Ahir vaig tenir el plaer d’ésser convidat pel Procés Constituent de Figueres a pronunciar una conferrència sobre el context històric en el qual s’ha desenvolupat la Unió Europea i la seva dimensió política. Us la transcric a continuació.

UNIÓ EUROPEA, REFORMA O RUPTURA

Per Xavier Diez

 

Ja sé que la primera afirmació que faré potser sobtarà al públic d’aquesta ciutat, tanmateix em confesso un admirador fervent de Figueres. No es tracta només del fet que aquí tingui molts bons amics, ni que sempre he estat ben acollit, ni que hagi tingut bones experiències per la ciutat, ni tan sols que ocasionalment hagi tingut ocasió d’indagar sobre el seu passat contemporani. Figueres ha estat, i és, una ciutat fronterera, la qual cosa indica que en realitat, sempre ha tingut una vocació europea i fortament cosmopolita, i això en el context d’un estat tradicionalment aïllacionista i reclòs. Per Figueres han circulat persones i idees, i encara pitjor, persones amb idees i idees amb persones. Això, potser sobtarà a molts figuerencs que són conscients d’haver patit calamitoses polítiques locals d’ençà la guerra, i una certa sensació d’haver perdut oportunitats històriques.  

Tanmateix, la vostra ciutat, i més enllà, l’Empordà, ha estat tradicionalment una ciutat republicana, avançada, revolucionària, amb un passat esplendorós, i amb una vitalitat cultural (i el fet que disposeu de Processos Constituents actius, o grups republicans i maçònics, un moviment llibertari rellevant) que fa de la ciutat tingui una forta vocació avantguardista. O potser es tracta també que el fantasma d’Abdon Terrades o cabetians com Monturiol encara es passegen per les ciutats. Precisament per això, Figueres és una vila especialment dotada per l’acció i per la reflexió.

Aquests darrers dies m’he estat llegint una excel·lent novel·la, d’un autor figuerenc, i que està centrada a Figueres, Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà. No sé si us l’heu llegida. Us la recomano. Tracta d’una història aparentment banal. Una parella de classe mitjana, a la frontera dels quaranta anys, acomodats a una vida provisional, entre la precarietat laboral i la sentimental, una existència que contrasta amb el món estable, i fins a cert punt ensopit, de la generació previsible dels seus pares, i que trenca la relació per una infidelitat episòdica. Tanmateix, la novel·la, que succeeix entre la vostra ciutat, Girona, Agullana, la Jonquera, el Portús i Portbou, va molt més enllà. La frontera esdevé una metàfora de la vida, en certa mesura depriment, que envolta els protagonistes. No m’entengueu malament. Fins a cert punt, aquests representen una classe mitjana que no passa massa ànsia ni excessives preocupacions, i que tanmateix no n’és conscient que el seu món, més que esfondrar-se, el que fa és eternitzar la provisionalitat, enfonsar-se a poc a poc en una precarietat, més que material, espiritual. D’aquí ve la metàfora de la frontera. La Teresa, un dels personatges, passeja per La Jonquera i el Portús, allà on hi havia una ratlla fronterera desapareguda, que ens remet a un món, potser més lleig i aïllat, encara que amb majors seguretats, amb una divisió clara exemplificada en les duanes. Ara, espais com La Jonquera responen a aquella idea formulada per l’antropòleg francès Marc Augé de “no lloc”, espais de transitorietat que no poden ésser considerats com a llocs sense entitat pròpia, espais indefinits, sense significat, despersonalitzats com autopistes, estacions, aeroports. La supressió de les fronteres que ha propiciat una nova construcció política com la Unió Europea, l’hauríem de considerar com a una bona idea a priori, tanmateix, en la vida dels europeus, també ha servit per simbolitzar una certa pèrdua de referents, de seguretats, d’espais clars i personalitzats, d’estabilitats que ens haurien de permetre construir alguna cosa plegats. Enfront aquella bona idea de construcció europea, el que ens queda, com ens explica el novel·lista, són duanes buides, grans benzineres, prostíbuls, botigues on adquirir alcohol o tabac a baix preu, i una certa idea de fragilitat i desolació. En bona mesura això explica una certa sensació de malestar, una mena de forat negre que avui alguns oportunistes com el Front Nacional, voldrien omplir. Al cap i a la fi, molts, i jo em compto entre ells, veiem que el món ensopit i rígid de les fronteres, ha deixat pas al món precari i a la intempèrie d’un nou desordre. Quan la gent veu perdre els referents i les perspectives, i, com en el meu cas se sent traïda i decebuda, pot reaccionar de moltes maneres.

