I després de l’anàlisi, la paràlisi?
Deixa un comentariTanmateix, em pregunto si, després de constatar, amb brillantíssimes –però desesperades– radiografies, que el vehicle amb què anem està espatllat i s’està quedant sense combustible, el següent pas serà que ens posem a parlar d’una vegada no pas de canviar de vehicle –seguint la vella temptació–, sinó del motor i del combustible…
«Què li queda, doncs, al ciutadà que no es resigna a ser, més que mai, més que els esclaus d’altres temps, que si més no sabien on anaven –o sabien on no es podien fer la il·lusió d’anar mai de la seva vida–, un titella sense nord ni idea d’ell mateix que l’articuli amb el món? Es pot parlar d’un país de mancats i mesells governats per inútils, dins d’un Occident d’idiotes governats per lladres, però a l’inrevés resulta igual de just, o injust, o incert.
»En una societat feudal-financera en la qual, a partir que el poder efectiu no és dels governs sinó dels banquers, la democràcia acaba essent una farsa, una comèdia dolenta sense final, en la qual es confon curatiu amb sedant, llest amb excitat, divertit amb imbècil, tolerant amb castrat, tranquil amb mort. La desautoritat moral de l’Estat converteix els polítics en espectres, els jutges i policies en mercenaris, i sense democràcia tampoc mal que fos en forma de reducte en l’abast particular, no hi ha res per salvar ni raó per contemporitzar amb els lladres portadors de xivarri, ignorància i lletjor».
Els subratllats són meus, i amb ells vull destacar aquest concepte: que l’evolució de la societat, que ens semblava tan lineal i imparable des dels temps de la Il·lustració, com a mínim, ens està fent recular cap a una Edat Mitjana que de fet, tot i les aparences externes, mai havíem abandonat del tot. L’havíem deixat enrere completament, excepte en el mecanisme primari, cent per cent feudal, de la successió econòmica, i ara aquesta rèmora, que semblava insignificant, ens està arrossegant al punt d’on veníem.
Els nous senyors feudals
Estem caient a les grapes de nous senyors feudals (que es poden convertir eventualment en senyors de les finances, senyors de la guerra o senyors del Monopoly, segons què els doni la gana de ser), i així ho adverteix el columnista:
«Encara girat per mirar d’on vénen els estafadors –en català, caragirat és un insult–, el poeta amorrat a detectar el seu defecte ha de decidir si en fa defensa, deute i poesia en un món on el crim ja no és valor de canvi sinó argument de comèdia, i en els veritables escenaris de canvi social es va més enllà d’especular amb béns privats com s’ha fet al llarg de segles perquè ja no se’n té prou especulant amb empreses quan la insaciable cobdícia empeny a assaltar el deute sobirà de les nacions, un delicte de l’ordre de falsificar moneda i d’atracar amb armes, difícil de contrarestar perquè el perpetra l’ens col·lectiu difús anomenat mercats financers, senyors feudals èmuls de la formiga de la faula de la cigala que es diuen a si mateixos estalviadors responsables que ponderen el mal social provinent dels incontinents dissipadors de fortunes públiques».
Ja ho dèiem l’altre dia, en el post anterior, per boca d’aquell Napoleó inefable delegat d’aquests correveidiles dels poderosos que són les agències de qualificació del risc (o de valoració del ràting, com en diuen ara): el mal que ens atenalla, la famosa Crisi Global, té l’origen en els malgastadors que són els ciutadans i els seus representants polítics, no menys desbocats. I per això ara tenen la barra, aquells qualificadors del desastre, de sentir-se legitimats per renyar els governs democràtics i, si ho creuen oportú, de canviar els caps de govern elegits pel poble (encara que siguin tan impresentables com en Berlusconi) per tecnòcrates freds com el gel i incisius com un bisturí.
A canvi de quin bé comú?
A propòsit de la caiguda dels governs d’Itàlia i Grècia, De Palol es demana, valga’m Déu!, què aporten al bé comú els taurons de les finances amb les seves operacions especulatives… Hem tingut temps de sobra per comprovar que el bé comú no en treu cap mena de benefici, de l’economia especulativa; però també han passat un munt d’anys des de la primera ocasió que es va parlar d’imposar (com a mal menor, que consti) la taxa Tobin als moviments financers improductius fins a l’última, tot just d’abans-d’ahir, i de la mà sorprenentment del president Sarkozy, que la defensa en solitari (i diuen que més que res per guanyar popularitat de cara a sortir reelegit en els pròxims comicis, parbleu!). Doncs bé, Sarkozy a banda, el més calent és a l’aigüera.
