No és el 3%, és el 21%

No cal repetir allò que és evident. La corrupció és un problema extremadament greu, que soscava les institucions i destrueix els nexes de confiança entre allò que en diem societat.

Tanmateix cal no ser ingenu. La corrupció ja fa molt de temps que hi era. És prèvia a la democràcia, perquè es va canviar de règim, i no d’estat. I el que potser passa és que, tot citant a en David Fernández, “la corrupció no és dins el sistema. És el sistema!”. I els fonaments de 1978, amb els seus partits, els seus poders fàctics, els seus precaris equilibris de poder, són en procés en descomposició. La corrupció niava perquè hi havia impunitat. I en el moment en què tot trontolla, començant per la pròpia existència de l’estat, ens esclata en forma de munició electoral.

No calia ser Pasqual Maragall per entendre que hi havia un 3%, una mena d’impost revolucionari en què poder polític, mediàtic i econòmic es protegia. Era un secret a veus. Tanmateix, aquest fet tan profundament desagradable no obsta per adonar-se que allò que avui és emprat com a arma, abans era tolerat per aquells que ara s’escandalitzen amb el mateix cinisme amb què el capità Renault, el comissari de Vichy a Casablanca, clausura el cafè de Rick perquè s’hi juga, mentre recull amb l’altra mà el suborn setmanal.

La lapidació mediàtica contra Convergència és un gran acte de cinisme. No sabem realment la magnitud de l’esdeveniment. Tanmateix qui avui comanda l’escamot d’afusellament oblida que, essent un afer èticament greu, les activitats il·legals de la corrupció han causat menys víctimes que altres coses considerades legals.

Alguns dels qui avui acusen inquisitòriament a la família Pujol i al nacionalisme conservador, han format part d’empreses consultores el negoci de les quals consisteix a acomiadar massivament treballadors, empenyent-los vers la pobresa i la precarietat. Qui va elaborar i votar la reforma laboral ha aconseguit enviar a l’atur crònic, a l’exili econòmic, a la precarietat i a la pobresa a milions de persones. Qui va impedir l’aprovació de la ILP d’habitatge que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va presentar per acabar amb els desnonaments és còmplice dels centenars de suïcidis que s’han produït. Qui ha tolerat el saqueig impune de milers d’estalviadors amb les preferents, ha causat mals morals i materials irreparables. Qui ha impedit, mitjançant tribunals i recursos, que s’apliqui la Llei contra la pobresa energètica hauria de tenir damunt la seva consciència el patiment de desenes de milers de llars. Qui ha pressionat per acabar amb ajuts de menjador, rendes bàsiques i altres mesures parcials i desesperades per pal·liar milers de drames personals, és, moralment, molt per sota de qui s’ha embutxacat diners indegudament. Les conseqüències són més greus en uns casos que en uns altres. I francament, encara no he vist emmanillat als autors d’aquests delictes morals amb empara legal.

A Catalunya, el problema no es diu 3%. Es diu 21%, que és la xifra de catalans que viuen sota el llindar de la pobresa. I aquí, el PP, Ciutadans o el PSC tenen unes grans responsabilitats. I també la brigada Aranzadi, per descomptat. Perquè com ens recordava Bertold Brecht, “molts jutges són incorruptibles. Ningú no pot induir-los a fer justícia”.

NOTA: Càpsula de ràdio de Fem Girona 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.