticatalanisme endèmic en la cultura política hispànica oferia una oportunitat única. En la caduca mentalitat imperial i colonial, atacar civils desarmats, en un nacionalisme extrem i supremacista oferia grans oportunitats de tornar a mobilitzar el franquisme sociològic (el que permet una sòlida massa social i electoral al PP) acompanyat d’unes forces de xoc entre el lumpen que forneix l’extrema dreta.

El relat era simple i de matriu religiosa. Catalunya era diferent, i s’havia allunyat de l’ortodòxia espanyola i això era intolerable. Com els jueus alemanys, sospitosos de no ser prou alemanys, els catalans som sospitosos de no ser prou espanyols. Des de la seva mentalitat imperial, això no podia ser de cap manera un procés natural. Calia que hi hagués algun culpable que expliqués tan gran anomalia. De la mateixa manera que només una conspiració judeomaçònica i marxista justifiqués que la classe treballadora es negués a ser tractada en la mateixa lògica feudal que “Los Santos Inocentes”, calia buscar responsables externs a aquesta heretgia. No calia pensar massa: els mitjans de comunicació i l’escola catalana, amb el seu sistema d’immersió lingüística. Les campanyes van començar aviat, a finals dels noranta, i es van intensificar la dècada passada, en la lluita electoral pel control de les institucions. L’obsessió per la presència del català, i per un professorat que, majoritàriament posseeix una cultura democràtica i vocació de servei a la comunitat, feia que les polítiques educatives, des d’una perspectiva del nacional catolicisme arnat, i en projectes regressius tinguessin una preferència total, amb personatges com el mateix Rajoy, Esperanza Aguirre i José Ignacio Wert, tots ells, ministres d’Educació en algun moment de la seva carrera política.

Tanmateix, la realitat ha estat una altra. Com ja vaig defensar al meu llibre “Anatomia d’una Ruptura” i a desenes d’articles publicats des de fa una desena d’anys, en què la comparació entre Espanya i Turquia era recurrent, l’allunyament de Catalunya respecte al règim del 78 no té a veure amb qüestions nacionalistes, com la propaganda del règim pretén fer creure, sinó amb aspectes de cultura política. Catalunya ha fet la seva pròpia evolució com a democràcia occidental (i capitalista) d’acord amb paràmetres continentals, mentre que Espanya ha propiciat una involució respecte el franquisme. El desig de trencar amb l’estat no és per construir-se nacionalment (al cap i a la fi, la nostra és una societat identitàriament diversa), sinó com a acte de seguretat democràtica, per lliurar-nos d’un autoritarisme endèmic i irrespirable. El règim espanyol no és de fiar, com confirmen les circumstàncies.

El sistema educatiu, contràriament al que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat anys, no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la família, els mitjans de comunicació, l’star system, els amics, i sobretot, la realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit per gent que va conèixer l’escola franquista i que va ser escolaritzada en “la lengua del imperio”. Gent que, com jo mateix, vam haver d’aprendre fora de la institució tots els coneixements vetats per l’escola, els fets i processos vetats per la història oficial, una història oficial, per cert, molt de l’estil a la que apareix a TVE1 o documentals com els de Victoria Prego sobre la Transició, i que resulten ser un relat encobridor de les mentides sobre les quals s’assenta el règim. Tanmateix, per als franquistes d’avui, l’escola catalana és el culpable ideal: és identificable, gaudeix de prou prestigi social, és considerat com a un pilar de la societat, i malgrat la deriva neoliberal dels darrers anys, manté cert esperit democràtic i vocació de compromís social. Ara es reprodueix l’esquema mental del primer franquisme. El “mori la intel·ligència” de Millán Astray concretat en l’assassinat de milers de mestres, encara avui a les cunetes espanyoles. Un “mori la intel·ligència” que contrasta amb els elements identitaris que conformen, ahir i avui, l’imaginari dels més reaccionaris: la veneració per la força, els toros, el gregarisme, la ignorància, la versió més reaccionària de la religió.

En els darrers dies això s’ha concretat encara més en un campanya mediàtica al més pur estil orwellià. No oblidem que els grans grups de comunicació estan vinculats a l’Ibex 35, que són, al cap i a la fi, els beneficiaris i responsables reals del règim. I això ha entrat en el camp de l’amenaça política, a còpia de denúncies instigades per partits supremacistes com C’s o el mateix PP. El trauma que va suposar la irrupció de la brutalitat policial a les escoles l’1 d’octubre va impactar sens dubte en els infants, molts dels quals van veure com els seus pares o les seves àvies havien estat colpejats de manera vergonyant per voler votar, o havien fet destrosses en les instal·lacions i el mobiliaris. L’endemà, molts restaven astorats. Tanmateix, l’ofensiva de l’estat també va tractar d’intimidar mestres i escoles a còpia de denúncies i falses acusacions per les activitats en defensa de la pau i la no violència fetes a les escoles. Després de la violència física, ve la psicològica. L’objectiu és aterrir la comunitat educativa. Els instruments són els partits polítics, i sovint el lumpen que es deixa contaminar per aquesta orgia de nacionalisme banal i extrema dreta que tant agrada a cert garrulisme de suburbi. Vénen dies molt durs en què la victòria de la decència serà a còpia de dignitat i resistència.

Nota: Article publicat a Solidaritat Obrera
  1. El vell somni de la dreta nacionalista espanyola: controlar l´ensenyament a fi de poder adoctrinar còmodament (ells sí poden fer-ho, és clar)i ,sobretot, conseguir un Estat homogeni, fent desaparèixer les llengües i cultures no castellanes. Ho hem vist al País Valencià, a les Illes Balears i a Galícia. Aquest últim cas és especialment esgarrifós. El control polític de la dreta va fer primer que la normalització del gallec aceptés la espanyolització total de la llengua i després va marginar-la al sistema educatiu. Només Catalunya resisteix, per això ha despertat l´odi dels poders espanyols…Encara que la societat catalana es compon de persones de molt diversos origens, crec que la protecció de la cultura pròpia és una de les causes de la necessitat de la independència… Una altra, com diu l´autor, és gaudir finalment d´un sistema polític nou i republicà, sense les arrels franquistes del règim borbònic espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!