Rap de “Rapture”
Deixa un comentari«Aquesta declaració de pau del hip-hop guia la cultura hip-hop des
de la violència cap a la llibertat, i estableix consell i protecció per
a l’existència i el desenvolupament d’una comunitat internacional
hip-hop. A través dels principis d’aquesta declaració de pau, nosaltres
la Kultura hip-hop, establim una fundació de salut, amor, consciència,
abundància, pau i prosperitat per a nosaltres mateixos, per als nostres
fills i per als fills dels nostres fills, per sempre. Per a la
clarificació dels significats i propòsits del hip-hop, o quan les
intencions dels hip-hop són qüestionades, o quan les disputes entre
bàndols i que fan referències al hip-hop afloren, els hip-hopers tindran
accés als consells d’aquest document, la Declaració de Pau del Hip-hop,
com a guia, consell i protecció…»
Així (d’ampul·losa) comença la declaració presentada el 16 de maig del 2001 a l’ONU per KRS One, Chuck D, Lauryn Hill, Russell
Simmons, Afrika
Bambaataa, Tupac Amaru Shakur
(futur 2pac), Doug E. Fresh,
Queen Latifah,
Dr. Dre,
MC Lyte, Christopher
Wallace (futur Biggie Smalls)
i uns altres 300 delegats del hip-hop…
I al cap de sis anys, una nit d’estiu del 2007 vam topar, la meva filla
Sílvia i jo, amb aquesta inscripció d’aquí dalt només de baixar de
l’hotel al carrer, davant per davant de l’Estació central d’Amsterdam i
al costat d’un dels cofee shops més coneguts de la capital
holandesa, “The Bulldog”. “Hip hop died here”, hi havia
escrit a la vorera amb trossos de cinta adhesiva: una simple broma
d’algú amb bon humor?, un toc de nostàlgia?, un missatge de ràbia?…
M’he
recordat de la foto aquesta nit (26/5) veient a l’Sputnik del 33
l’entrega dedicada al hip-hop, dins la sèrie “Benvinguts als
80”, encara que pròpiament aquest moviment cultural, o “revolució”,
segons alguns dels seus protagonistes, va néixer la dècada anterior, en
un dels barris més tirats de Nova York, el Bronx, habitat
majoritàriament per negres i llatins. Però sí que amb
l’inici dels anys 80 es va començar a popularitzar fora de les fronteres
de la Gran Poma: el vídeo de Blondie n’és un signe clar, igual que la
interacció que hi va haver amb elements del punk: per allí corrien els
Clash, en Johnny Roten rapejant-se…
Moviment o revolució, va ser
l’enèsima “revolució musical”, en tot cas, i dubto molt que fes
“tremolar els fonaments de la civilització”, com deia la veu en off del
documental. Amb en Nito Podrit ha aparegut el seu mànager, Malcom
McLaren -fa poc traspassat, pobric-, del qual recordo la magistral, per
reveladora, The great Rock’n’roll swindle: la música és
bàsicament -si no exclusivament- un negoci, nens, un gran negoci, i si
us voleu creure més coses és la vostra opció, o el vostre problema…
Aquest venia a ser el missatge.
Punkies i hip-hopers
tenien coses en comú, de tota manera: les ganes d’encendre una llumeta
al cap de la gent perquè veiés “el món com és”, que prenguessin
consciència de si mateixos i del seu entorn… Grups com Afrika
Bambaataa o Public Enemy es van mostrar desafiants amb l’stablishment
polític del moment (aleshores regnaven R Reagan i M Thatcher, a banda i
banda del mar atlàntic), però a mesura que allò pujava algú va començar
a veure-ho com una de les -poques- maneres de sortir del gueto… I
algú va dir que “als EUA només es fan aquelles coses que donen guanys”, i
els guanys van marcar la història del hip-hop i les seves
manifestacions: el rap, els graffiti, el break dance…,
amb totes les seves variants. “Les discogràfiques són els macarres, i
els artistes som les seves putes”.
Ha passat el temps, el hip-hop
hi ha dit la seva (a vegades de manera contundent –no pas
necessàriament violenta, com s’ha volgut fer creure) i en el balanç hi
ha la possible influència del hip-hop en la nominació de Barack
Obama: l’accés d’un president de raça negra a la Casa Blanca, un
combinat que semblava impossible fins fa ben poc, i una cosa totalment
impensable els anys 80 del segle XX.
Rapture
Toe to toe
Dancing very slow
Barely breathing
Almost comatose
Wall to wall
People hypnotised
And they’re stepping lightly
Hang each night in Rapture
Back to back
Sacrailiac
Spineless movement
And a wild attack
Face to face
Sadly solitude
And it’s finger popping
Twenty-four hour shopping in Rapture
Fab Five Freddie told me everybody’s high
DJ’s spinnin’ are savin’ my mind
Flash is fast, Flash is cool
Francois sez fas, Flashe’ no do
And you don’t stop, sure shot
Go out to the parking lot
And you get in your car and you drive real far
And you drive all night and then you see a light
And it comes right down and lands on the ground
And out comes a man from Mars
And you try to run but he’s got a gun
And he shoots you dead and he eats your head
And then you’re in the man from Mars
You go out at night, eatin’ cars
You eat Cadillacs, Lincolns too
Mercurys and Subarus
And you don’t stop, you keep on eatin’ cars
Then, when there’s no more cars
You go out at night and eat up bars where the people meet
Face to face, dance cheek to cheek
One to one, man to man
Dance toe to toe
Don’t move to slow, ‘cause the man from Mars
Is through with cars, he’s eatin’ bars
Yeah, wall to wall, door to door, hall to hall
He’s gonna eat ‘em all
Rapture, be pure
Take a tour, through the sewer
Don’t strain your brain, paint a train
You’ll be singin’ in the rain
I said don’t stop, do punk rock
Well now you see what you wanna be
Just have your party on TV
‘Cause the man from Mars won’t eat up bars when the TV’s on
And now he’s gone back up to space
Where he won’t have a hassle with the human race
And you hip-hop, and you don’t stop
Just blast off, sure shot
‘Cause the man from Mars stopped eatin’ cars and eatin’ bars
And now he only eats guitars, get up!
[Blondie, Rapture, dins l’àlbum Autoamerican, 1980]