Fer Política

En els anys de l’elaboracio de la Llei d’Educacio de Catalunya, i dels agres enfrontaments amb l’aleshores Conseller Ernest Maragall, quan aquest ens retreia el desacord majoritari de la comunitat Educativa, les vagues, les mobilitzacions, les critiques i desqualificacions mútues, ens va reptar obertament: “si no els agrada la LEC, muntin un partit i presentin-se a les eleccions”.

He de reconèixer que em van doldre aquestes paraules. Faltava poc temps perquè el 15-M prengués cos en unes mobilitzacions estranyes que encara no sé com avaluar. Tanmateix, les paraules de l’actualment eurodiputat revelaven l’escassa cultura democràtica del nostre país, com si només obtenir el poder per la via que fos, inclòs l’electoral, comportés carta blanca a l’hora d’imposar voluntats particulars a grans masses de disconformes.

Entenc que l’Ernest perdia la compostura amb certa facilitat (no negaré que, des del sindicat explotàvem amb delit aquest seu punt feble). Segons ell, només els governs i els parlaments tenien dret a fer política, a prendre decisions (tot i que, tenint en compte la clara intromissió de l’Ibex-35 al DOGC, era evident que feia trampa). La democràcia no es pot reduir a votar cada quatre anys, i a senyors discutint en despatxos sobre el que calia fer. Bé, això ja està inventat. Es deia despotisme il·lustrat, i el seu lema era “tot per al poble, sense el poble”.

L’historiador Tony Judt, o el sociòleg Richard Sennet entenien que una societat democràtica es distingia de les autoritàries a partir de la capacitat de participació política de la gent  en diferents espais: associacions professionals, de veïns, de la societat civil, de sindicats, o com a ciutadans anònims que interpel·len als seus representats són els qui articulen una democràcia quotidiana en base a combinar interessos no sempre coincidents, en un diàleg permanent. La recerca del consens, en aquest sentit, és una virtut democràtica. La imposició dels interessos d’una minoria respecte de diversos àmbits de l’esfera pública, és un imperdonable pecat cívic.

Jo que tinc certa experiència sindical, puc constatar, a la manera d’un notari, com la democracia s’ha degradat al nostre país en els darrers anys. A les dècades dels vuitanta o noranta, la capacitat de negociació era una realitat. Podien haver enfrontaments i tensions. Ningú no en sortia satisfet. Tanmateix, més que assolir-se acords satisfactoris, el que s’esdevenia era un reconeixement mutu, un respecte, un tracte entre subjectes legítims. Ara, l’administracio publica ens ignora, ens considera com una nosa. Les meses sectorials on es decideixen els aspectes que afecten a la vida de les persones que representem, o al conjunt de la comunitat educativa, esdevenen litúrgies buides, un simulacre de negociació en què, simplement, ens ignoren. En contrast, s’esforcen a aplicar receptes enviades des de l’OCDE, el FMI o fundacions sufragades pel poder econòmic, a partir de preses de decisions que busquen una escola més desigual, amb majors guanys per als negocis i més perjudicial per als treballadors.

En certa mesura, el que esta fent els poders públics, tant els governants ara, com els de l’epoca d’en Maragall, es allò que jurídicament se’n diu un “frau de llei”. Convoquen negociacions, perquè així ho determina la llei, i després fan cas omís de qualsevol de les nostres peticions, opinions o consideracions. Juguen amb les cartes marcades. Apliquen la seva agenda neoliberal. Aspiren a invisibilitzat-nos com els clients d’un bar a qui el cambrer ignora. És un frau de llei, perquè emparats en la legalitat, no actuen d’acord amb aquesta, és a dir, a negociar tot allò que té a veure amb la institució que representem. En el cas educatiu és encara més dolorós, perquè de manera sistemàtica, des de fa diversos anys, qui ens dediquem a ensenyar les noves generacions, pintem cada vegada menys. I això, en una tasca creativa com la nostra, és suïcida.

Roosevelt, que sí era un demòcrata, quan va plantejar el New Deal, el nou acord que volia establir amb la societat americana a còpia de desenvolupar unes polítiques de benestar justes, va convocar una reunió amb els sindicats. Els representants dels treballadors estaven encantats amb el pla del president nord-americà, encara que eren ben conscients que els poders fàctics sabotejarien les polítiques que pretenien fer. Aixecant-se amb les seves crosses, Roosevelt els va dir el que calia per aplicar aquell ambiciós programa: surtin al carrer i obliguin-m’ho a fer. Potser no cal inventar res. Al cap i a la fi, el lloc natural de la democràcia no són els parlaments, sinó els carrers.

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *