L'Hereu Riera

M’admira, però no em sorprèn, la quantitat de discrepància que ha generat la notícia esbombada, o amplificada, fa pocs dies per l’ABC, aquest diari que sembla que existeix només per bordar al pas dels catalans (i això que caminem a poc a poc i mirant de fer el mínim soroll possible…!).
La notícia bomba que va treure a la llum el rotatiu alfabètic és la factura de 9.000 euros dels extres que es va fer instal.lar a l’Audi oficial el president del Parlament. Home, veient la factura desglossada -una tele, una tauleta i un reposapeus-, sí que sembla cara, caríssima, fins i tot. Però a què ve aquesta esquinçada tan unànime de vestidures?, què és aquesta ridícula tempesta en un got d’aigua?, com és que tanta gent s’ha apuntat a fer de correveidile d’aquest escàndol estúpid, farisaic i per a més inri importat de la Meseta de les manies eternes?
“Quan un país cau de quatre grapes a debatre sobre el cotxe oficial de la presidència del Parlament (del Parlament propi) és símptoma que la confiança d’aquest país en si mateix està sota mínims”, diu l’apuntador JM Pasqual, i ho subscric, però fent esforços per no deprimir-me. Jo també em pregunto en comparació a què i a qui s’escandalitzen, tots els que s’han afegit a la cridòria. Sense sortir d’Espanya, que és d’on va venir, i només per posar l’exemple de l’homòleg del president Benach al Congrés de diputats espanyol: ¿a quant puja la partida destinada a les despeses derivades del càrrec de José Bono? I no caldria pas que gratéssim fins a les partides amb despeses de representació reservades de l’Estat; i passem també un estúpid vel sobre els “fons reservats” (tristament famosos en determinats episodis de la història recent d’Espanya)…
“Els altres, els que creuen que Catalunya no és una nació, ni un país, ni res que se li assembli més enllà d’un component més d’una pluralitat exterior, no poden consentir que la presidència del Parlament sembli que és el que és, una presidència de Parlament. Per a ells, no és el preu del cotxe del president allò que els molesta, sinó que hi hagi president i que n’exerceixi”.
L’andanada va contra el diari madrileny que va aixecar la llebre (o la musaranya, més aviat), però déu n’hi do quin cor de tornaveus que ha trobat a Catalunya mateix: articulistes, tertulians, programes de sàtira política…, que hi han clavat la seva pròpia queixalada.
Però el que m’ha fet flipar de debò ha sigut en Xuan Saura amb la seva sortida reclamant al molt honorable president Benach que s’excusés públicament pels 9.000 euros gastats tan impúdicament en temps de crisi. Al conseller ecosocialista 9.000 euros malgastats li deuen semblar massa honor, per al president del Parlament. Però s’oblida -com li han hagut de recordar aquests dies- que ell es va gastar fa poc (potser encara no havia començat la crisi?…) una pasta gansa remodelant el seu despatx a la moda fengshui, i oblidant, l’amic Joan, que ell forma part de l’entramat governamental, com a membre del tripartit, on és soci amb ERC. D’això se’n deu dir solidaritat entre republicans, oi honorable conseller d’Interior?
Lo més acollonant d’aquest lamentable sainet encara estava per venir, però. Un és el sermó sobre la amoralitat de l’abús benaquià, si fa no fa del mateix to que el de l’inefable líder (per ara) d’ICV, que ha pronunciat… Joan Ridao, company (per dir-ho així) de partit del president Benach! I l’altre, que ja es veia venir, és que aquest, després d’escudar la seva decisió tan i tan errada en un acord de consens pres fa uns mesos per tots els partits amb representació a la Mesa de la Cambra catalana, se l’ha embeinat, i ha fet retirar els extres de marres del seu cotxe oficial. A Madrid deuen riure a mandíbula batent…
Un cop vista aquesta opereta de vergonya aliena, la sensació, per no dir la convicció, que a un li queda és que la volada dels nostres polítics no és pas de gallina, sinó de pollet, i encara gràcies.