El mateix es pot dir de la sonsònia dels partits polítics, de dreta i d’esquerra, tant se val, de “fer pagar als que més tenen”, perquè els que més tenen també tenen la manera d’escapolir-se de tots els sedaços de la hisenda pública i d’evadir els seus guanys als paradisos fiscals. Ja seria molt que aconseguissin, els governs, no de fer-los pagar més que els altres, sinó de fer-los pagar. En comptes d’això, reconeixen amb tota la patxorra la seva impotència: “Ja sabem com són, els rics”, vénen a dir.
Continuem amb l’article:
«… però vet aquí un benefici palpable per a la comunitat, però quan en el mercat financer l’especulador obté un guany, és a canvi de quin bé comú? Què menja, amb què es vesteix, amb què gaudeix cap altre ciutadà gràcies al treball del banquer, tret dels seus criats? El sosteniment en si del sistema no és un valor ni un guany, i el qui pretén fer-ne l’apologia treballa pels lladres».
I a Catalunya, doble ració?
«En aquest escenari global –i més greu com més magres són les coses a cada territori– li toca ara al ciutadà de Catalunya contemplar com el seu govern ja no pot ni gosar bregar per ampliar els drets històrics, a contemplar expectatives més o menys àmplies d’augment de sobirania. No, ara es tracta senzillament de no deixar d’existir, com en l’acudit sobre Lourdes: Mare de Déu, que em quedi tal com estic. El primer ministre britànic Cameron ofereix, entretant, als escocesos un plebiscit per la seva sobirania. És un oferiment enverinat, sense dubte, però em penso que ara mateix aquí ja el voldríem».
L’última dutxa d’aigua freda (quasi simultània, ves per on, amb la calentona de la seva entrevista al Financial Times) ens la va fer tot just aquest dilluns el president Artur Mas, dient que ara mateix no veu “realista” l’objectiu de la independència. Potser l’hi veurà el dia que les granotes s’afaitin, no desesperem… Però mentrestant les sospites es fan evidència: els governants espanyols, que sempre vetllen pel seu negoci, estan aprofitant la conjuntura per desmantellar tant com poden tot allò que Catalunya havia construït amb els peixos del cove de l’avi Pujol. En aquesta relació podríem parlar del sistema de caixes d’estalvis, que les han convertit en una cosa irreconeixible; dels incompliments clamorosos amb els deutes pactats i rubricats (de tota manera unes quantitats relativament petites, 1.500 i 750 M€: una desena part dels diners que cada any l’Estat castellà s’emporta pel morro de Catalunya); de la despolitització de les delegacions estrangeres, les oneroses “ambaixades” que són martellejades de fa temps des de tot l’espectre espanyolista; de l’amenaça permanent de recentralització de l’Estat aprimant al màxim les comunitats autònomes; de les lamentables i insòlites formes de la recent vaga dels Mossos d’Esquadra; de l’assalt al poder del PP i del miserable i vicari replegament centralista del PSOE (i del paper de la trista figura del PSC, volgudament secundari)… I tot això enmig d’una situació de paralització de la llegendària emprenedoria catalana, d’immobilització de les obres públiques i d’asfíxia financera que ja fa temps que dura, amb el resultat que Catalunya està perdent pistonada, riquesa i llocs en el rànquing de benestar social.
La crisi global, no cal dir-ho, serà al capdavall l’excusa perfecta per lligar curt totes les aspiracions sobiranistes, i el més probable és que en totes les seves maniobres obstruccionistes Espanya tingui al seu costat, ai las, tots els Estats-nació que remenen les cireres.
L’anorreament dels dèbils
I acabem amb la inquietant reflexió (que no m’atreveixo a comentar, per no pendre mal) amb què De Palol començava el seu article:
«Algun agut observador ha dit que l’única certesa de l’actualitat és la incertesa, i circumstàncies com les actuals –no cal recordar al lector un cop més les desgràcies col·lectives que tenim al damunt– són el brou de cultiu adequat perquè surtin altres observadors no menys conspicus disposats a veure la civilització com una forma de pervertir els mecanismes de la natura, l’anorreament dels dèbils en primer terme, a confondre anàlisi i desig en constatar una inversió de valors que obre la incògnita de la mena de comunitat humana que ens espera en els futurs diversos –l’immediat, el llunyà, etc.–, però sobre la qual ara mateix només hi ha una cosa segura: que al qui se li acudeixi dir que sí, que la pretesa civilització ha anat massa lluny en la correcció dels mecanismes de la selva, i que per tant són un cost absurd i, per tant, excessiu els discapacitats i els ancians, serà ipso facto titllat de nazi».
__________________________________
[Il·lustració de l’entradeta: Bennett, a Chattanooga Times Free News]