L'Hereu Riera

Del discurs del fotoperiodista Gervasio Sánchez pronunciat a Bilbao el dimarts 20 de juliol, en l’entrega dels Premios Nacionales del Ministerio de Cultura:

Altezas Reales, Lehendakari del
gobierno vasco, señora Ministra de Cultura, señora presidenta del Parlamento
vasco, señor alcalde, autoridades, señoras y señores:

(…)

Como Premio Nacional de Fotografía, me
gustaría recordar a fotógrafos recientemente fallecidos, como Koldo Chamorro y
Ricard Terré, que eran merecedores de este prestigioso premio.

También quiero recordar a varios de mis
mejores amigos muertos en zonas de guerra en los últimos años como Juantxu
Rodríguez, Jordi Pujol, Luis Valtueña, Miguel Gil, Julio Fuentes, José Couso,
José Anguita Parrado y Ricardo Ortega.

Estoy seguro de que algunos de estos
fotógrafos, cámaras de televisión y periodistas literarios hubieran sido
premiados en convocatorias futuras de los Premios Nacionales si la muerte no se
hubiera cruzado en sus caminos.

Altezas, señoras y señores,

Toda mi
vida he trabajado en la delgada
línea entre la vida y la muerte, en ese territorio tenebroso donde
tienen lugar
los acontecimientos más brutales incapaces de imaginar por las mentes
más
retorcidas.

Quisiera
concluir con una humilde
reflexión sobre la guerra, el gran fracaso que nos persigue desde que
tenemos
memoria y fabricamos la historia, el gran negocio que enriquece a unos
cuantos
mientras sepulta los sueños de millones de personas anónimas y las
convierte en
víctimas durante generaciones. 

Quienes
trabajamos en contacto con el
sufrimiento y el dolor sabemos que las víctimas son la única verdad
incuestionable de los conflictos armados, y también sabemos que cuánto
más nos
acerquemos a ellas más posibilidades tenemos de conocer la verdad.

Muchas
gracias

[De les agències]

»L’any 2009 el Govern de l’estat va exportar material de defensa i de doble ús per un valor de més de 1.491 milions d’euros a països com Israel, Sri Lanka i el Marroc, entre d’altres

»Diverses ONG, entre elles la Fundació per la
Pau, han fet públic un informe que analitza les exportacions espanyoles
de material de defensa i doble ús durant el 2009. Segons l’estudi, les
vendes d’armes van augmentar un 33,37% respecte al 2008, però si es tenen
en compte únicament les vendes d’armament, aquestes van créixer un 44%.
Tot i que les organitzacions valoren positivament els avenços que ha
representant la Llei, alerten que encara s’estan exportant armes a
països on hi ha conflictes armats, inestabilitat interna o bé s’hi
produeixen violacions dels drets humans».

Aquest és l’Estat que ens enamora: capaç, amb la mateixa patxorra, de fer de la tortura i mort del toro de lídia la seva fiesta nacional, així com de vendre armes, amagades sota el capote, a tutti quanti, tant se val que es tracti de països impresentables, amb governs tirànics.

És
l’Estat que retalla sense cap empatx la despesa social perquè li surtin
els números, però que no toca per a res el sumptuari, estúpid i inútil
pressupost de Defensa (de defensa de què?, de la fèrria i artificial
–però constitucional, ai las!– integritat territorial, oi?…, a més de la defensa dels oprimits en alguna remota missió humanitària que els va d’allò més bé per quedar bé, de passada).

És el mateix demòcrata Estat castellà incapaç, com la demòcrata Sèrbia, de reconèixer, per simple i vergonyosa previsió d’emancipacions nacionals dins la pròpia falsa
unitat territorial, l’emancipació democràtica de Kosovo.
És l’Estat que consagra, via TC, l’explotació econòmica i l’empobriment progressiu de Catalunya, i que remata la faena deixant parades i empantanegades sine die
obres d’infraestructura vitals per a l’economia de Catalunya (però
també per a l’estatal, ja que és de la catalana que viu majoritàriament:
ni per pur egoisme no ens deixa respirar!).
És l’Estat tan
especialitzat a funcionar en negatiu, a reprimir, a dir NO a tot, que és
incapaç d’actuar en positiu, incapaç de fotre’n ni una de dreta, de tal
manera que si depengués de si mateix passaria més gana que els mestres
d’escola espanyols d’abans.
El dia que li toqui espavilar-se se les passarà putes, perquè no està
acostumat a buscar-se la vida sense fer-ho a costa d’altri, siguin els
veïns, com ara, siguin països remots, aquells que ja fa temps que va
explotar vilment i que se’l van treure de sobre abans de quedar
empobrits del tot, irremeiablement.
_________________

ps: Per cert, dins els actes de celebració a Mèxic dels 200 anys de la
proclamació de la seva independència (d’ESPANYA, per si cal recordar-ho a
algú, que havia rebatejat el país com a Nova Espanya) i el centenari de la Revolució, la selecció nacional mexicana ha
jugat aquest dimecres un partit amistós contra la flamant selecció campiona del món, que
no és altra que l’espanyola (per si algú no té TV, ràdio o Internet a
casa i no se’n va assabentar, cosa tanmateix difícil). Durant el partit,
que ha acabat amb empat a un gol (i tot i així els amfitrions, en un
gest elegant, han donat la copa de guanyador al combinat rokhigualdu), m’he entretingut a comptar les vegades que els locutors de TVE deien la paraula “España”
per referir-se a la seva selecció: 122 cops, en 90 minuts de joc, que
dóna una mitjana de més d’un cop cada minut, déu n’hi do! Alguna estona he de fer el mateix quan la retransmissió del partit de l’Arroja vagi a compte dels no-nacionalistes de Telecinco, la Cuatro o la Sexta, i els resultats seran encara més espectaculars, podeu pujar-hi de peus.