L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

La qüestió de la pregunta

Deixa un comentari

O

 

 

 

 

 

 

Land of confusion. Les penúltimes giragonses del bloc de partits sobiranistes, entre l’última Diada i el moment en què el president Mas va renunciar a “desobeir” la suspensió cautelar del TC del projecte de la primera consulta i va anunciar tot seguit el nou format que proposava pel “nou 9N”, van deixar el país —la societat civil— descol·locat. Però, com en les pel·lícules d’acció, del xoc de vehicles dels representants parlamentaris de porcellana, travessant el fum i la polseguera en va sortir disparat el gros camió blindat del bloc ciutadà (els funcionaris canviats a velocitat supersònica per voluntaris, 40.000, el doble dels que demanava el Govern), recte a l’objectiu: a votar el 9 de novembre, exercint sense manies el seu inalienable dret a decidir en allò que a Madrid en van dir en un primer moment, amb el seu estúpid sarcasme habitual, una “botifarrada” (segurament desconeixent el valor polisèmic de la paraula ‘botifarra’) i altres desqualificatius semblants.
Va començar a quedar clar el diumenge en què l’ANC va omplir la plaça de Catalunya de Barcelona (la mateixa on l’unionisme havia “celebrat” el dia 12 la seva, de botifarrada), i la sensació des de llavors no ha parat d’afermar-se, fins a aquest dimarts, en què els dotze del patíbul, captius del Gobierno de la Noción, han tornat a suspendre dòcilment… no se sap ben bé què, perquè el “procés participatiu” que el President es va treure de la màniga, i que va ser denigrat al principi per amics i enemics, no té cap nansa per on agafar-lo jurídicament. Però és que Espanya, senyores i senyors, com el futbol, “és així”.

Bé, doncs l’ambient que es respira arreu és que la societat catalana, que com deia l’altre dia el professor Terricabras ja ha “desconnectat mentalment” d’Espanya i el seu reconsagrat immobilisme, està decidida a tirar endavant, peti qui peti, perquè ja n’hi ha prou de perdre trens, i aquesta oportunitat no es pot deixar passar de llarg. Aquesta no.

Al final haurà quedat tan en evidència que “l’astúcia” a què es va referir el president Mas per tombar l’estultícia del gros Goliat no era xerrameca de xarlatà (els comentaris irònics i emprenyats d’ahir mateix del ciudadano neofalangista Albert Rivera no fan més que confirmar-ho), ni tampoc una “estratègia” per assegurar-se obscurs interessos partidistes, com deia la perspicàcia d’alguns crítics abonats al “jojat’hodeia”, sinó una tàctica eficaç, una línia de conducta col·lectiva d’una gran potencialitat, tenint en compte totes les circumstàncies que envolten aquest combat desigual (o no tant), la guerra de nervis en la qual estem immersos.

Me’n vaig començar a convèncer fa un parell de setmanes, sentint en una tertúlia l’anàlisi pausada, com té per costum, del sociòleg Salvador Cardús, que em mereix molt de crèdit, i d’aleshores ençà, veient el canvi en el llenguatge corporal dels portaveus de La Legalidad –i de manera particular el de Sor Aya de Santamanía, que ahir era tot ella un floc de nervis, pobrota–, cada dia m’ha semblat més clar. Tant és així, que en un moment donat vaig arribar a pensar que la sorpresa, la “decepció” dels partits després d’aquella famosa reunió durant no sé quantes hores al palau de Pedralbes era pactada: que tot plegat era en realitat una comèdia —teatro del bueno— conxorxada entre tots per fer empassar l’ham a l’adversari…

I aquí estem, a quatre dies del Dia D, el diumenge 9 de novembre en què participarem en la “il·legal” i “antidemocràtica” acció de votar a les urnes per saber, en una primera instància, si volem o no volem recuperar les regnes del país, i deixar de ser governats per un altre que no ens té per res (una targeta negra i prou), deixar de tenir un Estat impropi per passar a tenir-ne, d’una vegada, un de propi, de tornar a ser sobirans i amos del nostre destí com a catalans. ¡Que lluny que queda –a la prehistòria d’aquesta història– la discussió bizantina sobre la fórmula de la pregunta doble! Hi ha algú que se’n recordi? I tanmateix, va ser ben roent (per a qui s’hi vulgui entretenir, podeu veure els variats comentaris sobre la qüestió de, per exemple, Jordi Haro, Ricard Biel, Pere Moliner i Pau Vallejo).

Pel que fa a mi, diumenge vinent, en el moment de votar em recordaré dels puretes que ja no se sap si fan el paper (totalment encomiable) de veu de la consciència o el de corcó a consciència (“Mas s’arrugarà”, “CiU i Esquerra acataran”…), dels carregosos i histèrics unionistes-lloro, dels moderats fotetes (tinc ben gravades a la memòria les paraules i els gestos de Vidal-Folch a can Cuní, assegurant que “el 9N NOOO es votarà”, i el mateix Cuní anunciant, seguint-li la gràcia, la pel·lícula que 8TV emetia a continuació, una de la saga Alien, haha!), i en fi, tot el derrotisme derrotat.

És un dir, però, perquè el meu record, el meu record de debò serà pels que no hauran pogut viure aquell moment, i personificaré les seves absències en la Sílvia Martínez, d’Amer, la nostra combativa amiga que estava en tots els fronts (un dels últims, el naixement de l’ANC) i que va morir abans d’hora. Diumenge votaré per tu, Sílvia.

______________________________________________

nb: Hi ha una plana web en marxa que pregunta si veieu Catalunya capaç de trencar amb Espanya i convertir-se en un Estat independent; quan hi vaig entrar, tot just ahir, a través del FB, el percentatge de sís no arribava al 50%, però des de llavors s’ha enfilat fins al 70%. Podeu votar i veure’n els resultats aquí: netivist.org.

Una coseta més, una observació particularment interessant que Josep Huguet fa al final d’un seu article escrit a 72 hores, sense por, del 9N: “Estem vivint l’inici de la fi del règim de democràcia vigilada de la transició. Els catalans n’hem estat la punta de llança, de la seva crisi, però aquesta vegada l’aprofitarem per autodeterminar-nos. Però gaudim d’aquests moments dolços on les perspectives dels nostres adversaris polítics són nefastes a Espanya, cada cop més lluny de la majoria. I moments on diplodocus com Martín Villa és acusat per un tribunal internacional per crims del franquisme i Alfonso Guerra es retira definitivament al Museu”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 6 de novembre de 2014 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.