Repensar el Primer de Maig

En les darreres dècades, cada primer de maig apareix narrat pels mitjans de comunicació amb uns ingredients comuns. Com que en els dies festius no hi ha activitat política, els periodistes habituals solen tenir festa i deixen les notícies precuinades als més novells o als que normalment apareixen els caps de setmana. A partir d’aquí, el més habitual és que es repeteixi un mateix patró: imatges d’unes manifestacions oficialistes no massa concorregudes, talls de veu dels parlaments de dirigents sindicals,  una veu en off que potser fa referència als efectes de les darreres reformes laborals, i potser, com a contrapunt, alguna declaració de representants empresarials o d’algun suposat expert, si pot ser amb pedigrí acadèmic en relacions laborals o macroeconomia. També se sol informar, cap al final, amb menor minutatge i amb una exposició aparentment neutra, de les manifestacions “alternatives”, especialment si cap al final s’han produït incidents reals o imaginaris. Si hi ha sort, poca densitat informativa, i certes ganes de lluïment personal per part d’algun redactor amb voluntat de guanyar punts, potser es mostrarà un petit reportatge sobre els efectes de la precarietat laboral en la vida quotidiana, sobre les transformacions en el món del treball o l’evolució de la festa. Sovint, també apareixen algunes imatges més sucoses en emetre batusses entre policia i manifestants a Atenes, Istambul, Berlín o Seül. I aquí acaba tot. Com explicava el filòsof situacionista Guy Débord, en la societat de l’espectacle actual, la veritat acceptada sol ser la que apareix a les pantalles.

Evidentment, la veritat, si és que existeix, sol ser complexa i plena de matisos. Tanmateix, servidor de vostès, que porta uns quants anys en l’organització i preparació de la festa dels treballadors, que ha hagut de redactar algun dels manifestos que es llegeixen com a punt culminant d’aquestes marxes o actes reivindicats com a alternatius, em deixen un sabor agre. Quan penso en el Primer de Maig, no puc evitar posar-me el barret d’historiador i fer una mirada retrospectiva i analítica. Allò que va començar a finals del segle XIX com a una protesta relativament espontània per evocar els màrtirs de Chicago, i per fer visible la capacitat de la classe treballadora fabril de plantejar una revolució que capgirés l’ordre social i econòmic, ha acabat esdevenint una litúrgia cada vegada més ritualitzada, i fins a cert punt, buida. Anem a pams: una litúrgia són el conjunt de formes preestablertes en què s’organitzen les cerimònies de qualsevol acte o institució. Tradicionalment es vincula a les religions, les quals confereixen identitat a un col·lectiu i organitzen el temps i l’espai a partir de ritus formals. A mesura que les litúrgies són més elaborades o repetitives, més consolidada és la institució o les creences, i més llunyana dels seus objectius primigenis. Avui el Primer de Maig funciona com a una mena de processó, amb la seva preparació, discussions, elements visuals, exhibició de banderes, desfilada humana, música o lemes, sermó, rogatòria, comunió, desig de fraternitat i retorn a la normalitat.

Avui el Primer de Maig podria llegir-se com l’evocació del món obrer desaparegut, com per als cristians la Setmana Santa és el record ritualitzat de la passió i mort de Jesucrist. En els seus orígens esdevenia la reivindicació dels màrtirs i la voluntat de bastir un món nou sota un paradigma radicalment diferent de fraternitat, com en els seus orígens l’església (paraula d’origen grec que etimològicament significa “assemblea”) també reivindicava un màrtir que preconitzava una manera alternativa de relacionar el món humà amb el diví, que protestava contra el sistema esclavista del món antic i que qüestionava la força de l’ocupació romana de Palestina. Tinc la sensació que tant la Setmana Santa com la festa dels treballadors semblen avui molt llunyans del seu significat primigeni, tot i que mantenen el seu vessant de demostració pública d’un missatge adulterat pel temps i les transformacions dels segles.

