L'Hereu Riera

Haurem d’anar pensant a fer una llista de les desgràcies associades a la tossuda insistència dels catalans a fer servir el català, fins i tot a Catalunya. Un dia ens van fer saber, des de la Central Lletera i Cultural, que l’ús del català a l’aeroport del Prat podia fer estavellar els avions, un altre dia ens diuen des del Ministerio de Información y Turismo contemporani que els turistes espanyols es perden per les carreteres catalanes, per culpa dels cartells monolingües; també ens informen, aquesta vegada des de les instàncies educatives superiors, que els nens i nenes de Catalunya es poden tornar idiotes, aprenent la llengua d’aquí en comptes de la d’allà; després és Air Berlín que patatim, després la Guàrdia Civil que patatam, i després són els funcionaris espanyols, i després els cambrers, preferentment llatinoamericans, i anar fent…
La penúltima va ser la de dimecres passat al Santiago Bernabeu, en el partit de semifinals R Madrid—Barça de la Champions, en què el club amfitrió es negava, al·legant “raons de seguretat” (?!), a usar el català per la megafonia com se sol fer com una gentilesa envers els seguidors marcada pel protocol de la UEFA i que, no cal dir-ho, no havia comportat mai cap problema a cap estadi d’Europa… fins arribar el FC Barcelona a Madrid (en el benentès, és clar, que el Bernabeu sigui un estadi europeu).
I finalment, l’última (que sapiguem) és també de dimecres, però en horari matinal: l’endemà llegíem al diari que un jutge de Lleida diu (no pas en una conversa etílica al cafè, sinó en una resolució, i doncs per escrit) que la pretensió dels lletrats que representen la Generalitat de fer servir el català en els procediments judicials és, atenció!, “una deliberada falta de respecte i de mínima educació”… Estem parlant de Lleida, que és una ciutat catalana, i de la Generalitat, que és l’administració d’aquest país (i que en teoria forma part de l’Estat, la Constitució de la qual teòricament disposa que les llengües de l’Estat altres que el castellà han de ser “objecte d’especial protecció”), però l’insigne togat en qüestió, amb aires de petimetre imperial, la considera “administració regional”… (I ho és, és clar, estrictament: en prenem nota).

I després de tot això encara hi ha qui no vol entendre que els partits Barça-Madrid i Madrid-Barça (anomenats “clàssics”, en el diccionari d’eufemismes del ram) són més que simples enfrontaments esportius, tot i sentir l’himne espanyol sonant a tota castanya al camp del València per ofegar l’estrèpit dels xiulets, i tot i veient amb els ulls de la cara els seguidors del Madrid traient la bandera rojigualda per animar els seus (i cagant-se en “los catalanes”, no pas en els culers, quan l’equip blanc perd el partit –i els papers), i encara que en Pep Guardiola expliqui a la roda de premsa que l’equip blaugrana, igual que el petit gran país que representa, per molt que caigui (o que el facin caure, a veure si haurem de reprendre el costum de llegir entre línies com en temps de la dictadura), sempre s’aixecarà. Sempre.

“Lipdub pel català com a llengua comuna”, promogut per la Plataforma per la Llengua i signat per un bona colla d’associacions culturals d’estrangers arrelats a Catalunya. És cansat haver de defensar les teves coses a casa teva mateix, però aquesta és només una de les petites meravelles derivades del fet de “pertànyer” a Espanya, companys.
“Això és Espanya”, i Espanya, com el futbol, “es así”.

I com passa en el futbol, que una cosa és “la Champions” que en Mourinho guanya per golejada davant dels micros i l’altra la que juga i guanya el Barça –també per golejada– al terreny de joc, la llengua catalana és putejada per tots costats, anant i venint, a peu i a cavall, de nit i de dia, d’amagat i descaradament, i no solament no aconsegueixen esborrar-la del mapa (i fa 300 anys que ho intenten, compte!), sinó que reviscola a la impensada, tossudament, una i altra vegada. Ara és a la Xarxa:

El català és una de les llengües més actives a Internet

Google ha fet públic que la llengua catalana es troba entre les primeres 15 més actives a Internet, fet bastant extraordinari tenint en compte que és una de les comunitats lingüístiques més reduïdes, amb 10 milions de persones que la coneixen.
Aquestes dades les ha fet públiques Luis Collado,
director de Google Books i Google News a Espanya i Portugal, durant una
ponència al segon Congrès Convit
sobre llengua, territori i immigració que es fa a Reus. Collado també ha
explicat que l’ús del català transcendeix les fronteres territorials
d’on és la llengua original, i per tant podem afirmar que el català és
un idioma internacional.

Segons el baròmetre de l’ús del català a Internet, existeixen prop de 2.000 llocs web que estan almenys traduïts en català, la majoria relacionats amb la docència, l’entreteniment i la promoció de la cultura.

[font: Crònica.cat]

El vídeo del lipdub pel català de dalt m’ha fet pensar en aquest altre (de fet seria més aviat un pla-seqüència, però tant se val), en què un mindundi feliç com un nis es passa l’estona fent saltirons d’alegria pel barri al ritme de la música de l’Alison Goldfrapp. Podria servir de model pel dia de felicitat total i col·lectiva en què Catalunya recuperarà la seva llibertat.
__________________________________