L'Hereu Riera

A propòsit del judici als 3 idiotes que van cremar -accidentalment, segons ells- una iaia indigent en un caixer de Barcelona, ara fa tres anys, em revénen algunes de les reflexions que el sociòleg Salvador Cardús va fer el dia 8 en la interessant conferència inaugural del IV Cicle Cinema i Joventut, “Joves i conflictes socials”, organitzat per la Fundació Lethe amb la col.laboració del Museu del Cinema de Girona -que és on va tenir lloc la conferència i la projecció de les pel·lícules d’aquest quart Cicle- i l’Ajuntament de la ciutat.
Els sociòlegs fan una mica la mateixa sensació que els economistes, que tenen una explicació per a tot, i que són unes fletxes comentant la jugada a pilota passada, però això no significa que no tinguin un munt d’informació contrastada, i per tant un criteri vàlid a l’hora de diganosticar si més no de quin mal ha de morir aquesta societat nostra tan alterada, si no pren la via adequada quan se li presenten els canvis d’agulla que en diem crisis. Sigui com sigui, les seves reflexions sempre fan pensar, sovint fan replantejar pensaments i actituds, i per això sol crec que val la pena escoltar-los.
La conferència d’en Cardús, titulada “Del conflicte a la irreverència juvenil”, va estar plena de reflexions marca de la casa, moltes d’elles expressades a contra corrent d’unes quantes idees que donem per assentades i certes.
Seguint la línia evolutiva del jove tipus de quan ell n’era, de jove, és a dir, dels anys 70 cap aquí, el sociòleg de Terrassa no es va estar de fer un retrat bastant dur del jove d’avui -una mena de reedició actual del “bon salvatge” d’en JJ Rousseau-, però sobretot de la societat que l’ha creat, de la qual és un reflex fidel, va dir de manera insistent. “Posant el jove, i l’infant, en el centre de l’interès, el progressisme ha fet la feina bruta al sistema”, va dir, per exemple, al principi de la seva intervenció, i va arrodonir aquesta contundent frase amb aquesta altra: “El nen que hem creat és un maleducat”, i la “crisi de valors” que fem servir com a argument per interpretar algunes de les seves actituds i conductes és, segons ell, “una explicació profundament conservadora”. Déu n’hi do, per començar…! Perquè n’hi va haver més.
(continua a la pàgina següent)

(ve de la pàgina anterior)
Per il·lustrar el desencert d’haver convertit els joves/adolescents en els reiets de la casa, o de la cosa, va posar d’exemple un professor de filosofia que el primer dia de classe va deixar clar als alumnes que allà hi havien anat a aprendre: “La vostra opinió aquí no té cap interès”, que és just el contrari del que des de les tarimes -escolars o paternes- s’ha donat a entendre a les últimes generacions de mainatges del país.
Parlant dels valors i la pèrdua de valors de la nostra societat, la famosa “crisi de valors” que ens aclapara, va deixar ben rebregat també el tòpic de la “cultura de l’esforç”: “Allò que té valor és allò per què val la pena fer l’esforç”, no pas l’esforç perquè si, per ell mateix. De manera semblant va qualificar la no menys tòpica “tolerància” vista com a valor absolut: depèn de la cosa amb què se sigui tolerant, no siguem papanates… Per a Cardús, tant una com l’altra “assenyalen el grau de confusió en què vivim… i que els joves perceben”.
Fent servir un neologisme que ara mateix no recordo qui el va encunyar, va qualificar la societat actual de “immediàtica”, joc de paraules que ve a dir que és “presonera del presentisme”, i amb això vam arribar a l’educació dels infants, grandiós tema: “Ciceró deia que l’educació és allò que ens treu de l’esclavatge del present”. I poc es deuen fer bé les coses, si vivim en una “societat del desconeixement” (avui va més gent al futbol que abans, i en canvi es van tancant llibreries, va recordar de manera prou oportuna, tenint en compte que la conferència es feia a Girona). “Els de la nostra generació pensàvem que l’escola havia de ser la panacea, i no ha sigut pas així: els joves exhibeixen la seva ignorància”, i “quan la ignorància es torna desvergonyida, què se’n pot fer?”, es va preguntar.
En aquest retrat més aviat deficitari dels trets de la joventut actual també els hi va tocar el rebre als okupes, “uns ingenus impressionants” que conformen un model extrem d’aquesta cerca de la “immediatesa” que dèiem: “L’ascensor social, diuen?, i qui el vol?”; “per què saber, memoritzar, conèixer, si ara es troba tot a la Xarxa?”.
Un altre fenomen, però relacionat: el “gratis total”. “Per què pagar quotes” d’una societat, d’un ateneu…, si res d’això té el mínim interès? (i tampoc hi ha gaire pasta per pagar, val a dir-ho); i “per què pagar una subscripció, si quan fas 18 anys el Govern te la paga?”, va reblar-ho, amb aquesta enverinada referència tan actual.
També tindria a veure, aquest desinterès, amb “l’emoció-xoc en què es fonamenta la nostra societat, que fa que els joves perdin la capacitat per a l’admiració”, la curiositat, les ganes de saber…
I del conflicte generacional clàssic, què se n’ha fet? Cardús va dir que no veia enlloc el trauma que se suposa que representa viure a casa dels pares fins als 30, i que ell veu els joves molt conformats amb aquesta situació. I l’última reflexió que vaig retenir de la conferència, a la qual no em vaig poder quedar fins al final, va ser aquesta desconcertant sentència: “La irreverència juvenil és una expressió de docilitat”…

Abans de tancar, deixeu-me afegir que en la introducció de la seva conferència en Salvador Cardús, com curant-se en salut, va llegir unes quantes citacions, totes elles derrotistes, diguem-ne, i crítiques amb la joventut, que semblaven referides a la més rabiosa actualitat, i que tanmateix eren d’autors antics, alguns d’ells clàssics, i uns quants d’abans de Crist: vol dir que la cosa de pensar que anem de mal borràs, la sensació de “pèrdua de valors” respecte a temps passats i el convenciment que “abans tot era millor” no és pas res exclusiu dels nostres dies, ni molt menys. Però una cosa no treu l’altra: el cert és que això és el que hi ha, diu l’anàlisi del sociòleg, i no ens hem pas d’enganyar.