Viatge per l’Espanya franquista (1969-1970)

Ferran Aisa, Viaje por la España franquista (1969-1970), Base, Barcelona, 2017, 255 pp.

Una de les referències més evocadores de la coneguda cançó “Hotel California” de The Eagles, apunta l’estiu del 69, mentre roda pel desert en moto per solitàries carreteres en moto i freqüenta motels inquietants. Les històries de carretera, com la famosa On The Road, de Jack Kerouak formen part dels viatges iniciàtics, que com tots els viatge, solen farcir-se de paisatges interiors. Ferran Aisa, poeta, periodista, historiador, ens ofereix un d’aquells testimonis amb aquesta voluntat de cronista, aplicat a l’Espanya negra i franquista de l’estiu de 1969, que ens allarga a 1970. Precisament serà al llarg del llarg i tediós servei militar quan recopilarà per escrit, aquell viatge fet per ferrocarril i carretera, acompanyat d’un parell d’amics, on descriu llocs, trobades, cruïlles, sensacions i personatges amb els ulls d’un noi de vint anys amb un punt d’innocència. Més de quatre dècades després, un madur Aisa, amb una llarga carrera literària al darrere, recupera aquell text mecanografiat, el revisa al seu refugi d’Agramunt, i el comparteix amb el públic, gràcies a l’Editorial Base.

A diferència dels grans referents sobre viatges iniciàtics, la narració de Ferran Aisa és un exercici de realisme. És més, es tracta d’un text històric molt recomanable per copsar, no només l’ambient, sinó també l’esperit d’una època, més que en blanc i negre, en negre i una fosca tonalitats de grisos. El franquisme no només és omnipresent en la quotidianitat, sinó també ha estat capaç de colonitzar les ments. Com reconeixia la depriment cançó de Jarcha, Espanya és un país on la gent és obedient fins i tot al llit. Es pot llegir l’enveja d’uns joves per uns estrangers que es belluguen sense complexos per les festes de San Fermín, amb els seus cabells llargs i guitarres, mentre que els joves espanyols han de conversar amb mitges paraules, on la repressió nia molt especialment en el més profund dels inconscients. Una Espanya pobra i empobrida, aïllada, acomplexada, miserable en termes culturals i democràtics, on l’opressió és interioritzada fins al moll de l’ós.

Com tota crònica, en base a apunts presos al natural, són els petits detalls el que ens permeten comprendre la dimensió de la tragèdia. Es pot llegir que la potència de la generació que acabarà essent la protagonista de la Transició és assedegada de llibertat, i de voluntat d’esdevenir una societat europea més. Tanmateix, la por és el veritable element que cimentarà la unitat d’Espanya i que impedirà la ruptura amb un passat tan tèrbol, l’hotel califòrnia d’on mai no es pot fugir, segons recorda la cançó de The Eagles. La generació d’Aisa continuarà pagant les hipoteques d’uns avantpassats que van perdre una guerra contra el feixisme, i que no podran trencar les relacions de poder en els anys a venir. Les converses i interrelacions amb gent d’arreu d’Espanya ens permeten intuir que no hi haurà prou força per a una ruptura que avui encara és pendent, i que només un fet radical i contundent com la independència serà capaç de materialitzar.

Un dels elements interessants d’aquetes prop de 250 planes és la peculiar relació Catalunya-Espanya de finals dels seixanta a partir de les converses entre joves de diversos territoris. Es percep, en primer lloc, certa curiositat per un fet clandestí (hi ha grups que no són culturalment espanyols, i això té un punt d’estranyesa entre el nacional-catolicisme oficial), i certa fascinació per la potència rebel d’una ciutat com Barcelona. Tanmateix, el prejudici gravat en marbre hi persisteix. Els catalans, com els protestants de l’era de les guerres de religió, són heretges. S’intueix que acabat el més cru del franquisme, i una Espanya que vol consolidar la seva fràgil unitat, assumeix el relat franquista i talla de cop qualsevol fascinació.

De tota manera, cal recordar que el Viatge per l’Espanya Franquista té una vocació literària, fins i tot poètica. I aquí podríem dir que la visió emocional, un punt naïf del Ferran Aisa de vint anys, recorda a les cançons i l’esperit de Joan Manuel Serrat. Potser en el fons és això. La Transició va començar amb l’optimisme d’en Joan Manuel Serrat i ha acabat amb les músiques i les lletres, els tons més menors i les instrumentacions més realistes, de Lluís Llach.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *