L'Hereu Riera

La Devesa de les deesses
(Les deesses de la Devesa)

Bevent aquella tarda cervesa
a la terrassa del cafè
del park de la Devesa…

…pensava ara, pensava adés
de tractar amb tres parells
de desenes d’as
-tal vegada més-,
més sengles parells
de tretzenes d’es
-tant és, tant se val-,
el tema de les deesses
que ara fa ja cert temps
amb belles manetes de seda
em van repassar amb deler
les passeres de l’esquena,
els plecs, els replecs de la panxa,
les cames, la cara, les mans,
els palmells -ampla és la Manxa-,
els cabells, els pèls del cap,
les senderes que, sense pressa,
fent desfer enters els esquemes,
saltant de les crestes a les valls,
passant de les espatlles al ventre,
menen de pet cap al sexe.
   L’Eva, la Raquel, la Gemma,
la Raquel, la Gemma, l’Eva,
la Gemma, l’Eva, la Raquel:
“Amb elles vas ‘nar -pensava- al cel,
més enllà de les estrelles”.
La Gemma, de grans mamelles;
la Raquel, la meva rateta,
amb les seves espaterrants tetes,
de cap a cap de caramel;
l’Eva, aquella magna meravella,
de cara més blanca que la cera,
de gest amable de nena verge,
la més bella de les gates,
la més llesta de les garses,
era més seva que sa mare.
   La Gemma, més tancada que el secret,
cercant-la sempre al pas estret,
semblantment al vent entre les parets
de les seves cames perfectes,
d’aquella mena de teatre, sense cap farsa,
cada vegada era l’estrena,
en cada escena menava el més alt dels afectes,
cada efecte d’ella era de mena perenne,
ja anés mamada, ja anés serena,
amb la cara més clara que la blanca Selene.
   La Raquel, de pell de canyella,
de marranxes plenes, emergents,
fent parar lera la gent
que passava, que anava amb ella
(entre ells, pas el darrer, aquest menda),
amb els cabells ara desfets,
ara refets amb traç de trenes,
travats amb trenta perles negres.
Plat ple de pebre negre era,
de pebre vermell plena pebrera,
a les calderes d’en Pere la més dreta senda.
   L’Eva, de cabells vermells,
de sexe en tenebra, de pèl negrell,
resplendent, ple de serrells,
la serp més bella de l’Edèn,
trapella fera sempre de festa,
pagaves per ella delme mesell.
Empenyent-te la cremallera,
trencant el germà calb la tanca,
demanaves bandera blanca:
sense treva trempa la tranca,
es clava al centre de l’esfera,
després es met entre les anques,
ara per davant, ara per darrera,
s’escampaven per les bandes
amples reguers de fresca llet franca.
   Tres eren, tres, certament,
tres engalanades deesses,
tres pecats sense escarment,
per tornar a casa fent esses…

(Endemés,
encara resten l’Ester,
l’Elba, l’Adela, la Mercè,
per fer el ple en aquest planter,
del que era tan gran plaer
anar a arrencar les cebes
amb les mans,
ser-ne, amatent, l’amant,
fer-les trémer a mansalva,
estrènyer-les del vespre a l’alba,
fer-me-les meves, fer-les meves)