L'Hereu Riera

Va fer un 8 o un 9 per cent d’audiència, segons deia en Sergi Pàmies aquest matí a la ràdio, però això no vol dir que no fos interessant —com passa sovint. Em refereixo a la minisèrie El papa Joan Pau II que va transmetre TV3 (que és una televisió pública i té l’obligació de fer coses dignes, no pas calaix, sigui dit de passada).
Ara bé, les notes que en vaig pendre no tenen gaire a veure amb la trajectòria de la carrera eclesiàstica de Karol Wojtyla fins arribar al papat, i amb les conviccions religioses que l’impulsaven, sinó amb el personatge com a figura històrica, i en la relació entre ell i les convulsions que van sacsejar el món durant el període que li va tocar viure.
Així, una de les escenes remarcables de la TV movie ens situa a Moscou, en una reunió de la plana major del Partit Comunista on es comenta, enmig d’una gran tensió, els esdeveniments que tenen lloc a la Polònia que havia passat sense solució de continuïtat d’estar sota la fèrula nazi a estar sota la soviètica. En aquells gèlids anys de guerra freda, el poble polonès (com fa ara el tibetà, en un altre àmbit) es resistia a deixar-se alliberar pels russos, i s’entestava a prosseguir amb les seves velles manies, com ara l’amor pel seu país i la devoció a la Verge de Czestochowa, la Moreneta polonesa.
—Stalin tenia raó —diu Leonid Brezhnev dirigint-se als membres del comitè central—, voler portar el comunisme a Polònia és com voler ensenyar a una vaca…
Aquell cor de llepaculs li van riure la gràcia, és clar, però potser precipitadament, perquè ni Brezhnev ni Stalin van aclarir qui era la vaca, en aquest conte; i jo crec que no era Polònia.
I d’una fe a una altra, del comitè central dels rojos a la blanca cúria romana, un bon dia de finals dels 80 l’antic bisbe de Cracòvia, ja convertit en summe pontífex, comentant amb els seus consellers els moviments del gegant rus, diu: “L’Imperi soviètic és un elefant amb peus de fang, i s’esfondrarà més per motius espirituals que estratègics”. Després va arribar l’any 1991 i amb ell la caiguda estrepitosa de l’elefant, i els fets van donar la raó al papa Woytila, que aquí va demostrar que tenia l’ull més fi que alguns analistes polítics, i segurament fins i tot més que alguns suposats kremlinòlegs occidentals… Una altra cosa és considerar que alguns dels motius de l’esfondrament -com l’ateisme oficial i la persecució o restricció religiosa- fossin espirituals i no pas estratègics. Perquè en aquest aspecte concret de l’organització social, diguem-ne, els capitostos del Kremlin van cometre un error de càlcul descomunal, error que estan reproduint des dels anys 50 els capitostos xinesos al Tibet del Dalai Lama exiliat i errant, obligat a anar pel món carregat i carregant-se de raó…
“Menysprear la naturalesa humana és un error”, escriu Joan Pau II, en una altra ocasió. Un altre error estratègic dels conductors d’aquests elefants que són els imperis: la base de la naturalesa humana és la llibertat, “i els règims que hi van en contra s’equivoquen, i tard o d’hora cauen en el caos i la desorganització”.
Algú podrà dir que, atesa la naturalesa ideològica de l’autor de la frase (deixem-ho en conservadora), fa riure que la digués ell, precisament. Però si es té en compte el context i el personatge, que era com una pedra a la sabata per a l’imperi soviètic, i que moltes de les seves reflexions eren dards dirigits a Moscou, les seves reflexions tenen tot el sentit que han de tenir.
L’Imperi soviètic, sí. El mateix que malda per ressuscitar ara Vladimir Putin. ¿O no és això el que fa el vell espia amb els seus moviments estratègics a Txetxènia, a Geòrgia, a Ucraïna?…, amb els seus tocs a les repúbliques bàltiques?
Ho recordava dijous passat en un article periodístic molt interessant Agustí Pons: la història de Rússia és la de la vocació imperial, indistintament de la ideologia dominant del poder, hi afirmava. I aquí serà oportú recordar també que Rússia és un dels pocs països d’Occident que es neguen a reconèixer la independència de la república de Kosova, d’on Espanya ha decidit retirar les seves tropes per motius idèntics als del calculador mandatari rus.

L’aparició a l’escenari mundial de Vladimir Rasputin demostra tanmateix que el papa viatger també es va equivocar de mig a mig en les seves previsions. A la pel·lícula que hem citat hi ha un altre moment francament còmic: quan Woytila revela a un tal Joseph Ratzinger (el seu futur successor en el càrrec, papa viatger com ell ma non troppo) que el posarà al capdavant de la Congregació de la Doctrina de la Fe (successora de l’antiga Inquisició, compte!), i que amb ell posaran les bases per entrar amb bon peu a un segle XXI “de pau i llibertat”… Encara bo, doncs! Perquè resulta que ja som a la 21a centúria i estan tornant alguns papus que semblaven morts i enterrats, o moribunds i fora de combat, com a mínim.
El de l’Imperi rus, per exemple. En el seu article (“No és la guerra freda: és Rússia”), Agustí Pons cita personatges contemporanis del primer tram de la denominada Unió Soviètica, i tots confirmen la fantasmada: “Així -per no citar altres exemples-, la glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del Proletariat, avui, no són més que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita” (Nicolau d’Olwer, 1940); “El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas ambiciones imperialistas de Rusia” (Santiago Nadal, 1943).
Pons recorda que entre 1945, després de la segona Guerra Mundial, i 1989 l’imperi rus (“soviètic”) anava des del Pacífic fins al cor d’Europa central, i que dins aquest vast territori hi havia països que mai abans havia dominat l’Imperi dels tsars, com Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia i els Països Bàltics, que Stalin havia conquerit als alemanys, camí de Berlín, i que a Jalta ja ningú va tenir nassos de treure’ls-hi de les grapes. Deixarem de banda els efectes dels deliris de grandesa russos en la persona de Josif Stalin (diu que el gran timoner rus es comparava amb Alexandre el Gran, Pere el Gran i els grans Alexandre I i Nicolau I), i ens centrarem en aquesta sentència: els moviments que perpetra ara mateix Putin no tenen res a veure amb el comunisme (evidentment), sinó amb allò que el comunisme amagava: les ànsies expansionistes russes.
“Que durant bona part del segle XX Rússia aconseguís fer passar gat per llebre, i ensibornar un nombre tan gran d’innocents i de cínics, constitueix un dels misteris més inescrutables dels temps que acabem de deixar enrera”, conclou l’escriptor.