Nota: Article publicat a El Punt el passat dissabte, 23 d’agost.
Qualsevol qui hagi viatjat per Amèrica del Nord
s’adonarà de com pot arribar a ser d’asfixiant el servei a qualsevol
hotel, bar, restaurant o botiga. Aquesta actitud no és gratuïta. Ja les
guies de viatge alerten de la importància de deixar propines abundants,
al voltant del quinze per cent de l’import estipulat en les factures, i
de l’hostilitat i ressentiment que suscita entre els empleats negar-se
a pagar aquesta mena d’impost tàcit.
L’explicació
és senzilla, i analitzada en un llibre recent del sociòleg Ralf
Dahrendorf. En una societat tan classista i de tan àmplies diferències
socials com la nord-americana, existeix tot un conjunt d’activitats
d’una absoluta inutilitat, escassa productivitat i eficàcia que
serveixen exclusivament per alimentar tant la nòmina de milions de
subempleats com la vanitat d’una societat infantilitzada. La qüestió de
les propines no és «gratuïta», de fet, bona part dels ingressos dels
treballadors dels serveis depèn d’aquests diners extres, que sovint
arriben a representar fins a la meitat de la nòmina, en un país on
aquesta mena d’ocupacions estan remunerades molt per sota del llindar
de la pobresa. Uns salaris, a més, que no han deixat de decréixer en un
sentit contrari, i paral·lel, a l’estratosfèrica cursa de beneficis
obtinguts per un empresariat en general mediocre i sense escrúpols.
Certament,
als Estats Units existeix un nombre molt escàs de desocupats, entre
altres coses perquè el treball no implica disposar d’un nivell de
remuneracions suficient, i perquè, pràcticament, és el client, i no
l’empresari, qui acaba sostenint una mena de mendicitat amb contracte.
Francament, aparcar un cotxe, pujar unes maletes, posar la compra en
bosses de paper reciclat i portar-les fins al vehicle són gestos que
qualsevol persona pot fer pels seus propis mitjans. I la «dinàmica»
economia del país més endeutat del món en vies d’esdevenir un paradís
fiscal faria bé de modificar un sistema laboral fonamentat en un
servilisme exacerbat.
El problema de tot plegat és que sovint es
confon el que representa un bon servei amb una actitud servil per part
dels treballadors. I no només això, sinó que als Estats Units mateix
s’ha arribat a teoritzar en la pseudociència del management i
que ha arribat aquí via les escoles de negocis i els estudis de
direcció i administració d’empreses. En certa mesura, molts dels
aspectes que avui són presentats com a qualitat empresarial tenen més a
veure amb el que comunament es considera «fer la pilota» que amb les
mesures estructurals que fonamenten l’eficàcia econòmica i l’ètica amb
què l’empresa desenvolupa la seva activitat. De fet, una cara bonica, i
una actitud servicial és el que busquen els empresaris més que no pas
competència professional. De fet, a casa nostra, qualsevol que llegeixi
estudis acadèmics sap que la temporalitat és la primera causa de la
baixa productivitat laboral, mentre que el nostre empresariat, atiat
sovint per aquest esperit classista i que deixa seduir-se per la
submissió en les relacions laborals, persevera en l’error.
A
l’hora de la veritat, malgrat aquests «serveis», moltes de les empreses
acaben abusant sense problemes tant de clients com de treballadors, tot
i que els darrers acaben fent d’escut dels primers, i mentre es
diluciden els antagonismes amb els segons, empresaris sense escrúpols
solen acumular guanys, sovint abusant de posicions de privilegi,
monopolis o una legislació que creixentment els exonera de tota
responsabilitat.
El problema és que tot aquest conjunt de
creences, i el del perfil del treballador sol·lícit i submís, s’ha
instal·lat en la mentalitat col·lectiva, no únicament entre
l’empresariat, sinó també entre una classe política que pretén fer
funcionar l’administració pública com unes empreses privades que no es
caracteritzen precisament pel seu bon funcionament. La nova llei
d’educació Una bona mostra la tenim en la nova llei d’educació de
Catalunya, la qual sembla improvisada a qualsevol escola de negocis.
Determinats conceptes molt de moda com ara «retre comptes» i
«remuneracions associades a resultats» poden sonar molt bé a aquells
que creuen que una bona actitud és suficient per resoldre problemes
complexos, com succeïa en els vells serials de Michael Landon, estil La casa de la pradera.
Tanmateix, la qualitat educativa és una cosa complicada, i té molt més
a veure amb una bona administració de recursos que amb fer de mestres i
professors cambrers que sol·lícitament vagin omplint el got, sense que
ho haguem demanat, amb l’esperança d’una bona propina. Al cap i a la
fi, això no és altra cosa que importar una cultura de la submissió que
no fa precisament més rics, ni lliures, ni desvetllats, ni feliços, els
qui viuen nord enllà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!