Explicava Tolstoi, a Anna Karerina, que “totes les famílies felices s’assemblen. Les famílies infelices ho són cadascuna a la seva manera”. Perdudes les referències col·lectives, patint en la intimitat i la individualitat, molts tractaran de reconduir les seves pors vers una actitud de ressentiment. La immigració estrangera, atesa que visible, sol ser un bon boc expiatori. Fins i tot els polítics, en tant que reconeixibles i amb noms i cognoms, també poden ésser diana de la nostra indignació. Tanmateix, el poder real s’ha tornat invisible, i això fa difícil de projectar el nostre malestar contra qui ni tan sols té nom.

Amb la Unió Europea ens passa una cosa així. La immensa majoria de persones ho desconeixem pràcticament tot sobre les institucions que condicionen les nostres vides. També entre persones que ens considerem ben informades, restem desconcertades respecte de l’opacitat amb què decideixen el nostre destí. En certa mesura, aquesta és una estratègia, més que maquiavèl·lica, provinent d’un dels “best sellers” de l’emprenedoria i de la gestió d’empreses, “L’art de la guerra” de Sun-Tzu. “sigues extremadament subtil, discret, fins al punt de no tenir forma. Sigues completament misteriós i confidencial, fins al punt d’ésser silenciós. Així podràs dirigir el destí dels teus adversaris”. El cert és que en els darrers temps, bona part de la degradació de les nostres vides i esperances prové d’aquells que, des de despatxos anònims conspiren contra nosaltres.

 

I tanmateix, Europa fou una bona idea. Una bona idea fonamentada en una tràgica realitat. Europa és, històricament, el continent més bel·licós. Els europeus s’han estat matant mútuament en els darrers segles. En certa mesura, la civilització europea es va poder imposar a la resta gràcies al desenvolupament armamentístic i de tècniques militars i diplomàtiques adquirides després de moltes confrontacions. Fins i tot, el propi sistema d’estats sobirans es consolida al Tractat de Westfàlia com a conseqüència de la pròpia guerra dels trenta anys, una fórmula de preservar un mínim ordre entremig el caos propiciat per societats armades i descontrolades. I grans estats nació com Alemanya o Itàlia van sorgir en base a l’agregació de petites entitats estatals amb la voluntat de tenir maquinàries bèl·liques més poderoses i llençar-se a la colonització d’altres regions mundials.

