L'Hereu Riera

 

—T’hi
apuntes, al sopar? Si véns serem quatre: tu, jo, l’Israel…, aquell noi que va
venir amb els de l’ateneu a l’Expo de Saragossa, te’n recordes?, i la Laia, una
noia de Vic, amiga de la facu de l’Israel…

—De Vic?,
i estudia informàtica? No deu pas ser la Laia Macià, oi?

—Sí, no
sabia que us coneguéssiu…, quina canya!

I tant
que la coneixia, en Ferran! Van coincidir en un concert dels Stones, l’última
vegada que van tocar a Barcelona, i de peta en peta a la gespa de l’Estadi
Olímpic, amb tota una colla d’amics, ells dos es van enrotllar i aquella mateixa nit van
acabar al llit del seu pis d’estudiants. Aquella nit de bojos va anar seguida
d’unes quantes més, però d’aquesta història feia ja molt de temps, i no havia
tingut més continuïtat que unes poques ocasions esporàdiques. I es va acabar
definitivament el dia que en Ferran va conèixer la Mònica, la noia que ara
l’estava convidant a sopar a través del mòbil.

—Doncs
així encara millor, no? Quedem per aquest dijous, a quarts de deu?

—D’acord,
fet.

[—>]

 

La
perspectiva de tornar-se a trobar amb la Laia no li feia pas gaire gràcia,
perquè ella mai havia deixat d’estar boja per ell i tampoc de fer-l’hi saber
–“i quan estimo algú de debò, no estic per ningú més”, li havia deixat dit més d’una
vegada-, i en Ferran, que no havia passat amb ella de la fase de sexe, la
trobava molt enganxosa. Però l’oportunitat de veure de nou la Mònica no la
podia deixar passar. L’amor que sentia per ella era d’aquells que se’n diuen de
primera vista: se n’havia enamorat perdudament el mateix dia que van ser
presentats per un amic comú; però, tot i que no era precisament tímid, mai
s’havia atrevit a declarar-li obertament els seus sentiments. Alguna cosa l’hi
impedia; potser era perquè la trobava massa guapa, massa… perfecta, fins al
punt de sentir-se cohibit cada vegada que la tenia davant, encara que ho
dissimulava prou bé. Per acabar-ho d’adobar, un matí que estaven fent un cafè en
un bar sota les voltes va descobrir, o va endevinar, més ben dit, que ella
estava colada per l’Israel des de sempre, des que eren adolescents -eren de
pobles veïns i anaven al mateix institut-, i aquí va veure clar que, si s’havia
fet alguna il·lusió, valia més que se n’anés oblidant. El que la Mònica no li
va dir, i ell tampoc ho va intuir, és que l’Israel no li feia gens de cas, més
enllà de l’amistat, i ella tampoc tenia cap esperança que les coses canviessin,
perquè sabia positivament que l’Israel anava de cul per una seva companya
d’estudis, una noia de Vic rosseta, molt maca i molt intel·ligent: la Laia, la mateixa Laia que
només tenia ulls per en Ferran…!

                                                                                

El dia
acordat, doncs, tots quatre es van trobar a la terrassa del restaurant. Després
dels petons i les salutacions de rigor, es van entaular i van estar menjant i
bevent –bevent molt- durant un parell de plàcides hores d’agradable sopar i una
bona estona més de sobretaula. Van parlar molt i van riure més, explicant-se
historietes de la facultat i fent safareig, i al final de la vetllada,
enriolats i galtavermells, es van fer fotos amb la càmera digital de l’Israel,
que els va prometre que els hi enviaria per correu electrònic aquella mateixa
nit, així que arribés a casa.

Quan va
ser hora de marxar –s’havien quedat sols i ja feia estona que els cambrers
esperaven que s’alcessin de la taula per tancar-, amb promeses de tornar-hi un
altre dia, es van ficar entre ells, com dimoniets entremaliats, petits moments
d’un silenci incòmode que l’alcohol ingerit, que n’era en part culpable, per
sort també va ajudar a bandejar-los de pressa, entre brometes. Finalment, amb
uns petons a la galta elles i una encaixada ells, es van dir adéu i es van
separar.

                                                           

L’Israel,
tot i que anaven tots tan pets que cap dels altres hi comptava, va complir, i
passant per l’ordinador abans d’anar al catre, com tenien per costum, hi van
trobar el seu mail amb un adjunt ple de fotos de la vetllada acabada de passar.

Aquella
nit, ja colgats sota els llençols, tots quatre es van fer l’amor frenèticament,
cadascú amb la imatge vivíssima del seu amor impossible a dins del cap i davant
dels ulls.