Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Veig joves i persones de certa edat que llueixen els seus pantalons texans trencats o esfilagarsats. Uns pels genolls, altres per les cuixes; els hi  ha per a tots els gustos i, a més, els venen en les tendes i certa gent els compra pagant un dineral per tot això.

Dur el pantalon trencat té com a objectiu expressar la rebel.lia contra el convencional o contra el políticament correcte. És cosa d’una moda passatgera o d’una nova art urbana; és un nou estil de somiador…. o reflecteix una mentalitat buida? També pot ser un símptoma el de “customitzar” o personalitzar el trencat dels pantalons, és a dir, sentir-se dissenyador o estilista seguint el modista “Custó”, o ser original donant la nota com el tunejador de cotxes… Els símptomes estan al carrer i els objectius reals, o tal vegada solament virtuals, -si els hi ha- poden ser molt variats.

Pense que en la meua època dur uns pantalons trencats era un senyal de deixadesa que provocava vergonya. Ell pantalons o qualsevol prendra trencada era senyal de mala educació, de persones esparracades o captaires. Jo veia ma mare cosir fins les tantes de la nit perquè els seus fills anàrem vestits de pobres, però elegants i honrats perquè anàvem sense trencats i molt nets. Açò significava que els nostres pares eren treballadors i treien avant la vida amb molta dignitat, inclús fins els cosits i pedaços eren de tanta categoria artística que quasi ni es notaven. La mentalitat dominant era la dels valors efectius de l’ordre, la neteja, el decòrum, i calia aprofitar-ho tot fent una virtut fins de les dificultats i escassetats de la vida.

Dialogant per a buscar remeis. Tant han canviat la mentalitat en els nostres temps actuals? Aquests modes i modes de vestir són també una manera de pensar i de viure on hi ha molts trencats i buits? Són conscients o inconscients o són simplement “virtuals”?

Solució de la síndrome. Hi ha una solució molt socorreguda que diu: que cadascú vista com vulga, doncs si no fas mal a ningú tant hi fa! Viste’t com vulgues, no cal fer cas al que diga la gent… Deia el poeta que “todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar”. I jo em pregunte: però això s’aconsegueix acostumant-te a ser rebel en la realitat virtual amb la síndrome dels pantalons trencats? Reflexiona i parla amb el teu grup si és virtual o real. Quines altres solucions trobes des del plantejament cristià de la vida?