Hi ha força historiadors que consideren precisament les dues guerres mundials del segle XX com a una gran guerra civil europea. Com passa amb l’opinió de l’historiador britànic Tony Judt, jo també sóc un dels que hi estan d’acord. La primera, fruit del desenvolupament del capitalisme liberal, tractava de conquerir mercats i assolir l’hegemonia política i econòmica del continent, i que acaba, paradoxalment, amb els imperis i l’eclosió d’un sistema comunista que tracta de vulgaritzar i caricaturitzar la dissidència obrera. La segona, empesa per la crisi econòmica del 1929, també lluita per l’hegemonia europea a partir de la idea alemanya del Lebensraun, l’espai vital en el qual, a diferència del que havia succeït des del segle XIX, en base a teories de superioritat racial, s’intentava imposar una colonització europea cap a l’est, com un espai natural d’expansió. I tanmateix, dins de la pròpia guerra mundial el que s’estableix és un corol·lari de guerres civils entre classes posseïdores que defensen la idea d’un capitalisme clàssic sense regulació i de vocació darwinista, i aquells qui, des de l’anarquisme, el republicanisme o el comunisme, busquen una societat igualitària i sense classes. La guerra civil espanyola n’és el paradigma d’aquesta guerra de classes. Tanmateix, si analitzem amb deteniment amb el que succeeix a la resta del continent entre el 1940-1945, la lluita entre ocupants i resistents segueix aquesta mateixa lògica. A França, la lluita entre la resistència i els col·laboracionistes té un fort component polític i de projecte social. És revifar, en certa mesura la lluita entre els commuards i el reaccionarisme antisemita d’aquells que busquen una societat fonamentada en l’ordre, la religió i les diferències de classe. Això passa, en certa mesura també a Itàlia, en què els defensors de l’ordre i la tradició s’alien amb el feixisme per preservar les velles jerarquies, mentre que els diversos grups partisans esperen organitzar una societat igualitària i republicana, i en certa mesura, emmirallat en un comunisme prestigiat, capaç de derrotar a la Wermatch. El mateix a Grècia, on l’alliberament el fan els propis partisans comunistes grecs, i on la fi de la guerra representa l’ocupació britànica per preservar el capitalisme i la monarquia, tal com havien pactat amb Stalin i on esclata una guerra civil posterior terrible, que explica en certa mesura la persistència d’una confrontació molt profunda, en l’actualitat, entre l’esquerra i una dreta amb una gran tradició feixista i neonazi.

Fins i tot, allà on no es produeix ocupació, com a la Gran Bretanya, la fi de la guerra representa una ruptura amb el vell i aristocràtic ordre de l’imperi. Els soldats que tornen, una societat mobilitzada per l’esforç bèl·lic, no està disposada a tornar enrere com si res no hagués passat. Una vegada guanyada Alemanya, despatxen Churchill i envien l’ordre al seu govern d’establir des de l’esperit del 45, allò que William Beveridge, un vell aristòcrata, acabarà muntant com el “Welfare State”, l’estat del benestar.

 

I sí, en aquest context de postguerra, apareix la idea d’Europa. No és una idea sorgida de la il·lusió, ni de l’optimisme, sinó de la por i la fatiga. La fatiga de guerra, que ha arruïnat el continent, la voluntat de prevenir nous enfrontaments, i també la por, en el nou context de guerra freda, a un comunisme aleshores triomfant, prestigiat, considerat com a modern. Europa apareix com a una protecció mútua, i participa d’aquest esperit, no tant de reconciliació com d’establir bases de confiança mútua que només un canvi radical que domestiqui el capitalisme pot aconseguir. És aleshores quan les idees keynesianes s’acaben imposant en les càtedres universitàries i en les agendes polítiques. És també quan es realitza el pacte per l’estat del benestar.

Ens recorda Tony Judt que el pacte per l’estat del benestar és el producte d’una doble feblesa. La classe obrera (perquè sí, efectivament la major part de la població treballadora era industrial i amb una cultura de classe consolidada), no té prou força per impulsar la revolució, mentre que les velles elits no es troben legitimades, després dels seus errors, d’haver provocat la crisi d’entreguerres i en un context geoestratègic en què poden prendre mal, per mantenir la vella política classista. S’arriba, doncs a un compromís. D’una banda, la socialdemocràcia renuncia al socialisme i accepta el sistema de democràcies liberals. De l’altra, la democràcia cristiana renuncia al capitalisme despietat, encara que accepta la intervenció estatal per corregir desigualtats i permetre ampliar les classes mitjanes. Europa neix en aquest context i beu d’aquest esperit. I, a més, és un club democràtic, amb una democràcia entesa com a participació de tota la població en el repartiment de la riquesa i en l’adquisició de ciutadania, i que exclou les dictadures de l’Europa perifèrica, car representen el vell sistema del qual s’han emancipat. No en volen saber res de la Grècia dels coronels, ni del Portugal de Salazar, ni d’una Espanya franquista, que pel seu aïllament i el manteniment de l’hegemonia de les velles classes dominants, quedaran condicionades a ésser societats que, com deia Vicenç Navarro, quedaran condemnades a tenir un benestar insuficient, i per tant, una democràcia incompleta.

