Aquest dia a Dos Hermanas el germà de la meva avia es va volar el cap. Seria per ajjjjpañó. Ja que com Espanya és franquisme…. Sou franquistes en el fons quan això dieu. indepes de postaleta on va la corrent. Visca Espanya Antifeixista.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Contribució escrita a la celebració del 19 de juliol de la Xarxa pels Drets Socials de Girona.
El 19 de juliol és una data que, en el calendari oficial, passa inadvertida. Tanmateix, aquesta fou una xifra màgica que evocava, per a una part dels nostres avantpassats, un temps mític, un paradís terrenal perdut, un estiu d’esperança i revolució. Per a d’altra gent, per als qui manen, que són els qui més memòria històrica tenen, el 19 de juliol els inspira terror, car sovint pot servir per invocar una revolució que enlluernà el món treballador i estremí el món capitalista.
Tal dia com avui, l’exèrcit sortí a les capitals provincials catalanes per ocupar els centres neuràlgics i així complir amb l’ortodòxia il•lustrada als manuals dels cops d’estat. El braç armat de les classes dominants espanyoles i catalanes consideraven que la festa republicana havia d’acabar, i el que calia era instaurar un nou règim fonamentat en l’ordre i l’autoritat: el seu ordre i la seva autoritat… un ordre i una autoritat que consistien en la instauració de sistemes polítics fonamentats en el feixisme: disciplina, violència, intolerància, jerarquia, persecució de les minories, força esclafadora contra els més febles.
Tanmateix, aquell diumenge d’estiu les coses no van sortir com els conspiradors esperaven. Allà on preveien una desfilada militar triomfal, toparen amb alguns tímids i esporàdics obstacles: trets aïllats contra la formació; homes i dones que bastien ràpidament barricades per la reraguarda de les columnes que avançaven; companyies armades de la Generalitat que plantaven batalla; noves barricades, i un foc cada vegada més intens.
Al cap de poques hores, els militars espanyols ja no avançaven. I el seu nerviosisme féu que comencessin a disparar a la babalà contra diversos objectius aleatoris, fins que descobrien, a poc a poc, que no eren grups aïllats aquells que s’hi enfrontaven amb escopetes de fira i armes de baix calibre, sinó que era tot un poble organitzat que es plantava al davant i que no retrocedia, ni s’intimidava.
Quan van voler reaccionar, els militars facciosos començaven a ésser conscients que era massa tard. Envoltats de barricades, van passar d’assetjadors a assetjats. Els oficials, quan giraven el cap, veien que els seus soldats es passaven amb les armes al poble. No sense haver plantat una sagnant batalla, amb més de mig miler de morts als carrers de Barcelona, aquells que s’havien aixecat amb l’excusa de parar una revolució, paradoxalment, l’havien propiciada. Al cap i a la fi, a mesura que el braç armat del capitalisme es rendia i deixaven les seves armes, eren persones comunes, treballadors i treballadores, els qui havien passat generació rere generació a la base de la piràmide social, qui les recollia. Les recollia i se les quedava. I se les quedava precisament per fer la revolució que molts havien somiat i que aleshores, un 19 de juliol de 1936, tenien a les seves mans. Així, i com deia Garcia Oliver, «els qui no tenien nom, els qui no comptaven per a res, havien guanyat la batalla i fet la revolució».
S’ha tractat de tirar molta sorra damunt aquell episodis històric que a Catalunya només recorden les classes benestants. S’ha tractat d’amagar l’obra constructiva de la revolució sota els episodis violents que s’esdevenen quan s’enfonsa un ordre social. Tanmateix, i per sorpresa de molts, en aquell curt estiu de l’anarquia, molts dels amos de les fàbriques, dels negocis, de les empreses, dels habitatges, de les terres, de la riquesa, dels qui manaven, van fugir. I els qui tota la seva vida havien treballat amb les seves mans, tots els qui havien estat a baix sota el menyspreu de la gent principal i benestant, es van fer amb el control de les fàbriques, de les empreses, dels habitatges, de les terres, de la riquesa. I l’endemà, i al cap d’una setmana, i al cap de molts mesos continuaven així, i el món, malgrat una guerra terrible en què les potències feixistes ajudaven Franco mentre les democràcies occidentals s’ho miraven, anaven bombardejant i agredint aquell poble que havia gosat agafar el seu destí amb les mans.
La majoria dels catalans d’avui desconeix moltes de les coses que es van fer en els primers mesos de la revolució. A tall d’exemple, se suprimiren les classes al transport públic, o als teatres, o a la vida quotidiana. Els restaurants de luxe passaren a esdevenir menjadors populars que atenien a aquells que portaven gana acumulada, s’igualaren salaris fins al punt que als teatres, els acomodadors i les grans estrelles acabaren cobrant el mateix, es rebaixaren els lloguers a la meitat, o passaren a pagar-se en funció del salari, els salaris feren un salt endavant, les empreses van passar-se a gestionar-se de manera col•lectiva, s’eradicà la desocupació, es repartí el treball, es municipalitzaren i col•lectivitzaren els serveis, s’eliminaren els prejudicis de classe, es pogué oferir sanitat gratuïta i universal, s’aconseguí escolaritzar tota la població infantil incorporant el 40% de nens sense escola de Catalunya… tot prenent possessió de la xarxa d’escoles religioses, reducte de les classes benestants…els tècnics prengueren el timó de la indústria del cinema, tot fent unes pel•lícules artísticament impecables… i el món no s’enfonsà. Les coses funcionaven. De fet, aquelles empreses no afectades per la carestia de matèries primeres, van veure incrementar la seva productivitat i eficiència. S’activaren un seguit de progressos espectaculars en salut i educació. Es construïren milers d’habitatges públics i centenars d’escoles i centres sanitaris.
