Qualifiquem-nos fins morir!

Werner Rügemer, Las agencias de calificación. Una introducción al actual poder del capital, Virus, Barcelona, 2013, 274 pp.

Ara fa deu anys, el psicoanalista Jacques-Alain Miller i el filòsof Jean-Claude Milner van mantenir un interessant diàleg sota el títol «¿Vols ser avaluat?» Ambdós intel•lectuals francesos, coneguts per la seva condició d’enfants terribles van parar-se a reflexionar sobre un dels aspectes que han envaït la nostra quotidianitat de manera silenciosa, i tanmateix, com els pensadors assenyalaven, esdevenen els principals factors del «malviure» contemporani. De fet, l’avaluació és definida per aquests autors com a “un paradigma de les relacions entre la política i la societat en l’univers modern”, una mena de reducció de l’individu a un seguit de continuum de retre comptes i de sotmetre’s a un sofriment perpetu tot fragilitzant l’individu sense cap causa que justifiqui aquest patiment de qui, en ser en algun graó per sota del cim de la piràmide social, cultural, acadèmica, econòmica, ha de guanyar-se dia rere dia el permís per respirar. Tot plegat, sense el dret a qüestionar-se l’arbitrarietat d’un procés que, com tot procés d’aquestes característiques, sol tenir més de kafkià que de racional. 

De fet, aquesta mena de nova «cultura de l’avaluació» sembla la conseqüència, en el plànol individual, del nou totalitarisme de la qualificació, un graó més en el domini de l’individu per part de l’economia globalitària. De fet, descobrim, astorats, com qualsevol àmbit de la nostra existència professional, personal, sentimental, comença a ésser objecte d’anàlisi i qualificació, cada cop més d’acord amb la tradició anglosaxona (fonamentat en la combinació de les cinc primeres lletres de l’abecedari acompanyat de signes positiu i negatiu).

És precisament aquest sistema, indissociable al paradigma contemporani dominant de l’economia financera i especulativa, el que es visibilitza en allò denominat com a Agències de Qualificació. Aquestes han estat analitzades en un llibre de recent publicació per l’assagista alemany Werner Rügemer (Las agencias de calificación. Una introducción al actual poder del capital, Virus Ed., Barcelona, 2013), en el qual es dedica una intensa recerca amb conclusions sorprenents per a tot aquell no familiaritzat amb el costat fosc del món financer (Bé, el sorprenent, seria trobar-ne algun costat lluminós en aquest sector). El llibre constitueix una exhaustiva recerca sobre tots els matisos del negre en l’obscura globalització. Des de l’origen de les tres principals agències (Standard & Poors, Moody’s i Fitch) com a assessores dels diversos agents de borsa des del segle XIX, fins a la seva actual capacitat d’actuar com a CIA econòmica d’abast mundial amb la capacitat (malauradament comprovada) de propiciar cops d’estat i fer caure governs democràtics a fi de sotmetre els estats (i per tant, la ciutadania) a les exigències d’una elit transnacional i endogàmica d’hiperrics (convenientment rebatejats com a «mercats».

Deu ser perquè a còpia de bufetades, els que tenim una formació de lletres comencem a entendre els textos d’economia, o simplement perquè, a diferència dels economistes, l’autor pretén presentar-nos la qüestió de manera clara i diàfana, el llibre s’entén molt bé. Massa bé, fins i tot. I la primera notícia que ens ofereix és que precisament l’opacitat i el llenguatge críptic amb què els economistes parlen és per evitar que entenguem l’entrellat d’aquesta història. És ben coneguda l’anècdota de l’antic president de la Reserva Federal, Allan Greenspan : “si m’han entès, és que no m’he explicat prou bé”. Les agències de qualificació serien, així, el motor de la globalització contemporània que resta oculta rere el capó del vehicle, que s’invisibilitza i va farcit de cables i circuits de difícil comprensió, i que tanmateix forma part del bulldozer amb què s’ha esdevingut la globalització. La seva fi és ben clara; assolar tot allò que pugui ésser destruït i colonitzat pel capitalisme especulatiu. I, en tot cas, guarnir-lo amb una aparença de cientificitat.

L’autor, amb una documentació impressionant, bona part de la qual ja ha estat utilitzada per premis Nobel com Stiglitz o en els treballs de Naomi Klein, demostra com aquestes Agències són una mena de “regiment de transmissions” d’aquestes hordes bàrbares autopresentades com a “mercats”, que actuen d’acord amb la lògica d’una “guerra bruta” econòmica. Rügemer, mitjançant l’ús d’informació pública i a l’abast de qui la vulgui examinar, demostra com les agències tenen els mateixos propietaris que els fons d’inversió agressius que dopen uns desregulats mercats financers a fi de poder propiciar aquest procés de feudalització econòmica actual. Així, les qualificacions són, en elles mateixes, un frau monumental, que poden ésser favorables quan es produeixen estafes piramidals com les del “bons escombraria”, o que permeten impressionants guanys quan ataquen (mitjançant qualificacions negatives) els deutes sobirans. Tot plegat, malgrat un llenguatge críptic, malgrat una sofisticació aritmètica, la lògica que segueixen les agències de qualificació no difereixen gaire dels mètodes de persuasió dels Soprano.

La qüestió, tanmateix, és que el món de la qualificació ha ultrapassat les fronteres del món econòmic per passar a colonitzar d’altres espais. La qualificació fraudulenta, per exemple, s’ha imposat en el món acadèmic a l’hora d’establir “carreres docents”, tot indexant revistes on cal publicar (per cert, en mans dels mateixos fons d’inversió i empreses de capital risc de qui controla empreses de serveis, contractistes o finançadors de partits polítics), o dels qui s’obsessionen per aquesta cultura de l’avaluació en el que ha esdevingut un cada vegada més impossible món laboral. I aquí tornem als pensadors francesos de l’inici. Qualsevol individu, per a qualsevol aspecte de la seva vida personal o professional, es veu sotmès a una pressió avaluatòria constant i implacable, sense cap sentit ni lògica més enllà de la perversió sàdica del nou capitalisme. Una avaluació kafkiana que no porta a enlloc més que a un malestar creixent en un individu cada vegada més fràgil, aïllat, i molt especialment, desorientat.

Neil Postman, el 1985, publicà un llibre, Divertim-nos fins morir, on criticava la societat de l’espectacle, amb reflexions que, aplicades a la nova dictadura, té un gran sentit d’actualitat. Segons Postman, la cultura de l’entreteniment produeix grans quantitats d’informació sense oferir cap context per a la comprensió, la qual cosa comporta la inutilitat d’aquesta informació. Avui, amb un sentit menys lúdic, vivim immersos en una sàdica lògica d’avaluació perpètua, sense cap sentit ni utilitat pràctica, sense cap funció més enllà que assumir la pròpia incapacitat de plantar-nos davant el totalitarisme. Al cap i a la fi, mal que pesi a Hannah Arendt, el món econòmic se’ns ha omplert de milions de personatges com Adolf Eichman, els mateixos que avui per avui, emeten qualificacions per encabir milions d’individus en vagons de bestiar vers un destí que fàcilment podem imaginar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.