Són anys en què el projecte europeu guanya prestigi. És un club d’estats que comparteixen una mateixa filosofia. Una filosofia d’allò que ja durant el New Deal es va anomenar com a “la gran convergència social”. Això és el que explica que bona part de les societats mediterrànies sospiressin per la idea europea. No es tractava només que l’estat tractava el ciutadà amb respecte i garanties,  sinó que evitava aquesta fórmula de tortura tan tradicionalment espanyola de l’exclusió i la misèria entre la indiferència de les elits.

Tanmateix, la gran construcció europea, que desenganyem-nos, era un mur occidental per fer front a un bloc comunista que, fins a la dècada dels seixanta, semblava a punt per guanyar la guerra freda (cal recordar uns índexs econòmics de creixement força superiors). En el moment en què, a partir dels anys setanta, amb la reconstrucció del poder dels economistes clàssics de l’escola de Chicago, i els evidents problemes del bloc socialista, la filosofia europea torna a canviar. Al cap i a la fi, les elits europees, els grans cognoms de la banca, la indústria i l’especulació borsària també mantenen força connexions amb el món de preguerra, tornen a emergir, a sentir-se confiats, a conspirar per anar desmantellant aquest gran mur contra una revolució que, en llenguatge maoista, no deixava de ser un “tigre de paper”.

 

En certa mesura, tota gran organització política, en un espai tan fronterer, tan immaterial, és ideal per infiltrar-se i remenar per tal de modificar el decorat amable de la Unió. Diuen que els pots es poden canviar, o bé enderrocant-lo i bastint-ne un de nou, o bé anar canviat travessa a travessa sense interrompre el trànsit, sense que la gent se n’adoni. I és a partir d’aquesta època en què les diverses institucions europees, avesades a l’opacitat i la llunyania dels ciutadans, comencen a desmantellar la vella construcció per fer-ne de noves.

Anem a pams. A partir de la revolució conservadora dels anys vuitanta, la política europea va girant a poc a poc com un mitjó. Les regulacions protectores del capitalisme forcen a determinats països, entre ells Espanya, a desmantellar la seva indústria (recorden la terrible reconversió industrial dels vuitanta?) Mentre estats com Corea o Suïssa fan cas omís de les instruccions de les institucions financeres internacionals (FMI, BM), aquí, per afavorir els interessos dels grans inversors, es prohibeix qualsevol mena d’ajut a cap sector econòmic. Les polítiques del PSOE acaben amb tota independència econòmica i avorten qualsevol indici de desenvolupar una economia productiva. Per tal d’il·lustrar-ho, mentre el govern socialista fa una política d’habitatge de protecció social pràcticament testimonial, el ministre Boyer desregula el preu dels lloguers, fet que impulsa, ja dels vuitanta, una bombolla immobiliària que alimenta els especuladors, i que tindrà conseqüències dècades després. Malgrat una retòrica esquerranosa, quan Miterrand arriba al poder el 1981, i fa tímids intents per implementar el seu programa (com nacionalitzar la banca) és forçat, amb l’inestimable ajut de la Comunitat Europea, a rectificar i seguir la incipient ortodòxia neoliberal. És a partir d’aquest moment, i sobretot a partir de la caiguda del mur de Berlín (i del fantasma del comunisme), en què de manera opaca, subtil, en pactes i acords no massa públics (per no dir secrets) quan es recull en directives europees una nova filosofia que es podria resumir: menys llibertat, menys igualtat, menys fraternitat. 

És el moment en què els “Chicago Boys” es fan amb les regnes de les institucions europees, com de fet ja fa temps que apliquen a Amèrica Llatina, els Estats Units i la Gran Bretanya de Tatcher. A partir d’aquí, les diverses ampliacions europees, no han fet més que  aprofundir en una deriva cada vegada més desigualitària.

