Espai de Dissidència

Les notícies sobre la caiguda de l’ocupació van desfilant com una processò fúnebre. Allò que es bastí precàriament, gràcies a ammisties i rebaixes fiscals per als rics, ha caigut d’una revolada. I el pitjor de tot és que la crisi s’instal·la definitivament, no a partir de la idea que es compri més o menys -al cap i a la fi, una qüestió de gregarisme i estat anímic- sinó que la desocupació rampant, cada vegada més àmplia, impediran qualsevol recuperació ràpida. Centenars de milers de drames es gesten aquests darrers mesos, mentre que els nostres responsables polítics només pensen quant de temps passaran agenollats davant els bancs.
Només la lògica és capaç d’acabar amb l’exhuberància -i la destrucció- irracional de l’economia de mercat. Mantenir l’ocupació no ha d’ésser la principal preocupació, sinó l’única. I, en aquest cas, l’experiènca i la lògica diuen que és l’hora de les 30 hores.
30 hores setmanals de jornada màxima, sense possibilitat d’hores extraordinàries -en tot cas, només retribuïdes amb el doble de temps lliure-, que permeti repartir l’ocupació, per fer afluir a l’economia formal -i l’estabilitat laboral una majoria de persones. Unes trenta hores finançades per l’excés de beneficis empresarials dels darrers temps, i de la recol·locació a partir de la nacionalització de diversos sectors econòmics amb problemes de viabilitat, o que en el seu temps van ser privatitzats.
Malgrat tota la propaganda apocal·líptica, protagonitzada per patronals i talibans del mercat (estil Sala Martín), les 35 hores franceses van crear opcupació, i van fer baixar el consum d’antidepressius. I cap dels qui les gaudeix -tret que esdevingui un addicte a la feina o odiï la seva família- no hi vol renunciar. Una de les coses que se silencien de les reformes bolivarianes a Veneçuela, és que les 30 hores han estat imposades a cop de decret. L’objectiu no és només que la gent gaudeixi d’un absolutament dret a l’oci, sinó propiciar que la majoria de reballadors del país que malviuen en l’economia informal, vagin entrant en la formal. Pel que sembla, la cosa funciona i ha incrementat notablement les arques de la seguretat social i el gruix dels impostots.
30 hores amb el mateix salari. Un elevat sobtat del pes del salari en l’economia generarà un “shock” necessari per provocar els canvis necessaris en l’increment de productivitat. I, és cert que pot causar problemes a determinades empreses poc productives. Que petin! i que sigui la societat, mitjançant l’autogestió col·lectivitzada (com passa amb l’extens món cooperativista basc o suec) que substitueixi a una estructura econòmica catalano-espanyola, amb excepcions, caracteritzada per la seva cutricitat.
30 hores acompanyades d’una ammistia hipotecària parcial (que les famílies només paguin el preu del seu pis real, no en funció del preu especulatiu que el banc propicià. I que siguin els bancs, promotors de la bombolla, que carreguin amb ells (de fet, els seus comptes demostren prou coixí). I si algun té problemes, es nacionalitza i punt. De moment, entre tots, a travès de Zapatero, estem tapant els seus forats a canvi de res.
Partits, sindicats, ciutadans no sotmesos a l’estupidesa del mercat, uniu-vos. 30 hores. Treballar menys per treballar tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!