Lloret

El 1967 Josep Maria Forn va dirigir “La piel quemada”, una extraordinària pel·lícula que els crítics classifiquen com a neorealista, i que tanmateix és un retaule sobre la complexitat de la metamorfosi d’un poble de costa, i com el turisme acaba transformant una societat o uns individus. El poble és Lloret. El protagonista és un manobre que ve d’Andalusia a cercar oportunitats, i si bé les troba, també troba explotació. Els secundaris són una família ancorada en tradicions rurals i relacions socials asimètriques, que si bé viuen l’impacte estètic dels turistes, també han de reconstruir les relacions amb el seu entorn, unes relacions estranyes que aixequen murs invisibles i permeables de perplexitat mútua. A l’altra banda, el poble que es transforma en ciutat, canvia sense canviar, s’engreixa més que creix.

Lloret, com moltes altres poblacions turístiques, malgrat la condició legal de ciutat, segueix essent un poble on tothom es coneix i comparteix secrets, genètica, interessos, i potser alguns cadàvers als armaris

Cinquanta anys després, esclata l’escàndol d’un grup hoteler que punxa la llum pública. Dies després, també transcendeix que els hotels no pagaven impostos municipals i que tenien un munt de deutes amb les administracions públiques i negocis privats. Com cada vegada que passen coses per l’estil, apareix informació fragmentària, declaracions contradictòries, desmarcatges hipòcrites al més pur estil Capità Renault de Casablanca, tot plegat boira de guerra. El gremi local turístic recorda que l’empresari responsable, un responsable sense rostre a internet i parapetat rere muntanyes d’empreses pantalla i subcontractes de subcontractes, no formava part de l’associació. Hi ha certa por a veure’s contaminat de qui apareix com a culpable, i hi ha el desig de cercar un boc que pugui expiar les responsabilitats col·lectives. Al cap i a la fi, Lloret, com moltes altres poblacions turístiques, malgrat la condició legal de ciutat, segueix essent un poble on tothom es coneix i comparteix secrets, genètica, interessos, i potser alguns cadàvers als armaris. Costa de creure que ningú no sabés què passava. És més, estic segur que allà on no funcionava la certesa, arribava la imaginació. S’imposava una llei del silenci, perquè tothom era pecador. Probablement la majoria d’hotelers no era tan descarat a l’hora de cometre frau contra els cabals públics, ni tenia tanta barra a l’hora d’estalviar-se impostos, tanmateix ben segur els abusos, la tolerància implícita respecte les petites o grans irregularitats, la idea que els benestants disposen del privilegi d’un dret diferenciat respecte els protagonistes, grans i joves de La Piel Quemada és tatuada a la mentalitat col·lectiva, és llei no escrita en les relacions interpersonals. És una llei immoral amagada rere milers d’excuses, interpretacions, mitges paraules o justificacions inversemblants. la_piel_quemada-188516935-largeResultat d'imatges de la piel quemada Jo no tinc més informació que els periodistes, ni que els investigadors que tracten de fer justícia davant un cas clarament delictiu. Tanmateix, a mitjans dels noranta vaig treballar com a mestre a diverses escoles de Blanes, tot just a tres quilòmetres del municipi de Lloret. En segons quins aspectes, Blanes i Lloret podrien actuar com a poblacions bessones que comparteixen bona part d’un ADN: engreix ràpid, sociologies duals, certa tolerància amb la irregularitat i el mangoneig, hores extres sense pagar, canvis sense canviar. En una escola, allò que és invisible a l’opinió pública és visible en la lògica quotidiana. Quan anava a fer classe, a primera hora del matí, em creuava amb autobusos plens de nens que feien el trajecte invers al meu, per passar el dia a escoles d’elit de Girona, centres de l’Opus que segreguen per sexe, i que els pares envien no pas per una formació religiosa, sinó perquè aspiren a què els seus fills es relacionin amb qui tallarà el bacallà de la pròxima generació, esperit de corps davant la diversitat que esclata quotidianament a uns barris perifèrics formats sedimentàriament a la manera de còdols de rius, desplaçats del sud i més enllà.

Els de sota, sovint idealitzats per polítics d’esquerres, nòmades de mil derrotes, exèrcit en retirada, escèptics de l’idealisme aliè i consumidors de fast food mediàtic, solen acceptar calladament un ordre injust

Per dalt, certa indiferència oportunista. Els benestants, gent amb qui es pot enraonar, en alguns casos amb cert punt de sofisticació, tracten d’esquivar l’afer desagradable que explica l’assoliment d’allò que abans en dèiem, una posició. Els del mig, potser no tan cultes ni llegits, han arribat a dalt, com ens alertava José Agustín Goytisolo, apujant-se damunt els altres, a còpia d’hores extres no pagades, d’horaris sense límits, de deutes, d’excuses i de capacitat de profit dels avantatges obtinguts no sempre d’una manera neta. Els de sota, sovint idealitzats per polítics d’esquerres, nòmades de mil derrotes, exèrcit en retirada, escèptics de l’idealisme aliè i consumidors de fast food mediàtic, solen acceptar calladament un ordre injust, de les arbitrarietats de les quals són víctimes, sublimades sovint en arbitrarietats entre iguals o en un discurs autojustificatiu de la pròpia impotència tirant les culpes a polítics, empleats públics, o a nouvinguts com ells, més tardanament, i amb altres colors a la pell.

Resultat d'imatges de lloret fraude eléctrico

El resultat, societats trencades, on prospera la corrupció, el nepotisme, el mangoneig, l’arbitrarietat i totes les formes d’abús entre qui té poder respecte de qui no el té. El resultat, un paisatge destruït, i no només el paisatge físic. La tolerància respecte al viu, mata.

Fa segle i mig, Kropotkin, aleshores un geògraf i explorador al servei del tsar de les Rússies, va viatjar per Finlàndia. En aquell país escandinau, el que aleshores era príncep va tenir la seva particular caiguda de cavall camí de Damasc, i esdevingué anarquista. Allà va viure en uns pobles, en què la corrupció era inexistent, perquè l’esperit igualitari i moral de la societat ho impedia. De fet, Finlàndia, amb una trajectòria històrica complicada i unes condicions físiques infinitament més dures que les de Lloret, ha bastit una societat més feliç per haver triat un altre camí. A Lloret un hoteler ha robat. I això ha estat possible perquè en el poble molts ho han tolerat per mantenir una estúpida i precària posició.

Nota: Article publicat a Celobert, Orto i Barret Picat
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.