L'Hereu Riera

Aquesta tarda trobo al FB (al mur de l’Oriol Tramvia) aquest diàleg imaginari:

—Oye, Bardem, ¿te importaría firmar este manifiesto de autodeterminación?
—¿A favor del pueblo saharaui?
—No, no, a favor del pueblo catalán…
—¡Uy!, lo siento…, tengo rodaje…
 
Fa un moment [hi he deixat escrit], en Tian Riba s’exclamava en una tertúlia (“Divendres”, a TV3): “Som el país de la germanor!”. Totalment cert, i ja fa temps que hauríem d’haver deixat de ser kumbaiàs, que això no és un foc de camp, és una guerra, i contra un enemic molt perillós. No es tracta d’empunyar cap arma (que no sigui dialèctica o diplomàtica), sinó de deixar d’empunyar el lliri de la santa innocència, oi?

Vegeu què va dir l’amic David Trueba el dia dels Goya i què va declarar l’endemà en una entrevista radiofònica. Vegem la solidaritat dels amics (i amigues) bascos (i basques) al llarg d’aquests anys de combat sobiranista… Vegeu què diu en Lluís Simon (sempre tan agut) al 9 Esportiu d’avui: “Sempre que a Catalunya hem estat en una situació límit (guerra dels Segadors, guerra de Successió i Guerra [mal dita] Civil), Europa ens ha abandonat”.

“On són els intel·lectuals espanyols?”, es pregunten, estupefactes, els intel.lectuals catalans. Doncs són on són la resta d’espanyols, perquè els espanyols, abans que res (abans que intel·lectuals, artistes de cinema o escombriaires), són espanyols. És una veritat de pota de taula que tanmateix no solem tenir en compte, i per això  des d’aquí no entenem, em sembla, certes coses que passen en relació amb la relació Catalunya-Espanya… (I també és una veritat de pota de taula que els catalans no tenim com a prioritat indiscutible –potser perquè no en depenem per menjar, com ells– la nostra condició nacional, és a dir, el fet de ser catalans, cosa que també explica certs aspectes de la nostra conducta col·lectiva que sovint ens van en contra –com ara la manifesta dificultat i fins incapacitat de posar-nos tots d’acord per a les coses essencials, en allò tocant al país).  

12 de febrer de 1939: bombardeig de l’estació de tren de Xàtiva (la mateixa ciutat que va ser cremada per Felip V, en represàlia per la seva resistència).
     

He portat aquí aquestes ratlles de Victus (traduïdes de la versió en castellà, que és la que tinc a mà), la novel·la històrica d’Albert Sánchez Piñol sobre la desfeta de 1714, perquè enllacen amb les que publicava aquest mateix dimecres el diari El Punt Avui dins la narració per entregues (la d’avui era la 53a) que ha fet darrerament de l’última etapa de l’ofensiva de les tropes feixistes, a partir de la batalla de l’Ebre, i que va culminar el mes de febrer de 1939 amb l’ocupació completa de la Catalunya republicana.
El setge a Barcelona d’ara fa tres segles va començar a decidir-se a favor del cantó borbònic quan els vaixells a les ordres del mariscal francès (que ja havia vençut en la decisiva batalla d’Almansa, que li va obrir les portes del País Valencià) van tancar el cercle pel mar i van impedir el subministrament que arribava de Mallorca, de manera que als efectes de l’artilleria s’hi van afegir els de la fam; durant la sublevació militar de 1936-39, en canvi, de les Illes n’arribaven els avions italians i alemanys al servei dels feixistes espanyols per bombardejar la ciutat i debilitar-la al màxim abans de l’entrada victoriosa de les tropes rebels.
Els dos casos tenen en comú, però, el nivell d’agressivitat desbocada exhibit posteriorment pels vencedors: l’arrasament va ser total, la repressió va ser màxima, la pietat envers el vençuts va ser nul·la.

Després d’allò, és perfectament comprensible la por que es va instal·lar en tots els àmbits, fins als més íntims de la gent del país. Una por que ha perdurat i perdura encara, en certa mesura, i més com més grans són les persones, que van ser més properes, per tant, en el temps a aquella devastació física i espiritual.

L’actual procés sobiranista ha posat de manifest, en aquest sentit, que un dels problemes que tenen els qui el voldrien impedir per tots els mitjans (i en certs casos tots vol dir tots, com hem pogut constatar) és que la joventut catalana que ha crescut en democràcia (o en aquest règim que s’hi assembla o s’hi vol assemblar) no comparteixen amb pares i avis aquella por que va guardar la vinya espanyola tants anys. És una notícia excel·lent.
Ara bé: tan important com no tenir por, vistos els precedents, és no ser imprudents, en el sentit de pensar que aquella agressivitat és cosa d’altres temps i que ja està superada. Res d’això: l’hereu d’aquell enemic, encara que desposseït del clàssic recurs de les armes (i això sí que és un signe d’aquests temps d’ara), continua amb la mateixa mala llet i és tan intransigent com sempre, i fins on l’hi permetin les formes democràtiques amb què s’ha revestit, portàrà la seva agressivitat al límit per sortir-se’n amb la seva, és a dir, amb la submissió d’aquest poble, a la qual s’ha acostumat com un drogoaddicte a la xeringa.
I cap jonqui deixa la droga així com així: val més que ho tinguem en compte, perquè de la barreja de l’addicció i del mal caràcter d’aquest subjecte (polític), només en podem esperar una reacció, si no violenta, sí molt agressiva i desagradable.
La desintoxicació serà dura, però ja no es pot posposar més, i com més aviat comenci més aviat la superarem tots plegats.
____________________________________ 

[_{Il·lustració de l’entradeta: Assalt definitiu de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona, en 1714; làmina del llibre Victus, d’A Sánchez Piñol}]