L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Malaguanyada audiència!

Deixa un comentari

A final de setmana es va a donar a conèixer una dada sensacional: els índexs d’audiència de TVE, des que ha deixat d’emetre publicitat, s’han disparat amunt, amb grandíssim desconcert de les cadenes que frisaven, amb una gana de caiman, per quedar-se per a elles soles el gran pastís de la publicitat. Com que els publicistes aposten sempre pel cavall guanyador, és a dir, per les emissores amb més audiència, el pam de nas d’Antena 3 TV i de Tele 5, sobretot, no pot ser més llarg: ara tenen tota la publicitat elles, però l’audiència és per a la cadena pública espanyola, que, entre altres coses, ara emet les pel·lícules senceres, sense talls pel mig, i fins i tot es permet el luxe de deixar passar al final del film els crèdits, allò que quan érem petits en dèiem “les lletres” i que, ara que ja som més grandets, podem apreciar i agrair com a cinèfils o com a simples espectadors curiosos.
Aquesta estupenda paradoxa, que presenciem meravellats, ens indica que, contra el que segurament suposaven els dirigents de les cadenes privades, la gent n’estava -n’està- fins al capdamunt de tant de bombardeig publicitari, per molt ben embolicades que vinguin les bombes que cauen i per molt que es facin el simpàtic amb els seus divertits acudits explicats una vegada rera l’altra en forma d’espot. Allò que deien els esnobs temps enrera que “el millor de la TV són els anuncis” em sembla molt que ha passat a la història, de pur avorriment. No es pot abusar de les coses bones, i de les suposadament bones tampoc. Han acabat, a base d’insistència, avorrint fins i tot les ovelles, i a la que n’han tingut ocasió, els telepacients els hi han fet el salt, ves per on!
Quedant-nos en el cas concret de les pel·lícules, que ara podem veure en tota la seva extensió, de principi a fi, sense que ens tallin les oracions cada deu minuts, un aspecte a ressaltar és el fet que ara, malgrat que hagi vingut de manera indirecta com a resultat d’una mesura política més global, amb aquesta decisió governamental el que es fa és satisfer una vella demanda de molts espectadors (entre els quals em compto, no cal dir-ho), cinèfils o no, però sobretot d’un important col·lectiu de directors de cinema que veien, horroritzats, com a la televisió se’ls trinxaven les seves obres -algunes d’elles autèntiques obres d’art- sense cap mania i sense cap respecte per la seva feina i pels productes del seu esforç creatiu.
Aquesta és una vella reivindicació de la gent del cinema, de la qual ens va donar testimoni fa uns mesos un documental emès per Televisió de Catalunya i que en podem trobar també informació en un pdf de Comunicació 21, on es constaten altres violacions de les cadenes de televisió, a més dels talls publicitaris, com les intromissions de pastilles informatives de les mateixes cadenes, la manipulació dels colors originals de les cintes, l’acceleració del moviment de velles pel·lícules del cinema mut, el canvi de format de pantallla -que genera estranys moviments de càmera afegits artificialment anomenats pan&scan-, les mutilacions que dèiem de final de pel·lícula, amb informació de la mateixa obra i moltes vegades amb una peça musical que té relació directa amb el to del relat, i finalment el famós doblatge, un tema, aquest, al qual s’ha de donar menjar a part.
Dit això, queda encara un serrell per comentar, aquest de tint polític.

Al marge, doncs, de les consideracions de respecte als drets morals dels directors de cinema, que no és poca cosa, hem de fer una referència al context en què ha sigut possible a Televisió Espanyola mantenir aquest respecte per les obres cinematogràfiques tal com les van concebre i crear guionistes i directors.
Sigui pel motiu que sigui -favoritisme per les privades, com s’ha denunciat en determinats àmbits, o per decisió política directa-, el cas és que la televisió pública espanyola s’ha llançat a la piscina de cap i ha decidit tirar sense publicitat i sense fer la competència -“deslleial”, deien elles- a les privades, que per altra banda pagaran part dels seus ingressos publicitaris per finançar TVE. És un salt mortal, però amb xarxa, ja que darrera la televisió pública hi ha l’Estat amb la seva màquina de fer bitllets per tapar els forats que calgui.
De seguida que TVE va anunciar que feia el pas, van sortir veus des de Catalunya dient que això era impensable que passés a TVC, malgrat les pressions que també rep, diuen, de les privades i de determinats partits liberals perquè en segueixi l’exemple. No caerá esa breva, doncs, a Catalunya, no hem pas de patir… I per tant aquí, per molt pública que sigui la televisió pública catalana, ens haurem de continuar menjant-la amb patates, això és, amb tots els talls publicitaris que convinguin, i com més n’hi hagi millor (per a ells).
Ja fa temps que em deia que seria bo de veure quina seria la reacció del públic si tingués ocasió de triar entre una televisió -i una ràdio- amb publicitat i una altra sense. Doncs bé, aquesta ocasió ja s’ha donat, i amb els resultats que diuen els índexs d’audiència. A la ràdio potser no passa tant, segurament per la seva pròpia especificitat de medi més immediat i divers, i proper, però el fet constatable és que, a Catalunya, podem escoltar i veure exclusivament unes determinades emissores de ràdio i televisió sense publicitat, i totes pertanyen a l’Estat: TVE i RNE.
Com que el seu finançament és estatal, cap problema: es poden permetre la llicència i anar tirant del pressupost, al qual Catalunya col·labora cosa de no dir (i per això no es diu, o es diu tan poc com es pot i malament). Les cadenes públiques de ràdio i TV catalanes, en canvi, per poder sobreviure han de tirar del pressupost autonòmic i a més a més de la publicitat, ara com ara -i per molts anys, mentre siguem una autonomia- imprescindible.
És una cosa lacerant, perquè a banda del respecte com a espectadors, hi ha pel mig una altra qüestió d’importància cabdal com és la llengua: les emissores gratuïtes parlen totes castellà, excepte Ràdio 4 i una petita part de la producció del centre de TVE a Sant Cugat, i tots sabem de quins fils més prims pengen totes dues.
Com anava allò de “ser cornuts i pagar el veure“?…

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de gener de 2010 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.