El descrèdit dels intel·lectuals

Ho confesso. Tècnicament parlant, em podria definir com a “intel·lectual”. Tinc alguns estudis, fa anys que faig d’opinador a mitjans convencionals i alternatius, he publicat alguns llibres d’assaig, he impartit alguns cursos, he signat i redactat manifestos, també hi he estat en alguns debats públics i participat (no massa) en tertúlies, o estat en consells de redacció de revistes i col·leccions de llibres de reflexió i pensament. Des de fa alguns anys, que dono el perfil d’intel·lectual, encara que em fa una mica de vergonya assumir-ho i tracto de dissimular-ho (la meva vanitat encara la tinc sota control). També participo, des de la més absoluta de les comoditats, d’algunes iniciatives polítiques, tot donant suport a alguns moviments socials, tot i que em deixo veure poc perquè sóc dels que pensen que entre ser a tot arreu i pensar i escriure no resulta massa compatible i m’agrada més el segon. A més, sóc bastant mandrós, i no m’agrada gaire la visibilització pública.

 

Precisament perquè sé com funciona, més o menys aquest món, sóc ben conscient que els intel·lectuals (especialment els engagés) no tenen, justificadament, massa bona premsa. Que sovint l’ego passa per damunt de l’oportunitat. I que habitualment, prostituïm (més per plaer que per necessitat) el nostre nom. Per tot això em miro les iniciatives aquestes en què algunes personalitats del món de la cultura (dels que no tenen la vanitat sota control, com recomanen els metges) amb una certa prevenció. I perquè sé que altres, amb interessos polítics i socials ben clars, tracten d’utilitzar el presumpte prestigi d’alguns en profit propi.

Aquestes reflexions em vénen al cap quan veig els habituals dels manifestos (com Vargas Llosa, Azúa, Carreras, Espada o Boadella) signen escrits per tal de convèncer l’opinió pública que és legítim restringir drets individuals (com votar) o col·lectius (com l’autodeterminació) quan es tracta de catalans. Com deia una altra intel·lectual, Rahola, que no és precisament ni santa ni verge de la meva difusió, ser anticatalà és una ganga. És tan fàcil carregar contra una identitat receptacle de prejudicis, que per a bona part d’espanyols interessants, coses tan grosses com les presentades aquesta setmana colen amb total impunitat.

No contestaré una bajanada tan gran com la que s’està escrivint. Jo, que posseeixo una catalanitat accidental i nul·lament devota, assisteixo esparverat a què una colla de gent amb estudis, llibres, tertúlies i opinions a les seves esquenes, puguin pontificar amb una causa equivalent a les que altres, en el passat, permetien defensar la segregació racial als Estats Units, o defensaven l’esclavitud a la mateixa Espanya del XIX. Tot plegat és molt trist, perquè acaba amb tot l’escàs crèdit que quedaven a uns intel·lectuals que ja fa massa anys que s’apunten al que determinen un supremacisme identitari.

Entenc que no és la primera vegada ni serà l’última. Molts escriptors irlandesos abjuraven de l’independentisme que permeté trencar amb l’imperi britànic aviat farà un segle. En certa mesura, molts procuraven pel seu mercat, encara que també molts reflectien els prejudicis de classe i cultura bastits (sovint amb el seu propi esforç) al llarg de generacions en què s’entenia que hi havia nacions dominants, i grups (sense dret a ésser reconeguts com a nació) subordinats. En certa mesura, la cosa no és altra que hi ha persones disposades a defensar la desigualtat intrínseca com a part de l’ordre. En altres paraules, intel·lectuals al servei del poder.

No em considero més llest o més estúpid que Vargas Llosa, Espada, Carreras o Escolar. Tanmateix, i precisament perquè duc en el meu ADN una certa càrrega llibertària, no tinc altra que escopir, al més pur estil Salvat Papasseit contra tots aquells que, en nom de la llibertat, reclamen opressió.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *