A propòsit de Barcelona: un estiu amb mil juliols

Pere López Sánchez, Un verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909, Siglo XXI, Madrid, 1993, 286 pp.

Que Barcelona sempre ha estat capital de la modernitat, epicentre dels moviments socials, falla tectònica de les tensions europees és un fet més conegut arreu que al nostre propi país. Només cal tenir algunes nocions històriques per adonar-se que la ciutat exhibeix en la seva fesomia les ferides que comporta el canvi i el conflicte històric. Alhora, el desconeixement estès sobre el seu passat, la voluntat noucentista de redecorar amb ivori les llambordes de les barricades, explica l’estranya relació que mantenen els seus habitants amb la capital d’un país al qual es nega l’existència. De fet, l’intent de crear la ciutat elitista damunt la ciutat popular ha estat un motor de progrés històric del país. Un motor, no pot ser d’altra manera, d’explosió i combustió interna. Un motor que actua a alta temperatura sota la carrosseria irisada de la Marca Barcelona. Només cal seguir les polèmiques actuals per entendre que ens trobem amb un organisme viu.

Per documentar-me en la biografia que he tractat d’escriure aquests darrers mesos sobre el sindicalista Salvador Seguí, el meu editor i amic Miguel em va proposar la lectura del llibre que tot just ressenyo en aquest bloc. Del seu autor, Pere López Sánchez, geògraf, urbanista i pensador inclassificable, ja havia llegit darrerament la memorable reconstrucció històrica del Prat Vermell a Rastros de rostros en un prado rojo (y negro) (Virus, Bcn, 2013), una excel·lent reflexió sobre les dificultats d’articular un relat històric des de la memòria bandejada de les classes populars. En aquest llibre escrit fa més de dues dècades, tracta de qüestionar el relat neonoucentista que es va muntant al llarg de la dècada dels noranta del segle passat sobre la història de la ciutat, i aposta per la via Barcelones que estableix en també en un meravellós llibre l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán, i posa el fonament del que serà la reconstrucció de la història popular de Barcelona que inspirarà la sèrie del “Barcelona Rebel”, on es reivindica la reconstrucció de la memòria silenciada del “cap i casal”, visió complementada amb els llibres de Chris Ealham sobre La lucha por Barcelona (2005) o el record dels projectes urbanístics llibertaris reivindicats per Eduard Masjuan a La ecologia humana en el anarquismo ibérico (2000).

La primera dècada del segle XX és el punt d’inflexió en què la segregació urbana impulsada per la burgesia barcelonina es consolida com a contraprojecte de la ciutat rebel

Un verano con mil julios y otras estaciones ens recorda la primera dècada del segle XX com a punt d’inflexió en la transformació urbana de Barcelona, quan la segregació urbana es consolida com a contraprojectes respecte a la ciutat rebel. El pla d’esquarterament de la ciutat antiga, el projecte de ciutat fàbrica taylorista, d’hegemonia burgesa es tracta d’imposar de manera paral·lela a l’organització de la contrasocietat de matriu llibertària, amb els espais d’autonomia combatuts obertament per l’aliança entre les elits i l’estat. Entremig, dos grans esdeveniments: la vaga general de 1902 i les jornades de juliol de 1909, allò que la historiografia oficial denomina com a “Setmana Tràgica”. I entremig, l’intent frustrat d’intentar enquadrar els treballadors en la disciplina partidista del fraudulent republicanisme lerrouxista anticatalà, que tracta d’aprofitar l’addicció noucentista del catalanisme benestant.

Portada

L’autor remarca que entre ambdós esdeveniments revolucionaris, sembla com si aquest espai d’autonomia obrera entrés en hivernació, com si hi hagués la calma del conformisme. En canvi, allò que s’esdevé és un moment constructiu. De fet, és quan es va conformant, des d’una mena de retirada a les casernes d’hivern, el que seria els fonaments de la CNT, des dels tempteigs de la Solidaritat Obrera i l’articulació d’un discurs propositiu. Aquest és un element important que resulta també ben útil a l’hora de fer una mirada contemporània. Les aparences solen enganyar prou, i Lopez Sánchez ens ho recorda.

Potser l’autor abusa de certa tendència al postmodernisme historiogràfic, tot just acabat de difondre en el món acadèmic català de final dels vuitanta i principis dels noranta. Potser el llibre també abusa de certa densitat teòrica que acaba essent un punt carregosa. Potser realitza excessos interpretatius i no acaba d’arrencar una narració prou sòlida. Tanmateix, com l’altre llibre més recent sobre el Prat Vermell, López Sánchez estableix un contrapunt crític al relat oficial que val la pena tenir en compte a l’hora de revisar la mirada aquella primera dècada del segle XX, una mena de frontissa i cruïlla històrica, la narració de la qual encara no és ben resolta.

 

Notes: els pocs exemplars que encara queden es poden trobar a l’Editorial Virus . El mateix Pere López Sánchez té un blog de gran interès, Rastros de Rostros i és un dels impulsors i autors del documental El Sueño Igualitario

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.