Muriel Casals i la necessitat d’anar ràpid

Evidentment, em sumo al llarg llistat de condolències per la pèrdua d’una de les figures referents del país que va apostar decididament per fer del nostre, com deia Ferran Soldevila, “un país normal”. Malauradament, la seva pèrdua sobtada, li impedirà veure culminat el fruit del seu esforç i de l’esforç col·lectiu on ella resultava ser una de les cares visibles i agradables.

Mentre coneixia la seva desaparició, pensava també en la prematura mort de Toni Lecha, un dels referents de l’independentisme amb qui havia tractat, i que havia estat també un dels referents morals del país, aviat farà tres anys. Tot plegat m’obliga a reflexionar i a adonar-nos de com de lent, tímidament lent, exasperadament lent, que està resultant aquesta inacabable marxa. Tant Lecha com Casals van néixer a l’exili, i tots dos van morir a l’exili, car no van poder acabar els seus dies al seu país, sinó a un estat enemic, hereu del franquisme que va expulsar les seves famílies, amb un Borbó designat pel dictador a títol de successor.

Aviam. Penso que la mort de la Muriel ens hauria de servir per catalitzar allò que molts sabem, i que per tractar de semblar prudents, no acabem de verbalitzar. Són innecessaris disset mesos d’espera. Qualsevol jurista (ja n’hi ha uns quants precedents) sap perfectament que amb un cap de setmana, i uns quants juristes i becaris, n’hi ha prou per redactar la totalitat de les lleis de la desconnexió i preparar diversos plans per ocupar els espais estratègics que permetin prendre les regnes de la República Catalana. Tothom ha vist que la legitimitat ja hi és. Hem votat dues vegades, i els resultats són clars. I cal ser suïcidament ingenu per esperar un acord, avui o el 2017, amb un estat que en realitat no és un estat, sinó un imperi.

No cal tenir cap mena de timidesa ni esperar res que no sigui hostilitat i agressió. Espanya ens ha intentat assassinar, literalment! Amb bombes i repressió, han il·legalitzat la nostra cultura, la llengua, la identitat, les institucions. I parlem, no pas de 2014, sinó de fets viscuts directament per bona part dels catalans, entre els quals la pròpia Muriel, que hagué de néixer a l’exili. Fóra una irresponsabilitat buscar solucions de convivència amb un estat que és maltractador i assassí en grau de temptativa. És somiar truites creure que ens facilitaran cap mena de negociació i acord tenint en compte que ja expliquen ben clar, entre insult i amenaça, que no volen parlar amb cap independentista.

Esperar… a què? La resposta serà idèntica ara que d’aquí disset mesos. Per dignitat, per necessitat, per urgència, cal la proclamació ja. No podem esperar més. Una de les coses més greus que em sap de la mort de la Muriel és que s’ha quedat quan ja ens acostàvem a les platges d’Ítaca, sense el valor o la determinació a desembarcar, mentre ens perdem en discussions estèrils.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *