Espai de Dissidència

Toni Cruanyes; De Tony Blair a Zapatero. Una autòpsia de l’esquerra europea. Angle Editorial, Barcelona, 2010, 243 pp.

Un dels grans misteris contemporanis és el de la dissolució silenciosa de la socialdemocràcia. Almenys aquesta era la reflexió que em suscitaven els dubtes d’alguns alumnes meus de la facultat a l’hora d’encarar el tram final del segle XX. El desconcert, a més, dels analistes polítics i periodístics, a l’hora d’analitzar el descoloriment del blanc i negre amb què es podia llegir la realitat, de la mateixa manera que la desubicació fa que els termes “esquerra i dreta” esdevinguin una mena de complements circumstancials de lloc afectats per la relativitat.
Afortunadament, el recentment desaparegut Tony Judt acudia al rescat amb les seves reflexions, i Guy Débord, amb la seva críptica anàlisi sobre la societat de l’espectacle, ajudava a esvair aquesta boira de guerra dels temps actuals. Els canvis sociològics, d’una banda, i les transformacions culturals i en la psicologia col·lectiva explicarien l’abandó de la classe social com a categoria de referència, i tot plegat deixaria indefensa la societat davant la capacitat de seduccció hedonista del consum. Tots plegats, en abandonar les utopies, hem acceptat la submissió voluntària, i els partits polítics d’esquerra, en el context d’una democràcia liberal, poc democràtica i menys liberal, ha fet la resta.
Tony Blair, i la tercera via esdevenien mostres diàfanes d’aquesta nova manera de fer política…
La “traïció” d’allò que s’anomenava esquerra tenia molt a veure amb la “traïció” que els propis grups socials que es deixaven representar es feia a sí mateixa. Tatcher va treure el pitjor de cada individu per dissoldre el sentit de cada col·lectivitat. Si fessim servir una terminologia teològica, podríem dir que el neoliberalisme esdevè la serp que ha lliurat la poma prohibida a allò que abans podríem anomenar classes treballadores, i sense ésser expulsats de cap paradís, les persones han acceptat viure en la intempèrie d’un règim que juga en contra dels seus interessos. Esdevindríem víctimes de les nostres pròpies aspiracions de riquesa, amb la diferència que l’individualisme capitalista va acabar socavant el sentit col·lectiu.
Toni Cruanyes, periodista i antic corresponsal al Regne Unit dissecciona l’experiència del “New Labour” com a referència d’aquesta mena de transformacions atiades des de dalt, en el que suposa una renúncia als principis tradicionals de l’esquerra (l’accent en la igualtat i la solidaritat) i es recrea en els detalls de les lluites fraticides entre Blair i Brown. En aquest sentit el llibre, que té alguns moments brillants, no deixa d’esdevenir una eina útil periodística, tot i que en alguns moments es passa massa temps a la superfície i no acaba d’excavar en els fonaments del que hauria d’ésser “el tema”.
La darrera part, una visió comparada de les esquerres europees on el periodista tracta d’indagar en el fracàs de les opcions socialdemòcrates, i que hauria d’haver estat la part més analítica i central, es queda una mica a mitges. Tot i que el llibre està força ben escrit i manté alguns moments de gran interès, falla la part més històrica, i acaba tenint un final insatisfactori. A l’alçada del final de la socialdemocràcia. O hauríem de dir-ne suïcidi?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!