Tanmateix, la lliçó més extraordinària de tot plegat fou una constatació. Les elits, els qui manaven, la casta dirigent, l’empresariat,… resultaven prescindibles. De fet, molts s’incorporaren com a tècnics en aquesta nova manera d’entendre l’economia, i la major part dels amos, en tornar, es meravellaven de com els seus treballadors havien fet millores als negocis. No tot van ser flors i violes. Es van cometre molts errors, les circumstàncies eren excepcionals. No tothom va restar a l’alçada de les circumstàncies. Van aparèixer aprofitats i ressentits. Tanmateix, les coses funcionaven, els trens sortien a l’hora, i realment el sistema va resultar ser molt més ètic i menys disfuncional que el parasitisme institucionalitzat que representa el capitalisme.
Aquesta revolució, idealitzada sovint per aquella generació que, pocs anys després ho va perdre tot, no va sorgir per generació espontània. L’obra constructiva del juliol del 36 fou la culminació de tota una manera d’entendre la política i l’activisme social. Fou el resultat d’un treball tossut, silenciós, de picar pedra dia rere dia. Fou el cim d’una cultura política fonamentada en l’acció directa, el cooperativisme, la voluntat d’anar construint una contrasocietat que esdevingués en l’ara i l’aquí una alternativa a la desigualitària societat capitalista. L’acció directa fou l’estratègia que corregia la traïció dels polítics republicans, incapaços de desfer els privilegis de les castes extractives dirigents, gens proclius a cedir davant les demandes justes de treballadors, camperols i ciutadans. Una acció directa que anava encaminada a aconseguir per la via dels fets allò que es diluïa en l’inacabable trajecte de les promeses electorals. Una obra cooperativa que tractava de donar resposta a una visió dura i precària d’un capitalisme despietat, i que generava una cultura organitzativa que esdevenia la millor escola de gestió i administració d’empreses que mai s’hagi perpetrat en el món acadèmic. Un univers paral•lel en el món de la societat civil que permetia generar una cultura pròpia, amb cànons culturals i estètics específics, una xarxa d’escoles racionalistes de les més avançades en el món de l’educació, una gran capacitat de generar una contraindústria de l’oci en base a associacionisme antiautoritari i anticomercial, la idea que la igualtat i la llibertat també s’entenia en el món de la relació entre els gèneres, la qual cosa implicava una ruptura amb la visió patriarcal d’una societat tradicional; una visió del món col•lectiva i cooperativista que féu allò que és més difícil d’una revolució: que la mateixa revolució comencés en el cor i en el cap de cada individu, d’entendre que per canviar la societat calia canviar per un mateix. Perquè,… cap revolució és possible si abans no prenem els palaus d’hivern dels nostres propis prejudicis i egoismes.
La Transició política, nascuda ara fa prop de quatre dècades i que avui entra en fase terminal, esdevingué un exercici d’anestesisme social, un intent d’esborrar de la memòria col•lectiva el fet constatable que una societat igualitària, sense amos, ni empresaris, ni directius, ni autoritats, ni rics, ni pobres, era absolutament possible i moralment imprescindible. Certament, al llarg de les darreres dècades es van propiciar alguns embrions de benestar insuficient que permetés adormir la societat o corrompre les elits, algunes engrunes als líders comunitaris a fi que executessin la seva traïció contra la societat. O fins i tot, es va provar d’atiar els més baixos instints de la gent en base a participar en l’especulació immobiliària, en l’exhibició de la desigualtat, a fer creure la gent que havia deixat de pertànyer a les classes treballadores perquè se’ns permetia participar (això sí, per la porta de servei) en allò que la Margaret Thatcher anomenà «capitalisme popular», o a instigar-nos a pensar que els treballadors autòctons érem superiors a altres treballadors empobrits que venien d’altres indrets, fugint de les màfies internacionals sota la fórmula d’intervencions de l’FMI, plans d’ajust o altres coses que ara patim en carn pròpia.
Tanmateix, per bé o per mal, l’actual crisi econòmica ha fet caure les màscares. O se’ns ha retirat l’anestèsia i apareix el dolor. I ara tornem al veritable rostre del capitalisme sense disfresses. Al capitalisme de la pobresa, de l’ostentació de la desigualtat, del dret de cuixa, del feudalisme econòmic, de la martingala moral, dels desnonaments salvatges, de la misèria planificada en base a la degradació de les condicions de vida i de treball o en l’extermini social en base a l’exclusió de l’atur, la precarietat o la més absoluta indiferència per la sort dels nostres veïns, amics, familiars o conciutadans.
És precisament en aquestes circumstàncies, quan les màscares han caigut, en què només resta la hipocresia dels grups dominants i la ineficaç propaganda dels polítics col•laboracionistes, quan convé recordar una data com la d’avui. Ara fa setanta-set anys, els catalans vam demostrar al món que les classes dirigents són prescindibles. Que només és possible viure amb dignitat si fem servir la més solidària de les operacions matemàtiques: repartir. Que això que diuen crisi té una solució aritmètica, perquè qui té massa ha de cedir davant de qui no té res. Que qui passa cinquanta hores setmanals a la feina treballa per dos malgrat cobrar per mig. Que avui molts s’omplen la boca de la paraula llibertat, i que tanmateix, aquest concepte només és viable i actiu si s’apliquen altres dues imprescindibles premisses: la igualtat i la solidaritat. Que la llibertat només és possible, com recordava el filòsof Max Stirner, quan es conquereix amb les pròpies mans, tot esberlant cadenes del capital i dels propis prejudicis, tal com van fer els nostres avantpassats. Que, com deia Ricardo Mella, la llibertat és només una base i la igualtat és un mitjà perquè la solidaritat és la veritable fi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!