L'Hereu Riera

Avui fa una setmana érem a Madrid, uns companys de GERD i un servidor, en visita de treball. Sense que ningú de la colla s’hagués anat a fixar en la data, vam fer el viatge just el dia que a la capital d’Espanya es commemorava el cinquè aniversari de la matança de l’estació d’Atocha. Dimecres al matí, al mateix lloc i a la mateixa hora que cinc anys abans havia esclatat un dels trens, l’Asociación 11-M Afectados por el Terrorismo alliberava 192 globus amb sengles noms dels morts en aquella salvatjada. «Éste es nuestro acto en memoria de los que no están y de los que tienen la vida más difícil porque fueron heridos», va dir la presidenta de l’associació, Pilar Manjón, que es va fer arxiconeguda aleshores pels seus enfrontaments amb el ministre de l’Interior, Ángel Acebes, els seus coreligionaris del PP i els mitjans de comunicació que li feien de cor, entossudits llavors -i encara ara hi ha qui no ceja en el empeño– a atribuir l’autoria de l’atemptat a ETA. «El olvido sería su segunda muerte», va afegir-hi Manjón amb segones, queixant-se del persistent oblit institucional envers els que ella representa.
Les autoritats, efectivament, sempre al seu lloc: «La confrontación entre el Partido Socialista de Madrid (PSM) y el gobierno regional a causa del cerrojazo de la comisión de espionaje», explicava un diari madrileny, «empañó la solemnidad que correspondía a la efeméride. La presidenta Esperanza Aguirre colocaba una corona de laurel ante la placa que, en la Real Casa de Correos de la Puerta del Sol, homenajea a los efectivos y voluntarios que ayudaron a las víctimas aquella fatídica mañana. A esa hora, el líder del PSM Tomás Gómez acudía a la estación de Atocha junto con los sindicatos. Gómez aclaró que el “boicot tiene carácter indefinido” para todos los actos de Aguirre por el cierre precipitado de la comisión de los espías».
Vaig veure l’acte referit des de la petita pantalla, al noticiari de Telemadrid, l’emissora de la Presidenta (on té el sa costum de treure el careto un parell de vegades per sessió, en efecte, com diuen els seus detractors, que també en té), i el que no deia el diari és que també aquí la divisió era manifesta, però ara entre ella i l’alcalde de Madrid, que no es poden veure ni en pintura i no poden dissimular-ho, tot i ser del mateix partit. La situació era realment surrealista.
Amb tot aquest retaule del flautista pintant-se davant dels meus ulls, no vaig poder menys que recordar-me de la sacrosanta unitat que escenifiquen sense cap mania, quan els hi convé, en altres escenaris de l’Estat, l’últim d’ells al País Basc, naturalment, amb la tupinada encoberta que ha protagonitzat el PPSOE sota el paraigua de la llei de partits que es van fer fer a mida com si fos un dels trajos d’en Francisco (abans Francesc) Camps.
La visita cultural per la capital de les Espanyes (quantes són?) va continuar, però…

La central d’operacions de la nostra delegació catalana era un hotel situat a la Plaza de España, precisament (un txascarrillo del soci que ens va preparar la sortida), que es troba just al costat del Cercle Català de Madrid (d’aquest altre txascarrillo en desconec l’autoria). En vam sortir d’hora al matí per anar xino-xano fins a la Moncloa, però no pas al palau d’en ZP, sinó al barri on es troba el ministeri d’exteriors, seu de l’Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo, AECID. La trobada amb les persones que es cuiden de les relacions de l’agència amb Cuba i Guatemala -que va tenir lloc a la cafeteria, perquè l’edifici no és prou accessible- va anar prou bé, amb alguns moments brillants i tot, com quan ens van explicar que Espanya aporta una bona quantitat de diners als fons europeus per a la cooperació amb Amèrica… Espanya és així de despresa, amics!