Com a republicans, el que demanaria al duo Saura & Ridao és que repassessin els números que he trobat en un article imperdible de Lo Blog del Bep:

Hi ha situacions que em fan bullir la sang, com per exemple les
declaracions de Felipe de Borbón (Príncep d’Astúries, o sigui Príncep
dels asturians), a l’acte de lliurament dels seus premis, en les quals
va fer una crida en la que deia que hem de treballar “units per a
estabilitzar i sanejar, com més aviat millor, el sistema financer
internacional, perquè la crisi ha posat de relleu els grans riscos i
desafiaments de la globalització”. I s’ha quedat així de satisfet…
Caldria ensenyar-li a l’hereu de la corona que cal predicar amb
l’exemple abans de lliurar-se a la demagògia, que és més pròpia dels
polítics del nostre país. Ja que els Pressupostos Generals de l’Estat
han contemplat una despesa per a la Casa Real de
8,5 milions d’euros (quatre milions de pessetes diaris) per a l’any
2008, el que suposa un increment del 14,5% pel que fa a l’any anterior,
o el que és el mateix, un 12% més que l’IPC. A més de tenir aquests
quantiosos ingressos, la família reial espanyola s’estalvia una gran
quantitat de despeses, com viatges -que corren a càrrec del ministeri
d’Afers exteriors- o escortes -pagats per Interior-, entre altres.

Per
tant, aquesta és una dada que xoca amb la congelació salarial de
parlamentaris i alts càrrecs governamentals i fins i tot amb la menor
pujada del pressupost de les Corts Generals, que augmenta un 2% fins
als 237,06 milions d’euros. Tenint sempre en compte que aquests són
càrrecs electes directament pels administrats.

Així podem veure
que la nostra emblemàtica família reial està subvencionada pels
treballadors espanyols per la mòdica quantitat de 8,5 milions d’euros
(1.414 milions de pessetes) pels serveis al poble. Si tenim en compte
una jornada laboral de 40 hores a la setmana, són 160 hores al mes i
equivalen a 1.920 hores a l’any. Així, el monarca com a autònom (suposo
que es cotitzarà la seguretat social en aquest règim per a poder cobrar
la jubilació) factura a raó de 4.427 euros l’hora a l’estat espanyol
(xifra que s’obté de dividir els 8,5 milions d’euros per les 1.920 hores
que estableix la nostra legislació laboral com a jornada de treball).
Aquest preu deu ser l’acordat pel gremi de les cases reials europees.
Això sense comptar la de milions d’euros que suposo que estaran ocults
en partides del Ministeri de l’Interior per a la seva protecció,
transport i actes quotidians oficials, amb els seus respectius menjars i
estades hoteleres. Els 8 milions seran per a oci del Rei, a més de
gaudir a la seva disposició de les comoditats i el luxe del patrimoni
públic de l’Estat espanyol.
Llavors, voldria demanar-li al Príncep dels asturians que abans de
demanar la nostra solidaritat per a combatre la crisi, que parli amb el
seu reial pare i que trobin mútuament una solució per als milers de
persones en situació de dependència, que han estat enganyades amb la
presa de pèl de la llei de mossèn Caldera. Si se’ns demana solidaritat,
el més lògic i lleial és que esta solidaritat sigui recíproca cap a les
persones a les quals se’ls exigeix.

Per això, sempre m’he
sentit republicà. Crec que un Cap d’Estat haurem de mantenir-lo i
sufragar-lo sempre entre tots. Doncs bé, ja que he de contribuir a
mantenir-lo, també vull contribuir a triar-lo, perquè així la cadira
vagi canviant de cul cada cert període de temps.

Tenir sempre
el mateix cul en la mateixa cadira és perjudicial per a la cadira i
per al cul, que té tendència a fer-se cada vegada més gran.

[Josep Giralt Lladonosa, “La Casa Reial actua com els capellans: ‘Feu el que dic i no mireu el que faig'”]