Amb nova filosofia, el projecte europeu es prostitueix al llarg d’aquesta dècada dels vuitanta, quan els partits conservadors abandonen el keynesianisme i assumeixen, com fa Tatcher, les teories econòmiques de Milton Friedman, mentre que la socialdemocràcia traeix els grups socials que tradicionalment havien defensat. També és cert que, gràcies a aquesta caiguda de la indústria i una certa “terciarització” de les economies, bona part de la població deixa d’identificar-se amb els valors de la classe obrera mentre que comença a considerar-se de classe mitjana, i en conseqüència, comença a interioritzar determinades creences com la responsabilitat individual, la criminalització de la pobresa o justificació de les desigualtats. I serà a Mastricht, el 1992, en el moment en el qual haurà caigut definitivament el bloc comunista i s’hagi produït una reunificació alemanya “express i irregular” quan s’escenifiqui un canvi de paradigma. La Unió Europea, que va sofisticant els seus mecanismes institucionals, enfosqueix la seva ànima. Deixarà de considerar el benestar com a objectiu principal i passarà a prioritzar el creixement, malgrat que no sempre expliqui en base a què i per a qui.

 

M’agradaria aturar-me una mica en aquesta qüestió de la unificació alemanya. Quan cau el mur de Berlín, el novembre de 1989, comença un procés rapidíssim que culmina al cap de menys d’onze mesos, l’octubre de l’any següent que en realitat no es tracta d’una reunificació, sinó d’una annexió. El que passa al llarg dels mesos i anys posteriors a l’absorció resulta molt significatiu i ens mostra clarament aquest cas com a antecedent del que vindrà després. Les empreses de l’alemanya de l’est, són desmantellades, i part de la seva tecnologia (no tan obsoleta com molts sostenien) passen a l’oest. Tot es privatitza en un sistema que recorda al saqueig sistemàtic d’un país conquerit. La desertització econòmica i industrial de l’est passa a ser colonitzada pels grans conglomerats econòmics de l’oest. A les institucions educatives, a les universitats, es produeix una caça de bruixes en què prestigiosos catedràtics són substituïts per joves i inexperts professors lectors de l’est. El sistema de guarderies públiques, en una República Democràtica on la immensa majoria de les mares treballaven fora de casa, és desmantellat. S’imposa la visió conservadora del sud d’Alemanya que considera que les dones han de romandre a casa a tenir cura de la família. Tot allò que sona a l’est, és desprestigiat. Es generen tot un seguit de tòpics sobre la baixa productivitat i motivació dels treballadors de l’est. Al cap de pocs mesos, els índexs de desocupació als lands orientals es disparen. En algunes ciutats, econòmicament desertitzades s’arriba al 40% d’atur. Molts, han d’emigrar a l’oest, on esdevenen una competència per als treballadors de l’Alemanya occidental, perquè aquesta emigració interior pressiona a la baixa els salaris i ja fa preveure que el model de capitalisme renà, va desapareixent, i podríem continuar…

Si això passa amb els seus germans alemanys, amb persones de la mateixa llengua, cultura, i amb qui comparteixen lligams familiars,… què no passarà amb els països de l’est? O, com hem pogut comprovar en la nostra pròpia pell, amb els països mediterranis? El guió es repeteix, a la dècada dels noranta i la del 2000 amb l’expansió de la UE cap a els estats de l’antic bloc soviètic, territori en certa mesura considerat com a una mena de “lebensraun” econòmic, un espai vital en què els grans conglomerats empresarials han inundat amb els seus productes aquelles regions, mentre que alguns estats bàltics i de l’Europa central fan servir la seva ciutadania com espais on explotar mà d’obra barata, ja sigui des de les seves pròpies regions, ja sigui impulsades a emigrar a l’àrea germànica de la UE. I, com podem veure a Ucraïna, aquest impuls no sembla deturar-se. Es tracta d’una política coherent, en el qual els interessos empresarials, especialment alemanys, tracten d’instaurar governs titelles i sotmetre a les societats adquirides a un tractament de xoc (a les regions orientals ucraïneses es pretén desmantellar la gran indústria siderúrgica), controlar els seus recursos naturals (principalment blat) i expandir-se estratègicament (control del Mar Negre i intent de neutralitzar un adversari geopolític, en aquest cas, Rússia). En certa mesura, són gestos geoestratègics ja assajats des de l’Edat Mitjana, i també durant la Segona Guerra Mundial.

