L'Hereu Riera

«Allò que la política ha dividit, la xarxa ho torna a unir». Així comença una nota informativa de la Gemma Busquets a El Punt de dilluns (“Fer zàping en català”), sobre «una iniciativa personal de Miquel Marzabal, un català resident a Amsterdam des de 1992», que permet agrupar 53 emissores de ràdio i 20 canals de televisió dels Països Catalans en dos portals d’Internet: Països
Catalans.tv i Països Catalans.fm.
«Els Països Catalans estem
esquarterats, minoritzats; som més de deu milions de persones però no
ens consideren un mercat perquè no tenim un estat propi, i el que permet
internet és fer-lo visible», explica Marzabal. I fa possible, com diu Busquets, «allò que les fronteres i els polítics han escapçat».
Un dels polítics que s’emporten la palma, en aquest roí objectiu d’escapçar realitats que no agraden a segons qui i de posar fronteres allà on no n’hi hauria d’haver hagut mai –però que a segons qui li complau d’allò més que hi siguin, i encara més si els hi posa un fill de… la terra–, és aquest miserable personatge que es fa dir Francisco Camps, i que presideix, no se sap per quin obscur designi del destí, això que a ell li agrada –quasi sibaríticament– de dir-ne Comunitat Valenciana, com si el vell país valencià s’hagués convertit, per obra i gràcia seva, en un convent de monjos i monges vestits de blau.
L’individu que presideix aquesta Congregació, doncs, sent un delit especial a esborrar de l’històric País Valencià tot rastre de catalanitat –o valencianitat, si voleu, que no és una qüestió de noms– que pugui recordar d’on ve aquella realitat i que pugui fer remuntar pel fil de la història fins a Jaume I el Conqueridor, el qual va arrabassar aquelles terres als moros i va repoblar el nou país amb catalans que parlaven, encara que pugui semblar estrany, la llengua de Catalunya… La pruïja de Camps contra tot allò que faci olor de català és permanent, però s’accentua, curiosament, en els moments puntuals en què se sent assetjat per la justícia per uns afers tèrbols de corrupció política en què el presumpte president s’ha vist embolicat, es veu, i que ara mateix el tenen a un pas, segons la premsa, de seure al banc dels acusats.
Coincidint amb aquest mal tràngol personal, doncs, el nostre presumpte Francisco ha anunciat que enceta una ofensiva semblant a la que porta a terme de fa temps contra els repetidors de TV3 al País Valencià, aquesta vegada contra els que permeten sintonitzar a les terres valencianes del sud Catalunya Ràdio, i que també són propietat d’Acció Cultural del País Valencià, organisme que es veu altra vegada amenaçat amb una nova tanda de multes milionàries, per haver comès aquest “delicte” d’afavorir la difusió de continguts en català…
És absolutament increïble, una dècada endins ja del segle XXI i quan teníem per superats els temps inquisitorials, però és així: en l’època d’Internet i en ple segle de les comunicacions, hi ha qui es dedica a posar portes al camp, com deia aquest dia en Joan Barril en el seu editorial a l’informatiu de la nit de Catalunya Ràdio.

El comentari del gerent d’ “El Cafè de la República” va ser d’incredulitat, és clar, i d’indignació, però la seva va ser una reacció tanmateix civilitzada, pel meu gust massa i tot. Però en Barril és un home tranquil, i és periodista de professió, i potser ja va fer prou (tot i considerant que l’afer el tocava de prop…). De qui m’esperava una reacció més contundent era del vicepresident J-L Carod-Rovira, que just aquest dia era al programa de convidat per parlar del seu últim llibre, 113 paraules per salvar, que, amb aquest títol i el contingut que té, me’l feien pressuposar encara més preparat per al combat. Doncs no.
La qüestió del tancament anunciat dels repetidors que fan arribar el senyal de Catalunya Ràdio a les terres del sud va obrir la conversa, i ¿què va respondre el nostre vicepresident filòleg? Doncs que no tenia ganes de parlar-ne, que el tema “el fatiga”… Ai va l’òstia! L’home es molesta a rescatar en un llibre un centenar de paraules catalanes en perill d’extinció -o poc usades- i, com que està fatigat, amb aquesta actitud, complementada amb la del President dibuixat a l’entradeta
distret veient volar les mosques, ell i tot el Govern “catalanista i d’esquerres” de la Generalitat de dalt deixaran que en una part del país, la part que en diem País Valencià des de fa anys i panys, s’hi perdi el Diccionari sencer…
Llàstima que els de la Generalitat de baix, aquesta colla de blavers corruptes i mentiders, baladrers i caciquils que la tenen ben engrapada i convertida en un ariet al servei de l’amo castellà, llàstima que aquests no es fatiguin mai, i que mai perdin una ocasió de fer més planer el camí cap a Madrid i més profund l’abisme entre valencians i catalans…!
Sort en tenim, encara, de la societat civil, que és capaç d’espavilar-se, usant les noves eines, i dur endavant iniciatives valentes com aquesta de l’amic Marzabal, o com la de les consultes sobiranistes, iniciatives que deixen en evidència els nostres governants, tant de la banda de muntanya de la Plaça de Sant Jaume com de la banda de mar, tal com està quedant clar aquests dies amb el patètic referèndum municipal (sobre la reforma de la Diagonal) patrocinat per l’alcalde Hereu, aquell senyor que va dir un dia que “aquestes consultes [sobiranistes] no serveixen per a res”… Segur que l’última cosa que s’hauria pensat és que, per contrast, servirien per deixar-lo a ell en ridícul.

[_{Dibu de l’entradeta: Oscar, a e-noticies.com}]