Oi?

Ahir va fer un any que penjava la primera de les notes d’aquest bloc.
[…]

Hi he escrit durant dotze mesos, amb més assiduïtat o amb intermitències, amb vacil·lacions i potser algun encert, de vegades fent provatures i d’altres buscant un tret segur. Hi he abocat bocins de vida quotidiana i impressions d’actualitat, alguna vegada un esbós d’article i d’altres alguna cosa que a l’article no hi cabia, reaccions a cop calent al costat d’opinions més madurades. He intentat escriure-hi amb llibertat, en l’espai d’ombra que crea el mitjà i el seu format, un espai que convida com un parany a la confidència dels papers privats i és en realitat una finestra oberta qui sap a quins ulls. Suposo que de mica en mica dec haver anat trobant un to propi d’aquest espai, d’aquest mitjà, propi i potser finalment apropiat.

No ha estat fàcil, no ho és. Per exemple, quan no he pogut evitar parlar de qüestions molt personals, quan hauria estat una impostura no fer-ho, com ara fa, ja, deu setmanes. No ha estat fàcil, i alhora ha estat gairebé un descans tenir un espai com aquest per expressar-se, per deixar-se anar o per contenir-se, per provar.

Vaja, que penso continuar-lo utilitzant, continuar-lo descobrint.

Gairebé torbadores. Les imatges del nou Benet adreçant-se al balcó i saludant-hi. Vèiem un vellet amable, content, potser fràgil? O bé un vell satisfet i geniüt, sense dubtes? […]

Gairebé torbadores, doncs, les primeres imatges del nou Papa perquè deien coses i costava endevinar quines. Les reaccions, la joia d’uns i la desil·lusió d’altres, m’han semblat previsibles. Més que l’elecció de Ratzinger, que tot indicava que era una opció massa evident, massa immediata, masssa fàcil. Però aquesta deu ser una de les herències que Joan Pau II deixa a l’església catòlica: saber calcular el temps mediàtic, i l’elecció ahir mateix i d’un nom prou conegut em sembla que esprem bastant l’atenció que el Vaticà havia aconseguit acaparar aquestes darreres setmanes.

Joia i desil·lusió, el vellet amable o el vell exultant. Si encara hi parem atenció, d’aquí a un temps podrem preguntar-nos quina de les imatges, quina de les interpetacions s’imposa. O, dit d’una altra manera, si rere la venerable testa blanca no s’amaga en realitat el papa negre que anunciava el tèrbol profeta.

Llegeixo que Jordi Coca se suma al trio que queda del manifest amb una crida a celebrar Sant Jordi fent vaga de signatures. Fa uns dies, ja vaig dir-ne alguna cosa, era l’Associació d’Escriptors qui feia mala cara per si de cas la presència a la Fira de Frankfurt es torçava. […]

No em digueu que no cansa. Les coses, moltes coses, no acaben de rutllar, i la reacció que solem tenir, tant els que es volen marginals com bona part dels que són considerats oficials, aquests per aviciats i aquells per bandejats, els uns més apocalíptics o els altres més integrats, la reacció, dic, sol ser clavar un cop de puny extemporani sobre la taula i imposar una posició que vol ser de força i acaba evidenciant la pròpia feblesa.

Ni que tinguessin tota la raó del món, i segur que una mica tots en tenen, els del drac i en Coca, o l’AELC en ple, ja em direu què se’n pot treure de fer tot el dia cara d’emprenyats. El tou de la societat que representa que hauria de sentir aquestes figures com a pròpies segur que se n’acabarà d’apartar dient quin mal rotllo. I mentrestant ja podeu suposar qui acapararà columnes i minuts de la informació sobre el Dia del Llibre i tota la pesca.

Ens deu fer falta, i amb urgència, un assessor d’imatge que desaconselli, ni que costi de creure’l, totes aquelles iniciatives que ens portin a fer el paperina. O, si més no, ni que encara costi més, gosar obtenir una mica de confiança en el que som i de malícia per trobar camins de futur. Si no en sabem, potser ja no ens quedarà marge ni per fer cara de pomes agres.

Llegeixo el recordatori que Vilaweb fa de la mort de Jean-Paul Sartre. Vint-i-cinc anys després diríeu que encara és prou al fons del purgatori, o potser ja ha caigut a l’infern i tot. Vint-i-cinc anys, sí, i ningú no sembla tenir ganes de reivindicar-lo. Ho faré jo, doncs. […]

Ho faré, si més no, per recordar una vegada més aquell seu Les mots, un dels exercicis de construcció de la pròpia memòria més apassionats i apassionants que recordo haver llegit. Sartre s’hi mostra, egòlatra però gens autocomplaent, almenys en aparença, amb totes les seves contradiccions. Que no eren poques.