El somni europeu ha estat segrestat, tant pel que seria els principis del vell capitalisme desregulat, com des de les pulsions hegemonistes d’estats com Alemanya. D’espai de convivència de la pluralitat, a un instrument al servei d’interessos i de gent poderosa. És com si s’intentés retornar al món previ a la primera guerra mundial. Un espai amb una combinació de jocs imperialistes, diferències socials exorbitades, capitalisme sense rostre humà, i una gran retòrica sobre les bondats de l’imperi o de la Unió.

 

Al llarg de la història, i en això l’historiador britànic John Darwin ens ho recordava en un llibre recent, l’imperi ha estat la construcció política més freqüent. I els imperis es caracteritzen per ésser capaços d’administrar interessos diversos entre pobles i grups socials plurals. Sempre hi sol haver un nucli central, un pinyol dur que esdevé principal beneficiari, tanmateix, els imperis sempre arbitren mecanismes per tal que, en base a beneficis asimètrics, les elits locals dels pobles sotmesos hi puguin participar o col·laborar. Bé, les passejades de la troica arreu de determinats països exemplifiquen aquesta capacitat de control de societats senceres, que no podrien produir-se sense el suport dels diversos governs dels estats-nació. I si bé, tradicionalment els imperis convencionals feien servir la pressió militar per assegurar el domini, avui, en una època, com afirmen Michael Hardt i Antonio Negri, els imperis són més aviat postmoderns, immaterials i deslocalitzat, i en l’era de la globalització, fan servir mecanismes més subtils de control.

Avui no són els Stuka ni les divisions Panzer les que asseguren la submissió de les poblacions civils europees. Ho és el deute. Un deute que, com bé sabran, ha estat fruit de la mateixa situació de domini per part de les grans elits financero-empresarials respecte als diversos governs i la pròpia política europea del Banc Central Europeu per tal de substituir salaris en decadència per crèdits relativament barats, i per rescatar sistemes bancaris amb diners públics. Doncs bé, precisament el deute es el que permet aquesta política de destrucció de l’estat del benestar europeu. I desenganyem-nos, com ens explicava el filòsof Hobbes, l’obediència a l’estat només funciona quan aquest és capaç d’oferir-nos seguretat.

La trista imatge de la Unió Europea entre els europeus és auspiciada per aquesta revolució conservadora, per aquesta involució social, per aquesta resurrecció dels antics fantasmes de la lluita per l’hegemonia continental i la impunitat amb què es mou el capitalisme. A més, com explicava a l’inici, tenim una dificultat afegida. La desaparició de les fronteres, que en certa mesura escenificava de manera visible el control estatal,  ha convertit bona part dels estats i les polítiques en un no-lloc, un espai transitori, una mena de La Jonquera farcida de bordells, benzineres i botigues de tabac i alcohol barat. Com succeeix  a Washington, diversos lobis incontrolats i opacs són els que influeixen en els legisladors europeus per tal que les diverses directives, que són les que condicionen les lleis nacionals, acabin comportant decisions que ens han convertit a tots nosaltres en Paus i Tereses, els protagonistes que viuen en la precarietat, la provisionalitat i l’angoixa dels protagonistes de la novel·la de Vicenç Pagès Jordà. I dibuixa un paisatge de desolació. Al cap i la fi, l’Europa dels darrers anys ha esdevingut, per al somni europeu, una mena d’incendi de l’Empordà del 2012, l’ha calcinat. El problema és que, ara per ara, qui controla la política de Brussel·les, són els mateixos piròmans que avui destaquen els brots verds dels boscos que ells mateixos han cremat.

Penso que Europa, tal com està concebuda, és irreformable. És un imperi, amb un nucli central d’interessos, i amb una pròpia religió: el capitalisme liberal. I unes relacions asimètriques de poder. Precisament per aquesta complexa concatenació d’interessos, els imperis són irreformables. Per aconseguir canvis que afavoreixin  a la majoria social, el que cal és desmantellar-los.

