L'Hereu Riera

Es pot ser un crac i continuar essent una persona humana normal i corrent que toca de peus a terra?, es pot ser bo de debò i no creure-s’ho massa?, es pot ser un artista sense ser necessàriament un fantasma? La resposta és que sí, és clar, i la història en dóna un munt d’exemples. Aquests últims mesos me n’ha arribat el testimoni d’uns quants d’ells a través de la seva biografia, gent que per una raó o altra -per la seva manera de ser i de fer, per decisió personal, per la seva postura davant de la vida…, fins i tot per extracció social, o contràriament, perquè ja tenien prou feina a guanyar-se la vida-, han posat la seva feina per davant de la seva petita o gran vanitat, que han aconseguit domesticar i retenir-la en un segon pla, sense molestar.
Però avui dia, que qui més qui menys tots perdem el cul per la imatge, i particularment per la pròpia, aquests espècimens semblen més difícils de trobar…, i en tot cas, trobar-ne un produeix una alegria semblant a la de descobrir un petit tresor, retrobar un objecte o un afecte que ens pensàvem que havíem perdut, o caçar un senzill bolet comestible al bosc, sota unes fulles mortes de castanyer…

A una hipotètica llista amb, posem-hi, Henry Cartier-Bresson, el gran fotògraf i boníssim dibuixant; el sorprenent Agustí Centelles; la Frida Kahlo, que no estava per òsties; el gran dels germans Van Gogh, clàssic de clàssics; el petit dels germans Klossowski, Baltasar, Balthus; Toulouse-Lautrec, encara més aristocràticament transgressor; Émile Bernard, un altre inconformista; el mateix Salvador Dalí, pintor de la superrealitat, a qui no l’importava que parlessin bé d’ell; el tàndem de luxe Gaudí & Jujol, orfebres de la genialitat; Ramon Casas, retratista de l’interior; Nonell, el millor de la Colla del Safrà, “impressionista de la línia”, segons definició del degà dels impressionistes, Camille Pissarro, i que pintava allò que li donava la gana, sense esperar el favor del públic; Feliu Elias, Apa, “home seriós i reconcentrat”, en paraules de Sebastià Gasch, i grandíssim dibuixant, igual que Xavier Nogués, l’incommensurable Junceda i tots els altres de l’òrbita de Papitu, Pèl & Ploma i totes les altres manifestacions del geni del país que la guerra vinguda de Ponent se’n va emportar pel pedregar…, a aquesta llista de botons de mostra hi podríem incorporar, decididament, el jove pintor Xevi Vilaró (32), que a més d’algunes característiques personals, com la de ser autodidacte i alhora un perfeccionista d’un rigor tècnic impecable, comparteix amb ells aquest tarannà planer tan d’aquesta terra nostra, descrit per Ferrater Mora a les pàgines de Les formes de la vida catalana -i en el qual encaixaria de ple ell mateix, per cert. (És clar que en Xevi tenia l’avantatge inicial, respecte dels enumerats, de ser de la Cellera de Ter, però que consti que això no li treu gens ni gota de mèrit).
Un tastet de l’artista i la seva obra en aquest enllaç:

[_{Il·lustració de l’entradeta: quadre d’en Xevi Vilaró per a la seva exposició a Miami, EUA, del 2007, fotografiat pel mateix autor}]