L'Hereu Riera

De sobte, va arribar una onada d’admiració per “la primera democràcia del món”… Després dels dos ominosos mandats seguits del president George Bush jr., que ha superat de molt el bel·licisme del seu papà enrolant les tropes del seu país en l’aventura de lluitar contra el vesper iraquià, el Bush jove, fent servir d’excusa el fantasma de les Torres Bessones (casus belli propiciat pel seu antic amic i soci Ben Laden), després d’aquests últims 8 fatigosos anys de deriva erràtica per l’Eix del Mal, els EUA necessitaven un canvi, ens han dit i repetit els mitjans. I aleshores va aparèixer un candidat mulat (no pas negre: pot ser un matís important, aquest) JASP, jove però ben preparat, amb do de gents, elegant i diferent, que va seduir les masses, primer les del seu partit i després les de tot el país, que li han donat la presidència.
La cobertura informativa que se’n va fer des d’aquí va ser de campionat: l’ocasió s’ho valia, però les orelles que es van aixecar des d’aquest costat de l’Atlàntic per no perdre’s detall del que passava a l’altre costat van ser desmesurades, més que les de l’ase de l’Obama i les de l’elefant d’en McCain juntes, vaja…
I ara, com que funcionem per onades, després de la pujada ara toca la baixada. Algú ho va dir un dia d’aquests: “Pobre Obama!”. Pobre noi, sí: la que li tocarà aguantar, a partir d’ara…! Com que no tenim el control de res, com que tot es cuina d’esquena a nosaltres, el poble ras ens hem abonat a la fatalitat, i com el públic del Camp Nou, sempre temem/esperem que alguna cosa, algun factor més o menys inesperat vingui a trencar els escassos períodes de felicitat col·lectiva, com el d’ara a Can Barça, que sota la batuta d’en Pep Guardiola l’equip funciona com un rellotge suís: “Això no pot durar…”, pensa el culer, incrèdul, convençut que si pensa malament l’encertarà, i quan això passa li queda el consol, ves, de comprovar que almenys l’ha endevinat: “Era massa bonic…”
Trobo en un bloc d’aquesta casa mateix, a l’atzar, aquesta citació:

“Amb cada president dels Estats Units, es diu que no pot ser pitjor que l’anterior.
“Pensàvem que Kennedy seria un president modern i simpàtic. Va començar la guerra del Vietnam.
“Pensàvem que el piadós Carter seria un president més honest que els altres. Va finançar Bin Laden a l’Afganistan.
“Pensàvem que George Bush pare seria menys agressiu que el cow-boy Reagan. Va bombardejar l’Iraq.
“Pensem que Obama serà…”

El pensador tan escèptic citat és el filosoviètic Michel Collon, per qui l’autor confessa que no sent pas cap simpatia especial, però li serveix per apuntar contra el “papanatisme generalitzat i l’obamització social” d’aquells dies, i ho fa apuntant “tres idees” sobre les eleccions als EUA, “sense cap més
voluntat que aportar algun element de judici crític en un dia en què el
consens sobre allò que és bo i allò que és dolent està arribant a
límits exasperants”. Em permeto, doncs, portar-les aquí per fer-hi un parell de comentaris sobre allò que diuen i, sobretot, sobre allò que no diuen:

_{[El vídeo, “I’m afraid of Americans”, del cantant anglès David Bowie, podria servir de mostra de la relació d’amor-odi dels EUA amb bona part de la població d’Europa, i de la resta del planeta també]}

1) El papanatisme dels mèdia catalans, la “total i acrítica obamització
dels mitjans de comunicació catalans, dels públics als privats i
pràcticament sense excepció”, portada a “un
extrem lamentable amb la portada d’avui d’El Periódico reproduint l’efígie de Martin Luther King sota el lema “Ja no és un somni”. I per fer tocar de peus a terra, el blocaire, en Roger Palà, reprodueix aquest interessant text de James Petras a Rebelion:
“Posar el factor del color abans que la classe, del tema de la
ideologia o de la base social és un error que ha confós molta gent”.
“(…) No hem de confondre l’ascens de la petita burgesia ètnica o
racial amb el que passa entre les masses. Hi ha una polarització de
classe entre les ètnies (…) Una xifra: en els últims deu anys, el
0,1% de la població ha incrementat els seus ingressos en un 230%,
mentre que el 20% més pobre ha perdut el 10%”.

2) El mite de la victòria des de baix. Per desmentir el suposat “gran suport
social de les petites capes populars” a l’ascensió d’Obama, aporta unes dades tretes d’un
article d’Amy Goodman, de Democracy Now:
Obama ha recaptat 150 milions de dòlars, i la seva campanya s’atribueix
el mèrit d’haver-ho fet amb petites aportacions de 3,1 milions de
donants, amb una donació mitjana de 100 dòlars. Una anàlisi realitzada
per The Washington Post demostra que només la quarta part d’aquesta
gran quantitat entra en la categoria de “petits donants”, un
percentatge inferior al de George Bush el 2004.

3) Obama no posarà fi a la guerra d’Iraq, sinó que s’ha declarat partidari de “recol·locar” les
tropes de l’Iraq, d’incrementar-ne la presència a l’Afganistan i d’ampliar la guerra contra el terrorisme, incloent-hi atacs
contra el Pakistan…

El resum seria aquest: desmuntem el mite. Ja durava massa. El somni era una fumada de porro. En aquest article, i en uns centenars més que podríem estudiar, hi ha subjacent aquesta idea del desencant, del “sí, però…” impotent i irritat de la gent de les “colònies” dels Estats Units, que no podem sinó queixar-nos i protestar. Però de què protestem? I què en traiem, de protestar?
El text tret de Rebelión parla de “classes”, d'”ascens” (en l’escala social), d'”ideologia”, de “base social”, de “masses”… I bé: on anem, amb aquest llenguatge? La “literatura de la revolució” ha analitzat, ha detectat on era el problema, l’ha descrit i ha proposat atacar-lo. Atacar-lo: literalment, amb la lluita armada (com li agradava dir-ne), amb governs alternatius, totalment oposats, amb la guerra, calenta o freda.
Però ¿ha anat a l’arrel del problema, que és el primer que hauria d’haver fet? D’on vénen les “classes socials”?, d’on han sortit les “elits” econòmiques i/o polítiques que dominen la societat?, i les elits que dominen els països que dominen els altres països?, i les elits que dominen el país que domina la terra? (i que faran doblegar Obama als seus designis, com abans ho van fer amb Bush, i amb Clinton, i amb el vell Bush, amb Reagan, amb Carter, amb Nixon, amb Johnson, amb Kennedy…).
Com és que la clarividència dels analistes es limita a la realitat tal com és i no arriba mai a la realitat (prèvia i paral·lela al mateix temps) invisible, tot i ser tan ostentosa, de la desmesura, de l’acumulació infinita de béns, que provoca que la realitat actual sigui la que és, i que no permet que cap alternativa millor la supleixi? Com és que no diuen que cap canvi no podrà triomfar si abans no es canvien les condicions que blinden la realitat present a tot canvi possible? Com volen que cap altre món sigui possible si abans ningú (els polítics, els legisladors: la classe dirigent) no desmunta el sistema, el mecanisme, la manera com aquest insuportable món nostre d’ara permet que sigui regit (condicionat, dominat, subjugat) pels caimans insaciables que acaparen la riquesa i el poder (que li és consubstancial)?