És impagable la relació que permet establir entre la més cèlebre, i em temo que poc discutible, de les seves sentències, l’infern són els altres, i la pèrdua d’uns rínxols d’or que disfressaven una lletjor de gripau sota un aspecte de querubí. O l’evocació del pas traumàtic de l’ortografia natural, la que havia desplegat durant els anys de formació autodidacta, per dir-ho amb pretensions, a les regles de la langue a què el va subjectar l’escola.

Només per aquestes memòries mereix que el rescatem, ni que sigui a estones, de l’infern on purga tots els seus pecats.

Ja no sé quantes bústies tinc. N’he perdut el compte. Sí que sé que les que continuen actives s’omplen massa de tota mena de paperassa virtual. Ara mateix, per exemple, trec d’una aquest avís que em limito a transcriure: […]

“Nosotros no hemos podido proceder las operaciones últimas sobre vuestra cuenta. Para garantir que vuestra cuenta no está suspendido, renueve, por favor, vuestra información, llamando aquí”, i segueix una adreça https. “Si Usted ha renovado vuestra información recientemente, desprecie, por favor, esta noticia, porque nosotros procedemos los cambios cuales Usted ha hecho. Servicio por clients Caja Madrid. Servicio de alarma.”

M’estalvio de posar [sic] cada vegada que caldria. La transcripció és literal. No sé si faran gaire via, aquests pirates cibernètics, si no s’entretenen a corregir els missatges per guanyar versemblança o a fer-los traduir per una màquina una mica més bregada en els misteris de les llengües.

Potser dic que em sento exhaust quan veig com sembla que encarem, per exemple, i no és un exemple qualsevol, la presència a la Fira de Frankfurt el pròxim 2007. Potser em fa mandra constatar que acabaré barallat amb els amics i amb els qui no ho són tant si dic com ho veig, i què en penso, i ho dic clar. Potser és més aviat d’això que parlava, d’aquesta percepció, qui sap si no prou púdicament. […]

I amb tot, acabaré dient-hi la meva. Sobre el joc del gat i la rata que semblen voler fer-nos jugar les institucions públiques i les entitats privades que s’hi hauran de comprometre. Sobre el cop de puny damunt la taula, que volent ser tan enèrgic corre el risc de ser patètic, per part de l’Associació, especialment el seu. Sobre algunes opinions que comencen a fer-se sentir, n’hi ha que sense ensenyar totes les cartes, d’altres que apunten prou bé.

Hi diré la meva, sí. Per més que cansi la polemiqueta confusa, mesquina, interessada, caïnita a què sembla que ens anem abocant. Per més que tingui tan poca confiança que al final les coses surtin prou dretes.

La qüestió que hi ha sobre la taula no és de màrqueting cultural ni de rendiment comercial i té ben poc a veure amb el corporativisme gremial. La qüestió es, ras i curt, política. I, per tant, patirem.

Però no en parlaré ara, no. Per això us estalvio els links. Ho deixo per una mica més endavant.

Escolto de cap a cap
El congrés dels solitaris d’en Jaume Sisa, el segon disc amb noves cançons després del seu feliç renaixement fa cap a cinc anys.
[…]

No m’entretindré ara a fer-ne l’elogi. Potser vaig trobar molt més brillants algunes peces de
Visca la llibertat, bé que globalment el disc d’ara, tan poblat per personatges de la galeria galàctica del rei dels boletaires, m’ha semblat més rodó, i ja enteneu que nop faig una broma fàcil. Val la pena seguir-lo una de les vegades amb la descripció de detall que en va fer fa una setmana Donat Putx a
La Vanguardia.

No em sé estar de copiar la lletra d’una de les cançons, un autoretrat senzill i fondo:

Un noi del barri

Sóc solidari amb la passió
i de la mandra treballador.
Bon patriota de cap nació
i partidari de l’abstracció.

Busco el silenci si hi ha soroll,
si fa bon dia surto al balcó.
Respiro dintre d’una cançó
alimentant la imaginació.

Un noi del barri amb la il·lusió
d’una guitarra i un altre jo.
Un esperit de contradicció.
No en facis cas, no, dels cantautors.

És tan difícil quan ho vols tot
aconseguir-ho sense dolor.
Sentir-se lliure, no tenir por.
Si algú t’estima tot va millor.