Desfem tot seguit el camí, carrer Princesa avall, sentint a cada semàfor en verd “el cant dels ocells” –piu, piu, piu!…- que hi ha instal·lat l’ONCE -suposadament- per als vianants cecs. No sé què deu haver passat, amb aquest tema, perquè recordo que a la comissió de barreres de Mifas es va parlar temps enrera -quan a l’ONCE i el seu cupó totes li ponien- que aquest dispositiu l’activarien els invidents amb una mena de telecomandament personal quan haguessin de creuar el carrer, i prou, i en canvi a Madrid funcionen tot el dia, hi hagi o no hi hagi demanda, cosa que deu molestar la tira els veïns… En fi, espero que a mi almenys no em toqui mai aquesta rifa. (Per cert, a l’organisme dels cecs espanyols per a la cooperació amb Amèrica, la FOAL, ens van deixar clar que ells treballen exclusivament per la deficiència visual, i no pas per la discapacitat física. La mateixa absurda distinció a què s’agafen sempre, vaja -excepte quan han d’agafar discapacitats físics perquè els hi venguin el cupó pels carrers del país-. La ceguesa no és pas una discapacitat física, ni química, es veu: és una discapacitat sensorial, entesos?).
Dinem en una terrassa de la Gran Vía, just al costat del teatre on els monjos Shaolin (que el dia abans vam trobar pels passadissos del nostre hotel, on també recalaven) fan un espectacle que commemora els 50 anys de la revolta del poble tibetà, el 1959, contra l’invasor xinès, que havia entrat al país per “alliberar-los” de la teocràcia i del medievalisme… Una altra obra que trobem pel camí, a no sé quin teatre, es diu “La cena”, i la dirigeix un tal Albert Boadella, que aquí i ara, lluny de tot tuf nacionalista, deu treballar a gust, sense sentir arcadas, com li passava a Catalunya abans d’exiliar-se.
Passem la tarda en bona companyia amb uns amics madrilenys, i al vespre ens donem el gustàs de veure pel televisor de l’hotel el superpartit amb què ens obsequia el Barça, que goleja el Lió (5-2) just l’endemà que el Real Madrid fos chorreado pel Liverpool de Rafa Benítez (que és madrileny, manda huevos!, com diuen aquí) a Anfield Road, per 4 a 0 (+ 1 de l’anada = una manita de gols). Coses del futbol, tan apolític, ell… (com ho és tot l’esport, per definició, i especialment l’espanyol).
L’endemà nova reunió, al Paseo de Recoletos (un altre dels noms mítics del “Monopoly”, parbleu!). Dinem a la mateixa plaça on hem aparcat, sota un sol que esberla el cap, al barri de Chueca, el barri gai de Madrid. De camí cap a l’oficina, que és a la vora, passem per davant d’un bar anomenat El Armario: això sí que és un txascarrillo fet amb tota la intenció!… En Warhol hi podria haver plantat la càmera fixa per filmar la gent sortint-ne, com va fer a l’Empire State, crec que era, durant vuit hores en aquella cèlebre pel·li seva.
A la Fundació Mapfre, prop de la Cibeles i del museu del Prado -aquí hi ha nivell!-, s’hi exposa una des les seves col·leccions, la “Suite Vollard” de Pablo Picasso, un centenar de gravats -la col·lecció completa- que el pintor malagueny va fer entre 1930 i 1937 (poc abans del “Guernica”, doncs) per encàrrec d’aquest marxant d’art i editor francès. I en un altre pis de la casa, una altra col·leció, aquesta dels collages originales de Max Ernst, un artista que va protestar també amb la seva obra contra l’avanç del totalitarisme, en el seu cas contra el de Hitler. Està bé una mica de contrast en aquest “niu de fatxes” en què s’ha convertit Madrid, en paraules d’una amiga del grup que n’està fins al capdamunt, de tots aquests anys de govern de la dretona carpetovetònica, que ha deixat la ciutat plena de vies, ponts i túnels pertot arreu, però convertida en un desert cultural, segons ella. (I encara sort d’en Boadella!)
Finalment, amb la feina feta, enfilem un d’aquests túnels llarguíssims, amplíssims i il·luminadíssims, de la famosa M-30, per anar a sortir a la carretera de Saragossa.
Ja és entrada la nit fa estona quan arribem a un cartell que diu “Benvinguts a la Comunitat Autònoma de Catalunya”, amb un altre al costat, també escrit en català, amb la inscripció “Província de Lleida”. Val a dir que els dos cartells són perfectament homologats, i perfectament immaculats. Com hi trobo a faltar, en aquest país nostre segrestat, una Krida al Boikot que hi digués la seva!