Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
20 de desembre de 2008
0 comentaris
AVUI FA TRES ANYS
Sembla que fóra ahir. Cap a les 12:30 del matí d’un dimarts un poquet fred i a la casa que l’havia vist nàixer, després d’un ictus que el mantingué en cadira de rodes quasi set anys, moria mon pare. Aquell dia per això del deure -i perquè mai penses que ha arribat l’hora- vaig anar a fer classe a l’institut. No vaig poder acompanyar-lo en el moment del seu adéu. Morí acompanyat per ma mare i la meua germana i amb l’ajut mèdic del metge i la infermera del poble. Quan em telefonaren a l’institut no em digueren que havia mort, sols que es trobava molt malament, i que segurament no hi arribaria a hora. Ja havia abandonat aquest món. Vaig deixar l’institut cap a les 13:00 i abans de la mitja ja m’hi trobava amb les seues despulles.
Després ja vingué tot el protocol del soterrar. El vam soterrar al dia següent cap a les 16:30. De açò que us explique han passat ja tres anys. Avui acompanyaré ma mare a l’església del poble on tindrà lloc una missa d’aniversari. I el dia de Nadal farem una visita a la tomba i li durem unes flors en senyal d’estima i agraïment. Tot el que sóc -no el que tinc- li ho dec. Bon dia.
PD: Vull referir-me a l’ús que solia fer mon pare dels diminutius. Com a bon valencià els feia servir bastant. És una coseta entranyable (almenys per a mi). La fotografia que acompanya l’apunt és de mon pare i un amic. Eren anys en què ni jo havia nascut.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!