Fa temps que em volta d’escriure un article relacionant “L’home dibuixat” de Sisa i “L’home estàtic” de Pau Riba, dues cançons de capçalera, totes dues de finals dels seixanta, el 68 o el 69, fins i tot amb una altra d’una mica anterior amb algun punt d’enllaç, “L’home del carrer” del Quico Pi de la Serra. Aquests solitaris d’ara potser m’hi ajudaran.

És el títol d’un dels poemes que més meus m’he fet de les Pessoanes de Ponç Pons, que aquest vespre, com si diguéssim a hora baixa, oferirà una antologia personal de la seva obra al Col·legi de Llicenciats. L’encapçala una cita del Dante, “l’esilio che m’è dato onor mi tegno”, i fa així: […]

Fumeres de tardor

Des del camp menorquí m’acomiad mentre encenc
fogueres de brancam com ofrenes per tu.
La passió d’escriviure i llegir m’ha portat
dissident lluny del món literari i no vulll
formar part de cap grup limitat per l’edat
(tenc més segles que Homer) que no sigui d’amics.
Els antòlegs no saben on m’han de ficar.
M’estim més, solitari, ser una illa dins l’illa.

De bon matí baixava pel centre de Barcelona. I en encarar el xamfrà de Balmes amb la Ronda de la Universitat m’ha sorprès un moviment inusual, insòlit, al voltant de l’edifici verd, el que hi ha a la banda de mar costat Llobregat. […]

Una cinta acordonava tot el perímetre de l’edifici i a la vorera, encavalcant-hi dues rodes, hi havia vehicles dels mossos, de la guàrdia urbana, de la policia, uns quants, força, i agents aturats, com qui espera ordres, la ràdio a la mà i la gorra calçada. No m’he aturat. He continuat fent camí, avall, bastant segur del que passava.

Una amenaça de bomba, segur. A les voreres de Balmes i la Ronda, davant per davant de l’edifici, s’hi aglomeraven més persones que no és normal. Tampoc gaire gent, és cert, però prou per fer notar que sí, que alguna cosa passava. Tothom semblava tranquil, també, com si no fos la primera vegada que s’hi trobaven.

Però no he dubtat gaire. No he afluixat el pas. L’amenaça d’una bomba no deixa de ser una amenaça de bomba. No en dubtava, dic. Un dels vehicles, una petita furgoneta, duia un identificatiu prou lluminós: “Rastreo canino”, feia.

Després, he esperat que Vilaweb o algun altre mitjà de proximitat en donés notícia. Però no, no ha aparegut, o almenys jo no l’he vista. Com si fos el més normal que les policies acordonessin un edifici en ple centre de la ciutat i hi portessin gossos i tot. Segur que allí hi havia notícia. Jo hi era. Però no. La cosa no deu haver passat d’aquí.

Tanta atenció al que s’esdevé en temps real, amb imatges en viu, arreu i arreu, pot dur-nos a esperar que tot, fins i tot un petit incident amb què ensopeguem a peu de carrer, ens arribarà després retransmès en un relat intel·ligible.

Aquestes últimes setmanes diverses situacions m’han dut a preguntar-me si el nostre mal, el del país vull dir, no és que estem cansats, que hem perdut les il·lusions, que ens sentim exhausts. […]

I no penso en el Carmel i el 3 %, o en el trist paper que ha fet l’autocar de l’Estatut, o en la lenta dilució de l’esperit que movia TV3 i Catalunya Ràdio i els feia uns mitjans nostres i prou diferents. No, penso en petites situacions molt menors, molt més pròximes, potser han estat només coincidències, davant les quals et notes exhaust, desil·lusionat, amb un cansament antic.

El cas és que, d’una banda, m’ha tocat coordinar la preparació d’una trobada que ara no detallaré, i la gent que hi havíem de donar voltes hem anat construint la percepció que els noms que se’ns acudien per participar-hi eren els de sempre, els que tots hem sentit centenars de vegades, els que ja ho han dit tot. I amb tot hem tirat endavant una proposta de programa prou consistent, i en començar-lo a traduir en cites aquest i aquell, cert que tampoc tots, s’han excusat, segur que amb motiu, però també en un to que feia pensar quina mandra no tenen de tornar a parlar, que cansats que estan, exhausts.

I una mica aquesta mateixa impressió s’ha repetit, aquestes últimes setmanes, en un parell d’ocasions més, en assistir a un acte públic, en mirar-me algun programa d’actes, en participar en el de més enllà.

