Memòria històrica i independència

Des de finals de la dècada de 1990 vaig escriure diversos articles acadèmics i de premsa referits a allò que la dècada posterior acabaria essent el debat sobre la memòria històrica. Els meus treballs sobre la Transició i el bandejament del món llibertari en les històries oficials i oficioses, imagino, devien impulsar a alguna ànima caritativa a ésser convidat (com a quota de dissidència) a les compareixences parlamentàries en el que hauria estat el projecte de Memorial Democràtic, una de les iniciatives (frustrades i estèrils) del Tripartit, de manera paral•lela als intents hipòcrites de part de l’esquerra de qüestionar el silenci històric decretat durant la Transició.
Ben segur, en algun lloc deu haver transcrita la meva intervenció davant la comissió parlamentària. Reclamava el mateix que havia fet en altres intervencions públiques: un replantejament revolucionari del tractament dels llocs de memòria (reivindicació de la resistència al franquisme) i ús del pressupost destinat al Memorial per a contractar diversos buffets d’advocats estrangers per perseguir criminals de guerra i repressors franquistes. Vaig veure més cares d’horror entre diputats socialistes i d’iniciativa que entre els propis peperos.
Més d’una dècada després, som allà on érem, o encara pitjor. Tinc la sensació que l’intent de replantejar aquesta qüestió esdevingué una simple qüestió tàctica dels socialistes per pressionar el PP, i que mai va haver cap voluntat de qüestionar la marginació del republicanisme i la resistència (normalment armada) a Franco. Fruit de tot plegat és que encara, per part de l’esquerra, especialment aquella d’arrel comunista, massa acostumada a obeir els dictàmens del Comitè Central, la memòria històrica resulta molt incòmoda.
El tema del Born és un exponent de com l’absència d’independència, no només política, sinó intel•lectual inspira iniciatives d’aquesta mena. La consigna és sabotejar l’independentisme, i no hi ha cap sentit del ridícul a l’hora de treure Franco del magatzem i traslladar-lo, no a la deixalleria, el seu lloc natural, sinó davant del Born. Hi ha la possibilitat d’erradicar els Borbons de Barcelona (una nissaga que no ha fet altra cosa que tirar bombes a la ciutat)? Els mantenim amb l’excusa de… Ni tan sols s’han dignat a inventar-se’n una.
Continuo pensant que la millor política de memòria és aquella que no només compensa les víctimes, sinó aquella que castiga els criminals. Amb Espanya, com hem pogut veure, això és impossible, perquè són els franquistes qui dominen tots els ressorts de poder. Per tant, l’única possibilitat de fer justícia és crear una república independent, i per tant, amb nous instruments legals, d’acord amb el dret internacional i la jurisprudència de Nüremberg fer allò que és de justícia: anul•lar tots els judicis injustos i jutjar tot aquell que va formar part de l’engranatge de la repressió.
Fer el possible per sabotejar la independència, especialment des de l’esquerra, és fer el joc al franquisme. Esclar, que això no és cap novetat. En això va consistir la “política de reconciliació” del PCE i els pactes de la Transició. És per això que cap esquerra, a Catalunya, és creïble, si no és independentista. I no ho és perquè sense independència no és possible generar una situació on qualsevol programa d’esquerres pugui ser factible. La memòria de la resistència és una obligació moral. Això implica El Born. Això també implica Quico Sabaté, Marcel•lí Massana, Faceries, Ramon Vila Capdevila o Salvador Puig Antich. Ah! No me’n recordava, tots aquests també incomoden els qui sempre són amb l’actitud de rebre ordres, no importa si de Moscou o de Madrid…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.