Sóc conscient del nivell de provocació que assumeixo en una capçalera tan significativa com és la Soli, diari que devia llegir el meu avi de la CNT fa un centenar d’anys i que, de manera oficiosa, és patrimoni immaterial de la humanitat. Tanmateix, no és cap secret que el món del treball ha estat sotmès a mutacions profundes que obre forats negres de confusió a aquells que tracten de defensar l’herència del moviment obrer. Avui hi ha un escàs percentatge de ciutadans que puguin sentir-se identificats amb els ritus i litúrgies del Primer de Maig. I no culpabilitzaré a les víctimes del sistema capitalista, que tanmateix no assistirien a la manifestació ni a punta de pistola. A veure, malgrat que existeixen diferències de criteri entre sociòlegs, es considera que a Catalunya només un 1 % de la població formaria part de la classe alta, al voltant d’un 9% seria classe mitjana professional, prop d’un 35% seria considerada classe mitjana assalariada, i al voltat d’un 55%, una classe treballadora amb grans diferències internes. Al llarg dels darrers anys aquest sector s’hauria estès deu punt percentuals en detriment de la classe mitjana assalariada. Tanmateix, l’autopercepció dibuixa un panorama ben diferent, car prop de dos terços de la societat es reivindica com a classe mitjana, mentre que només entre una cinquena i una quarta part es reconeixeria com a classe treballadora.

Aquest decalatge estadístic revela que les regles del joc de la identificació de classe s’han subvertit en les darreres dècades, entre les reformes neoliberals patides des de la dècada de 1970, les suposades revolucions culturals hereves de maig de 1968 i la proliferació de situacions difícils de caracteritzar com pot ser la precarietat laboral, la desindustrialització o l’assumpció dels valors postmoderns, la confusió entre l’accés a cert grau de consumisme respecte al benestar o allò que il·lustra a la perfecció Owen Jones com a “demonització de la classe obrera”, vehiculada molt especialment mitjançant els media. Jones denuncia com la premsa popular, la publicitat o els “reallity shows” es dediquen a caricaturitzar les persones d’extracció modesta amb la voluntat de deformar la imatge pública sobre els treballadors, i evitar precisament que els assalariats s’hi identifiquin. Com va passar a l’Anglaterra Victoriana, es generen imatges i tòpics que presenten els treballadors com a degenerats, culpables de la seva pròpia inferioritat social. Una inferioritat sovint assumida per les pròpies víctimes.

És cert que era molt més fàcil identificar-se com a classe treballadora en el masculinitzat món de la indústria, en un model panòptic i estable, en què el treball dins una mateixa fàbrica o taller feia que la vida laboral anés acompanyada també de formes d’oci i sociabilitat compartida entre iguals, així com de participació política en partits d’esquerres o enquadrament en diverses forces sindicals. Tanmateix, aquest món és més aviat en vies d’extinció. El 2016 només 767.000 catalans sobre una població activa de 3,184 milions estava ocupat a la indústria i la construcció. Això vol dir que només 1 de cada 10 residents al   país es pot considerar treballador de coll blau.

Hi ha altres elements que obstaculitzen aquesta identificació. La precarietat, la manca d’expectatives, la inestabilitat, no només laboral, sinó professional, familiar, existencial evita construir-se una identitat sòlida que permeti bastir un projecte personal. I si la gent ja no confia en sí mateixa, ja no té massa clars conceptes com la pròpia carrera o trajectòria, difícilment es pot posar d’acord amb altres per establir projectes col·lectius.

El consens de Washington, formulat el 1989 dictava un decàleg, que a la manera de deu manaments, que imposava reformes estructurals a tots els governs, que podien resumir-se en tres principis: desregulació, privatització i retallades. Aquest es pot considerar el mantra que ha transformat el món per empitjorar-lo, el Triangle de les Bermudes on han desaparegut els drets socials de les societats occidentals, les arrels del malestar present que ha empès a desmantellar l’antic món sòlid keynesià, potser avorrit i paternalista, encara que amb la capacitat de generar un entorn estable i fèrtil. A partir de les diverses teràpies de xoc aplicades localment, avui tenim un món occidental desindustrialitzat, la precarietat ha esdevingut norma, s’ha produït una acumulació insaciable per part de les elits, i ens trobem amb una societat divergent en què uns pocs expropien els béns tangibles i intangibles de la majoria, i una munió de persones han acabat a fora del sistema, sota aquella categoria que, provocadorament, Zygmunt Bauman va anomenar “residus humans”. Poca broma! Potser fan més mal els béns intangibles. Perquè aspectes com l’orgull professional, la possibilitat de tenir trajectòries coherents d’ofici, la identitat col·lectiva que implicava pertànyer a un gremi o la certesa i previsibilitat de muntar una vida coherent han estat substituïdes per un món líquid i errant, en què cada individu és empès a ser un empresari de sí mateix, a culpabilitzar-se dels seus fracassos o negligir uns mèrits del passat que ja no serveixen en un món competitiu fins a l’absurd. Ens han bastit un món atomitzat on cadascú pateix en silenci la seva desgràcia, on els lligams comunitaris (entre els quals el sindicat esdevenia essencial) han quedat qüestionat per la modernitat.