Per arrodonir-ho, en pocs dies rebo algunes propostes molt diferents d’entitats o organitzacions molt diferents per assumir-hi responsabilitats prou semblants. Com si a l’hora de buscar els noms que hi ha diguem que disponibles amb massa facilitat pensessin en tu, com si no hi hagués gaire ningú més, com si fóssim ben pocs, com si molts ja haguessin dimitit de tot.

Que després d’un any de canvi de govern, un canvi que tenia justificació en bona mesura en la necessària regeneració del teixit col·lectiu després de tants anys d’estabilitat, el país sembli cansat, que tots ens sentim tan cansats, potser exhausts, no sé si és gaire bon senyal, ni esperançador. I a més, quin revulsiu ens sacsejarà i ens pot fer alçar, ara?

És un clàssic. Quan més t’has habituat al teu ordinador, al seu hardware i al seu software, que t’hi passeges com si fos l’eixida de casa, una pampalluga aquí, un error allí, un imprevist ara i adés et convida a revisar el teu estat de comptes bancaris.
[…]

No, el disc dur encara aguanta i amb la memòria que tens, la ram i l’altra i l’altra, pots anar fent. Però perds tanta estona reconfigurant el que es desconfigura, deixant per després el que havies previst per avui perquè un o altre giny, ara l’escàner, ara la gravadora, ara l’adsl, es distreuen d’ocupar-se de la seva feina, que comences a fer-te a la idea que hauràs de fer el cop de cap.

Els conflictes d’extensions, ai, les extensions, i de tantes com ens en carreguem les espatlles. Tens la temptació d’enyorar l’altre clàssic, aquest de la foto, aquell que avui recordes com una màquina simple i eficient, sense colorins, sense fantasies, sense tants i tants additaments als quals t’has anat acostumant com si fossin imprescindibles. Però no t’enganyis, no l’enyores, que el que avui t’ofereixen enllaminiria fins i tot els tecnofòbics.

Sempre que hi havia estat notava una cosa un punt estranya. Però no va ser fins ahir al vespre, en tornar-hi, que hi vaig parar atenció.
[…]

Resulta que quan, un cop a l’any, i ja en fa quatre, pugem a Mollerussa per celebrar-hi els premis literaris de les Festes de Sant Isidori, l’alcalde té la gentilesa de convidar-nos a sopar en colla al restaurant que hi ha al primer pis del Big Ben de tanta anomenada. Si no hi ha gaires taules ocupades, el silenci és passable i de seguida la conversa es fa agradosa.

Quan, en arribar si ets polit o si et cal passada una estona de menjar i de beure, vas als serveis, rere la porta de fusta de disseny et sorprèn un diguem-ne canvi d’ambient. No, no em mal entengueu: acostumen a estar solitaris i endreçats. Però hi sents amb extraordinària nitidesa un acompanyament musical de radiofórmula tronada per a adolescents o mestresses de casa que et deixa esbalaït.

Hi fas la feina, et rentes les mans, t’eixugues amb les tovalloles de cotó d’un sol ús, i te’n tornes cap a l’altra realitat, deixant rere la porta de fusta massissa aquell fil musical d’intenció potser higiènica.

Aquest matí prenia unes notes per escriure un article a propòsit de l’agonia de Terri Schiavo. Pensava començar advertint al lector que quan el llegís potser la dona ja no seria viva. […]

I ara, que m’hi anava a tornar a posar, veig que, si finalment l’escric, n’hauré de canviar aquest començament. Terri Schiavo ha mort.

Han estat prop de dues setmanes d’agonia. Diuen que com que es trobava en estat vegetatiu no ha patit. Potser. Costa de dir si no eres dins la seva pell, i aquí ja hi ha tema.

Però del que parlaré, si finalment l’escric, és de la por que ens fa el dolor, la mort i de com els emmascarem. Fixeu-vos-hi: fa tretze dies, hem sentit a dir a pertot, es va procedir, per manament judicial, a desconnectar Terri Schiavo. A desconnectar-la, diem, com si hagués estat sobrevivint artificialment connectada a un reguitzell de màquines, de tubs i d’estris sofisticats. I no. Pel que en sabem, aquesta connexió era una simple sonda que la proveïa d’aliment.

No sé si el cas hauria estat rebut amb la mateixa aparent passivitat si haguéssim optat per parlar no de desconnexió sinó del que en realitat s’ha fet. Que no és més que deixar-la morir de set i de gana.

En un cas així, i si el que es considera més digne, com sembla que mostra la sentència judicial, és plegar de viure, potser l’única mort digna n’hauria estat una de ràpida i indolora, veritablement compassiva. Per què no una eutanàsia activa, doncs? O al paradís del germà Bush, al costat de tanta injecció letal, això hauria fet massa lleig?

