Jo també vull un estat propi (o qui té por de Virginia Wolf?)

Recollint (i celebrant) la iniciativa de Xavier Mir, em disposo a redactar una intervenció sobre la convenviència de disposar d’un estat propi, espero que des d’un punt de vista atípic.
Nota prèvia. Lluny de la facilona i falsa definició que s’ha imposat als mitjans de comunicació oficials, qui això escriu mai no s’ha definit com a nacionalista. Més aviat, el meu substrat filosòfic deu més a Henry David Thoreau que a Renan, a Pi i Margall que a Almirall. Del primer dels autors, n’hauria de destacar una frase que encapçala el seu pamflet Sobre el deure de la desobediència civil; “El millor govern és el que no governa”, que podria parafrasejar amb “el millor estat, és el que no existeix, o el que deixa d’obsessionar-se per imposar una nació, generalment inventada, per damunt de les identitats dissidents”.

Un no nacionalista, des de l’acepció imposada pels poders fàctics, és aquell qui acata acríticament la naturalitat de la nació espanyola i considera les nacions sense estat, aplegades en el sí d’unes fronteres arbitràries, com a simples invencions de nuclis d’individus ressentits per obtenir rèdits electorals, polítics i econòmics. Un no nacionalista, des del meu punt de vista, és aquell individu que, tot acceptant l’existència de nacions, àdhuc l’espanyola, no fa d’això un fet essencial, i que considera que qualsevol modificació del marc polític i d’establiment de fronteres no s’ha de dur a terme per aspectes tan volubles com els sentiments (generalment manipulats) sinó des de la més pura conveniència personal, individual o col·lectiva.

En aquest sentit, i tenint en compte la situació actual, el més convenient per a tots, fins i tot aquells que des de “El País” ens juren i perjuren, embolicats en la rojigualda que els nacionalistes són els altres, és una separació amistosa. És a dir, un estat propi. És des d’un plànol d’igualtat “cada uno en su casa, y Dios en la de todos que les relacions conflictives solen normalitzar-se i esdevenir cordials.

El títol d’aquesta intervenció no és casual. La referència literària, primer a l’escriptora de Bloomsbory, i per extensió a la coneguda obra teatral d’Edward Albee associen la difícil convivència entre nacions que en l’actualitat s’estableix a l’estat espanyol. En l’obra del dramaturg nord-americà, portada al cinema per Mike Nichols, uns personatges marcats per experiències traumàtiques, es tanquen, en una claustrofòbica habitació, durant vint-i-quatre hores. Les seves difícils relacions, perllongades en el temps, precipiten l’expressió descarnada del més amarg ressentiment, de la reiteració dels greuges mutus, reals i imaginaris. Tot i que el final de l’obra, sembla obert, per a l’espectador agobiat, l’única solució és la separació.

I aquí ve el següent element. De la mateixa manera que Virgina Wolf reclamava, com a una simple qüestió racional de dret, una habitació pròpia, aquells que ens sentim a disgust en un país que representa la continuïtat de 1939, i que volem una ruptura absoluta amb els residus del franquisme, simplement, i sense necessitat de sentir que Catalunya sigui fantàstica o horrorosa, considerem que l’estat propi, més enllà de tots els aventatges materials o espirituals, reals o imaginaris, representa una simple qüestió de salut mental.

Viure en un estat que constantment posa en qüestió la teva existència, que malda per diluir aquells trets que evidencien una voluntat col·lectiva de formar part d’una comunitat diferenciada, i sotmesos al poder d’aquells que van bombardejar el meu pare, aleshores un nen de set anys- sense que encara ningú no li hagi demanat perdó, no és precisament saludable. Des de la banda contrària, la de l’estat espanyol, també ha de ser molt estressant que cada dos per tres qüestionin la teva creença en la nació única, en la il·lusió de pertànyer al residu d’un imperi que, segles enrere, era gran, tal com afirmaven els textos escolars.

D’acord amb Benedict Anderson, les nacions són construccions intel·lectuals, invencions més o menys espontànies o induïdes, fruit d’una volutat més o menys col·lectiva. Encara que no són cap absolut. I és per això que els estats siguin una cosa massa seriosa per tal que aquests dos elements es barregin. Tot i això, on millor es viu és en aquell marc on ningú no et vulgui imposar una manera de pensar, una bandera determinada, un pressumpte patriotisme o una festa nacional.

Reitero i torno a reiterar. Quantes menys fronteres millor, encara que un estat propi, no necessàriament marcat per unes fronteres fixes, en el context d’institucions supranacionals on els vells estats i els poders fàctics tinguin poca cosa a dir, hauria d’ésser un horitzó, bàsicament raonable. Especialment per a aquells que som agnòstics en aquestes religions laiques anomenades nacionalismes

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *