Espai de Dissidència

Aquests darrers dies, a mesura que s’acosta el referèndum, la temperatura informativa s’enfila fins a nivells asfixiants. L’estat segueix la seva previsible estratègia de “sostenella y no enmendalla”, perquè s’ho ha jugat tot a la carta de la por, com si encara hi fóssim a la dècada de 1970, i Catalunya no hagués evolucionat en absolut. Per la seva banda, l’esquerra intel·lectualment altiva (i socialment inactiva) acaba imitant el patró marxista de seguir ordres superiors i fer servir el dogmatisme amb verdet que encara veu burgesos allà on troba independentistes o republicans. Hi ha, esclar, els indepes de tota la vida, una mica pesats amb les seves angoixes i inseguretats, encara que amb el temps han après a acceptar que la seva Catalunya somiada és força diferent al país complex i heterogeni amb ànsies d’esdevenir la República de tots. De fet, la transformació del país és força més ràpida i inesperada de la que podríem imaginar.
Tanmateix, els primers, estan hiperventilats. Tants anys i tants mesos autoenganyant-se amb la teoria del souflé, que ara se n’adonen que han jugat pèssimament les seves cartes. A ulls de qualsevol que tingui ulls i no hagi decidit tapar-se’ls, ser partidari d’impedir votar equival , no només a deixar-se en evidència davant d’un món una mica perplex davant l’afer, sinó a quedar fatal davant d’un mateix, és a dir, esdevenir un individu a qui la nació pròpia i la seva peculiar versió patrimonialista de la unitat, està per sobre de la denocràcia. En altres paraules, bona part dels espanyols (i del 20-25% de residents catalans) que volen impedir el referèndum, van acabar el segle XX com a europeus, i han començat el segle XXI com a turcs.
Especialment galdoses són les excuses de qui pretenia acabar amb el capitalisme a partir d’una refundació de l’esquerra i han acabat essent incapaços ni tan sols de desafiar una rància monarquia. Hi ha la mania de la disciplina militar que comporta el sacrifi i d’un país sencer per sotmetre’s a l’estratègia de l’estat, en la inversemblant hipòtesi que aquesta esquerra inconsistent pugui (o se li permeti) arribar a controlar l’estat.
Arribem, doncs, a un punt de ruptura. El de no retorn es va produir molt abans, potser a partir del 9-N. Tanmateix, l’actitud menyspreadora de l’estat i la seva classe política i mediàtica, de les complicitats de la societat civil espanyola, i sobretot dels silencis còmplices, ha propiciat, ja fa temps, una independència dels marcs mentals ja del tot irrevetsible. Espanyols i catalans viuen avui en una distància psicològica inimaginable fa només una dècada. Una distància que alguns amics no espanyols, observadors amatents del procés, ja veuen insalvable.
I, francament, no sé a què juguen aquells que volen arribar a la repressió més totalitària, perquè em pregunto quin escenari preveuen aquells que anhelen fer avortar el referèndum. Perquè, és obvi que el 2-O continuarà un independentisme potent i mobilitzat per anys, disposats a sabotejar la monarquia i treballar per enfonsar un imperi ferit. La incapacitat de seducció, les dificultats per establir una política de fracturar internament la societat catalana, tal com preconitzava Aznar (car l’estat només ofereix orgull colonial als suposats beneficiaris), revela un fet terrible. La tàctica espanyola és la de terra cremada. Als pressupostos generals de l’estat em remeto; al maltracte d’illencs i valencians em refereixo. Amb un pensament segrestat i una intel·lectualitat submisa, Espanya no és conscient que els intents repressius cotra els catalans els duen a l’abisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!