Per aquells atzars que ningú no pot preveure, un dels carrers que limita l’esvoranc del Carmel du el nom de Bernat Bransi, un nom que segur que us diu tan poc com em deia a mi. […]

Els altres carrers es diuen Calafell, Sigüenza, Llobregós, Pantà de Tremp o Conca de Tremp, i poc o molt són noms que gairebé ubiques i en paus. Però aquest Bernat Bransi, qui diantre devia ser?

El cuquet em va dur de cap al nomenclàtor que l’Ajuntament ha tingut la bondat de digitalitzar i, sorpresa, el personatge té història. Breu, perquè n’hi ha poques dades, però suficient almenys perquè un servidor es torni a dir que l’atzar sempre sap sorprendre.

Doncs resulta que aquest és un carrer obert en les terres de l’heretat Mas Grau, propietat de Tomàs Casals i Bartomeus (1845-1910), que l’any 1929 va ser batejat amb el nom de Bernat Bransi i Plana, fill de Marià Bransi i Pérez d’Arregui, ciutadà honrat i nét de Jeroni Bransi, notari reial. Vistos aquests antecedents no deu ser estrany que Bernat Bransi fos regidor de l’Ajuntament de Barcelona i que, atenció, segons diuen, l’any 1808 no volgués jurar obediència al francès.

Però m’he tornat a deixar el carrer que limita la zona per la banda de muntanya, el carrer de Ramon Rocafull. El nomenclàtor diu que es diu així des del 1942, i que el tal Rocafull, noble català, va ser Cap del Terç de Barcelona que el 1503 va defensar Salses de l’atac francès.

Ves que l’azar no sigui un auguri. L’esvoranc limita, doncs, amb carrers que duen noms de dos resistents, dos homes que, cadascun d’acord amb el moment que li va tocar viure, van oposar la seva voluntat a l’autoritat de l’invasor. Ves que per aquelles bromes de la història l’esperit del Bransi i el Rocafull no agitessin els braços dels veïns que, fa encara no dos mesos, escridassaven les autoritats locals i potser afalagaven el qui, fent el paper de Mr. Marshall o d’un Cèsar victoriós, arribava investit d’autoritat real.

Passa allò que passa: el nou foragita el vell, notícies noves aboquen a l’oblit notícies velles i, així, el Carmel va tornant a ser aquell barri a mig mal fer a la falda d’un turó cridat a ser pulmó de la ciutat. Però, i l’esvoranc? […]

L’esvoranc és ara una filferrada que delimita la creu que fan el carrer Sigüenza i el passatge Calafell, custodiada, com si ja fos una rutina, per un cos de policia a cada extrem: la dita Nacional per Llobregós, la Urbana per Pantà de Tremp i els Mossos a la banda de Bernat Bransi. Ignoro si a dalt, a Ramon Rocafull, hi ha estat assignada, per completar l’equilibri, la Guàrdia Civil.

Mentre, els veïns van i vénen, com si ja fos una rutina, contemplant a peu de carrer o des d’alguna finestra com avancen els enderrocs planificats, lentíssims, presidits per dues grues gegantines. Una sosté el contenidor on aboquen la runa els tres o quatre manobres que treballen assegurats amb arnessos a l’altra. Són unes mesures de seguretat segur que raonables però tan extremes que no deuen tranquil·litzar gaire els qui esperen poder tornar un dia als pisos que les administracions consideren prou estalvis per no ser reedificats.

Els veïns van i vénen, doncs, amb certa indiferència als equips de periodistes que, invariablement, com si fos una rutina, munten guàrdia, almenys un equip per tanda. És com si els diversos mitjans fessin torns, matant el temps tirant alguna fotografia, amb alguna connexió en directe, entrevistant encara el veí distret o prou avorrit de tot plegat per deixar fer. Esperant, de fet, alguna novetat que torni l’esvoranc a la primera plana o als primers minuts dels informatius, potser un altre moviment del subsòl, potser un pas en fals en la deconstrucció que deixi els obrers suspesos dels arnessos com les cadires d’una roda de fira. Quin espectacle, amb la pols i el terrabastall i l’ai al cor, no seria!

Algú deu no haver perdut l’esperança que la rutina colgui els rastres de l’esvoranc millor que les tones de formigó que s’hi han esmerçat. Segur que és una esperança amb fonament. Però hi ha esquerdes, o escletxes, o potser seran només fissures inapreciables a ull nu, que queden i també treballen.