Oi?

Imagineu-vos que us arriba per correu electrònic l’avís d’un estudiant que, de bones maneres i alhora amb contundència, us avisa que no podrà assistir a l’examen que té amb vosaltres… per motius religiosos. […]

Diu que les seves conviccions el priven de dur a terme activitats seculars entre la posta de sol i l’alba d’un determinat dia de la setmana. I que un examen és, per a ell, una de les possibles activitats seculars. Jo no he d’esforçar-me a imaginar-ho perquè aquest matí he vist un missatge com el que resumeixo a la bústia d’una companya de la Facultat, que se’l llegia atònita i gairebé demanant consell. No sé si l’he ajudada.

Ves per on. La mateixa setmana que hem sentit soroll i soroll a propòsit d’unes paraules severes del Papa de Roma als bisbes d’Espanya, no contra ells sinó a través d’ells contra el govern espanyol i, això és més greu, contra la societat que aitals pastors consideren que tenen el deure de vetllar, unes severes paraules sobre el presumpte clima de persecució de l’Església i la no menys presumpta pèrdua de llibertat religiosa que, adverteix el Papa i assenteixen els bisbes, o a la inversa, o a la inversa, envaeix i inunda la vida pública al Regne d’Espanya, la mateixa setmana va i aquest estudiant es despenja fent valer la seva confessió religiosa per obtenir un tractament especial en un examen.

Persecució i amenaça de la llibertat religiosa? Més aviat orgull i reivindicació pretensiosa, confusió entre dimensió pública i conveniència particular, menyspreu cap a uns principis mínims de convivència. Els que manifesta l’estudiant que pretén una cita individual i excepcional adduint unes creences o unes altres. Els que manifesta la jerarquia catòlica quan insisteix, no: exigeix que els seus preceptes morals, naturalment respectables, inspirin la legislació i els principis de conducta del conjunt de la societat.

No sé si he ajudat gaire la meva companya, doncs. Perquè, ja ho veieu, jo hauria respost a l’estudiant devot alguna d’aquestes coses. Que què hi farem, la convocatòria és quan és i que, si no hi va, amb una mica de sort la revàlida serà compatible amb les seves pregàries i ablucions. Que es deixi estar d’orgues, es faci un tip de pernil regat amb Priorat i s’engresqui a examinar-se. Que la meva religió m’impel·leix a organitzar bacanals cada nit i a portar la gent pel camí del pecat i en canvi no per això aprofito les classes per pervertir-lo i dur-lo tant sí com no al meu molí. O, més simplement, que un examen sí que és sagrat. Segur que cap no hauria satisfet el noi.