Espai de Dissidència

Els historiadors convenim a denominar com a “dècada perduda” als vuitanta que patiren les societats llatinoamericanes. Fou aquest un període de col·lapse de llurs economies que consistí a la destrucció del teixit productiu en favor d’una agressiva financiarització. I esdevingué un procés promogut per les dictadures instaurades al llarg dels setanta i unes democràcies supervisades per l’FMI. Tanmateix, els anys noranta, etapa de creixement aparent (almenys és el que recullen les estadístiques) es caracteritzà per un col·lapse social que es traduí per una destrucció sistemàtica d’allò que havien estat classes mitjanes. I encara pitjor, la caiguda en la marginalitat més absoluta d’allò que la sociologia marxista havia denominat classes treballadores.

Només una anècdota que il·lustri aquesta afirmació. A una Argentina que havia estat un pol de prosperitat fins als seixanta, que havia gaudit d’un ampli benestar, vaig tenir el 1996 una interessant conversa amb la més brillant de les alumnes de la facultat de Lletres d’una ciutat patagònica. La noia, filla d’enginyers i que treballava als matins a una gasolinera per pagar-se els estudis, s’indignà en veure que el seu país era escollit com l’alumne modèlic del Fons Monetari Internacional. O pels elogis que li dedicaven els grans empresaris espanyols que no feia gaire havien entrat a sac a la regió. “Com diuen que anem bé si aquí la gent ha de pagar a terminis les camises!”. No es tracta d’una metàfora. Era realment així, perquè, com passava a l’Espanya de postguerra, i com indicava la premsa local, les botigues de roba només podien vendre amb aquest sistema.

Sense haver recuperat l’esperit dels seixanta, és evident que la situació ha millorat a molts dels països llatinoamericans. Malgrat la pervivència del trauma col·lectiu, m’ho confirmen alguns dels meus contactes. I també ho reiteren alguns analistes. Com se’n van sortir? El periodista i actiu antiglobalització Raúl Zibechi ho té molt clar. Fou mitjançant les reaccions populars irades, a partir de la reconquesta dels espais públics, sovint, amb lamentables episodis de violència. Zibechi proposa un punt d’inflexió: el conegut com a caracazo, quan el 1989 una revolta popular a Caracas contra un dràstic programa d’ajust i retallades acabà amb una repressió policial que causà entre 75 i 150 morts, tot i que altres fonts l’amplien fins al mig miler de víctimes. Altres esclats populars a Mèxic el 1994, a l’Argentina el 2001, o a Bolívia el 2005 acabaren per forçar un seguit de canvis polítics, fins a cert punt una revolució en el sistema polític. I la resolució dels conflictes propicià nous paradigmes polítics en els quals les velles elits –racials, socials, econòmiques- han quedat descavalcades del poder i on s’ha instaurat una altra manera de fer política. Probablement formes populistes, heterodoxes, teatrals –la màxima expressió de les quals correspon a Chávez-, tanmateix, han capgirat una dinàmica regressiva.

De tot plegat, i a partir de la irrupció de masses emprenyades a l’espai públic, han sorgit nous règims i noves maneres de fer política (sovint difícils d’entendre des de paràmetres europeus) són el cas d’Equador, Bolívia i Veneçuela, que malgrat molts aspectes qüestionables, ha aconseguit fer sortir de la pobresa uns quants milions de ciutadans (sovint a costa de la irritació de les pròpies elits i dels interessos econòmics multinacionals, que s’han esforçat a desqualificar-los). Coses semblants s’han esdevingut a estats com Brasil, Paraguai, Uruguai o l’Argentina, amb opcions menys rupturistes, encara que no menys pressió al carrer. En canvi, allà on les revoltes populars han fracassat (Colòmbia, i molt especialment Mèxic), l’estat ha col·lapsat, i grups mafiosos han acabat per controlar els “narcoestats”, en una espiral de terrible descomposició. Un cas apart és Xile, exemple de fort creixement aritmètic amb empobriment generalitzat.

Quina lliçó en podem extreure, de tot plegat. L’espiral de degradació on ens trobem els països mediterranis (nord i sud) té, malgrat tot, sortida. I una sortida que consisteix precisament a trencar amb les receptes interessades de les institucions monetàries internacionals. Que implica l’ocupació per part de la gent comuna de l’espai públic. Que obliga, malgrat tot, al conflicte. Que pot generar incomoditat i mala premsa. L’alternativa és un futur mexicà.

El 1978, el cantautor Jackson Browne va compondre una de les seves cançons més conegudes, Running on empty. Corrent enlloc. És una bona definició per descriure la situació actual. I don’t know where I’m running now, I’m just running on /Running on-running on empty /Running on-running blind. No hi pot haver sortida si conduïm vers el buit. Hi ha camins alternatius. I el primer pas és baixar d’aquest autobús que no ens porta enlloc. I prendre possessió col·lectivament de la carretera.