Hi cap, també, una possibilitat. A Amèrica Llatina, al llarg de les dècades dels setanta es van instaurar polítiques econòmiques neoliberals, terriblement lesives per als interessos col·lectius, mitjançant cops militars. Al llarg de la dècada dels vuitanta, i en funció de decisions preses per governs il·legítims, la majoria d’estats llatinoamericans van caure sota una terrible pressió d’un deute impagable. Els plans de reestructuració de les dècades dels noranta, ja sota règims nominalment democràtics, va acabar per desestructurar països sencers. Ara bé, de manera paral·lela, es van desenvolupar un seguit de moviments socials que en alguns casos van impulsar a alguns països (podem parlar d’Equador, Veneçuela, Uruguai, i fins a cert punt Argentina i en menor mesura Brasil) que van canviar radicalment de polítiques. Gràcies a aquestes mobilitzacions, i el que és més important, de paradigma ideològic, es va aconseguí fer un gir radical en la política econòmica d’aquestes societats, i van poder recuperar, si més no parcialment, una certa convergència interna. Això podria succeir a Europa entre algunes societats mediterrànies. Dependrà de la capacitat d’articulació política i social, i de mobilització, d’aconseguir rectificar o transformar de manera profunda aquestes polítiques econòmiques suïcides.

Ara bé, tornem a Europa i la seva manera de fer i ser. La pròpia idea d’estructura estatal és una de les principals lloses. Perquè, és precisament mitjançant les estructures estatals on les elits nacionals exerceixen el seu domini. Espanya és un clar exemple d’elits extractives que han convertit l’estat en l’administració dels seus interessos. I la Unió Europea no resulta altra cosa, com bé recull el Tractat de la Unió, que una agregació d’estats, de pes diferent, encara que estats amb massa draps bruts.

Enfront a això, i segons el meu parer, s’imposa una ruptura. Una ruptura que no té necessàriament d’implicar una desunió social, o el retorn a una Europa fonamentada com a mosaic d’estats gelosos de les seves fronteres i sobiranies. La meva idea no és gens original.

Hi ha paraules que tenen un determinats orígens, i després de l’ús que se’n fa acaba per prostituir-les. El mot “federalisme” n’és un exemple. Federalisme, en els seus orígens, a mitjans de segle XIX, fou una proposta política revolucionària formulada a mitges entre Pierre Joseph Proudhon i Francesc Pi i Margall. I aplicada aquí mateix pel vostre alcalde Abdon Terrades, i els seus correligionaris republicans, federals, socialistes, cabetians i qualsevol altra denominació que perseguia corregir les injustícies del moment. El federalisme significava, bàsicament, el control i l’exercici de la sobirania popular mitjançant mecanismes de democràcia directa. Un anivellament social en el sentit que era la comunitat políticament constituïda la que prenia les decisions conjuntament. I el marc d’acció, a fi que fos possible aquest control i gestió directa per part de tots i cadascun dels ciutadans, prohibint qualsevol contracte a empreses privades, decisions transcendents preses a nivell local: el poble, la vila, la comuna,…Això, en temps de Terrades, implicava la municipalització dels serveis públics, uns impostos progressius, polítiques de benestar (educativa, sanitària) impulsades a nivell d’ajuntament, i un jurament de fidelitat, no pas a qualsevol autoritat, sinó al poble que representava. És per això que tantes vegades fou elegit, tantes vegades fou destituït per les autoritats militants. I d’això fa més de 150 anys!

Esclar que una ciutat com Figueres no té prou capacitat per viure al marge d’altres realitats. Cal intercanviar productes i serveis. D’aquí que federalisme implicava la possibilitat de federar-se lliurament, des de baix amb altres poblacions amb qui intercanviar béns i mancomunar serveis. Pi i Margall considerava a més, confederacions naturals, a aquells qui compartien elements lingüístics i materials. Una manera fina d’apostar pels Països Catalans, confederada al seu torn a una federació mundial. Una federació no d’estats, ni de nacions, sinó de comunes en què, tot recordant el “Grandola de José Afonso” és “O povo qui mais ordena”. Potser aquest hauria d’ésser l’himne i la divisa de l’Europa que tots voldríem.