L'Hereu Riera

Little Nemo in Slumberland: somiar és viure dues vegades (de dia i de nit)

Que la música i el còmic fan un entrepà boníssim ho sap tothom mínimament abonat o simplement aficionat a l’art popular (pop art, en anglès, i pop arb, en arbúcies), i encara més, segurament, els que s’hi van aficionar, en viu i en directe, durant el darrer quart del segle passat, en què el món del còmic va experimentar una ebullició tremenda, a Europa (França, Bèlgica, Holanda, Itàlia… i Catalunya/País Valencià/Mallorca, d’una banda, i Madrid de l’altra, amb la castissa versió peninsular del còmix underground) i als Estats Units, sobretot, on la producció de vinyetes era descomunal i on va néixer el cinema d’animació, de la mà de gent com Winsor McCay, creador de “Little Nemo in Slumberland”, que va aparèixer durant una pila d’anys, a partir de 1905, a les planes dominicals del New York Herald (i en altres diaris també propietat del magnat WR Hearst, el ciutadà Kane d’Orson Wells) i de “Gertie the Dinosaur” [cfr vídeo de la plana següent], entre molts altres personatges.
Cap d’ells tan popular com el petit Nemo, però, que fa poc vaig descobrir-lo a l’entrada “Art” (en majúscula) de la Viquipèdia en català, on es dóna compte de la consideració del còmic com a nova modalitat artística (ja era hora!), i l’obra de McCay –creador del primer “gran clàssic del còmic”– hi figura com a paradigma.
Feta aquesta prèvia, anem al vídeo del veterà heartbreaker Thomas Earl Petty, que es va permetre aquesta nova genialitat on ell ocupa el lloc d’en Nemo en una de les seves al·lucinants aventures nocturnes, fent un tomb pels núvols onírics d’una historieta en blanc i negre plena d’acció.
Tom Petty things: els vells rockers no moren mai, i sempre en tenen una per explicar!

Faig aquest apunt pocs dies abans que s’obrin les portes del 29è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que tindrà lloc la setmana que ve, del 14 al 17 d’abril, a la Fira de Montjuïc. Un servidor fa temps que he deixat de ser el consumidor compulsiu de còmics que havia sigut de marrec, encara que en conservo un bon piló (de fet col·leccions desordenades o incompletes, però, perquè, a banda dels números extraviats de rigor, em solia quedar més penjat dels dibuixos que de les històries que explicaven), però cada any em posa de bon humor veure que torna, per als dibuixants i els seus voraços lectors, el Saló de Barcelona (l’any que ve 30 edicions, ja, déu n’hi do!) i que el còmic dóna així mostres de tenir una magnífica bona salut de paper.

[Per saber-ne més: enllaç a la plana oficial de Ficomic aquí]