És precisament aquest món devastat el que explica perquè el Primer de Maig esdevingui avui una litúrgia ritualitzada, neutralitzada, fins a cert punt esterilitzada. Bona part de les consignes semblen destinades a fer rogatòries per un món perdut. Malgrat els treballs i desigs d’activistes que s’esforcen a articular les resistències a aquest món globalitari, les coses no acaben d’arrencar. Fins a cert punt, la temptació de la política està descapitalitzant un món social que sembla que està topant amb el sostre de vidre de velles estratègies i etiquetes caduques.

No dic que les litúrgies no siguin importants. Al contrari. Són expressió pública d’una voluntat d’un model de justícia social que cal fer presents. Tanmateix, cal repensar el Primer de Maig. De fet, festes rituals, dates assenyalades com aquestes haurien de servir per reflexionar sobre quina mena de societat i quina mena de treball voldríem. Malgrat la meva aparença freda, sóc un sentimental amb un punt d’ingenuïtat utòpica. Crec que el Primer de Maig hauria de servir menys d’acte nostàlgic de reivindicar el passat i més d’elaboració constructiva de projectes de futur. Per començar, hauríem de fer una mica més de por. No, no em confongueu. Cap fanal trencat espanta ningú i qualsevol mínim incident, real, imaginari, o com gairebé sempre provocats per infiltrats, serveix per estigmatitzar el moviment. Vaig més enllà. La tradició llibertària ens recorda que els propietaris, els gestors, els inversors, els directius, no només no resulten útils a la comunitat, sinó que més aviat representen el parasitisme del món social i econòmic. Que són prescindibles. Que el futur ha de venir d’aquí. Repartir el treball i els recursos tangibles i intangibles (sobretot el temps i els espais d’autonomia). Presentar un projecte polític i social clar i implacable. I presentar-lo més enllà de les paraules. Entenc que anar ocupant els espais productius, els espais públics, els espais financers i promoure l’autoorganització és el més raonable. Tanmateix, per fer això, i tot recuperant les idees que en Salvador Seguí ens va deixar (i que pocs recorden) per això cal una tasca profunda de preparació. No només preparació tècnica, saber exactament com podem gestionar-nos i anul·lar el poder, sinó també moral (per evitar les nostres pròpies temptacions corruptes, ànsies onanistes de poder, egos desmesurats), i de confiança. Ens ho hauríem de creure i ho hauríem de demostrar quotidianament. Només la unilateralitat dels treballadors genera respecte. Especialment entre els propis treballadors.

La revolució també és intel·lectual. El que diferencia les classes altes de les baixes (i jo que sóc un desclassat i professor de diversos estrats socials és un tema que conec una mica) és l’autoconfiança. Les classes treballadores tenen un terrible problema d’autoestima. Cauen sovint en el parany de la inferioritat assumida a còpia d’empassar-se els prejudicis sobre ells projectats. I la principal medicina és l’alta cultura, la filosofia, el pensament,…. Aquí recolliré el lema de la revista Estudios, que durant la dècada de 1920 difonia les teories de la relativitat d’Einstein entre els afiliats de la CNT: “A la revolució per la cultura”.

Cal evitar de totes totes el folklorisme revolucionari. Cal projectar una imatge dels treballadors com els únics capaços de gestionar el món. Deixar de ser ploramiques i tractar de tu a tu, sense estridències ni llenguatges críptics o démodés, els qui remenen les cireres, per comunicar-los que a cadascú, sense excepció, li toca un grapat, i que es vagin acomiadant del monopoli de la fruita. Cal buscar complicitats entre aquells sectors intermedis, classe professional que resultarà necessària per gestionar col·lectivament els afers públics. Cal projectar una imatge atractiva, de seriositat i rigor, i anar oblidant aquesta mena d’onanisme autoreferent que detecto entre tants militants.

En fi. A mi m’agraden els Primers de Maig que parlin més del futur, des d’una actitud propositiva, que aquesta perspectiva necrofílica en què sovint ha degenerat la festa.

Nota: Article Publicat a Solidaritat Obrera
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *