De solanes i obagues

En canvi aquí disposem de ciutats mitjanes que són pel territori focus de serveis de tot tipus però també de cultura, de mercats, de fires, de lleure.

Sovint apliquem al país la mateixa lògica castellana de la radialitat, quan el nostre és un territori que podria disposar d’una vertebració ben diferent. Les províncies i el tipus d’organització territorial que tenim no respon a la realitat d’aquestes ciutats mitjanes com Manresa, Reus, Tortosa, La Seu, Vic … Ni tampoc les infrastructures massa traçades des de la radialitat barcelonina. Únicament l’Eix transversal ha quedat com a testimoni de fer les coses d’una altra manera.

Urgeix doncs una nova organització territorial que tingui en compte les nostres "manreses"

Segon, per haver volgut dirigir les acusacions al govern de la Generalitat per una actuació dirigida a garantir la seguretat de les persones, que al meu entendre és un valor superior a la seguretat de les propietats. Evitar una ocupació d’una propietat privada a costa de reprimir una manifestació pacífica on no hi havia només ocupes sinó més gent i gent del barri la decisió va ser encertada. (Tampoc no devia ser una actuació tan "suau" quan ha  aixecat les crítiques dels veïns de Can Ricart).

Tercer, perquè crec que s’equivoca en voler fer del cas generalització. La gent que té propietats s’ha de sentir certament protegida, i sobretot protegida d’ocupacions arbitràries, violentes i anti-socials. Però sap Artur Mas o sinó hauria de saber-ho, que Can Ricart és un cas especial que compta amb el suport d’una Plataforma veïnal i de l’Associació de Veïns del Poble Nou que ha mostrat la seva solidaritat amb l’acció.

I és que parlant de protegir la gent,

Potser cal protegir també els veïns d’una especulació que els fa fóra de les seves cases i del seu barri d’una manera arbitrària i salvatge (no conec el cas del Poble Nou però conec bé el mobing immobiliari del Raval)

Perquè cal protegir també els veïns d’una especulació que vol construir tot el sòl que sigui construïble sense tenir en compte sòl per a equipaments, per a zones verdes..

Perquè cal protegir el dret i la possibilitat a tenir equipaments públics que permetin la realització d’activitats artístiques, culturals, lúdiques que no estan en els circuits "oficials". I el circ, certament és una d’aquestes activitats.

Crec que una condemna de l’ocupació com a mètode però acompanyada d’un desig de recerca pacífica i dialogada de solucions (en altres ocupacions no hi ha interlocutors però a Can Ricart si que n’hi ha!!) hauria estat una decisió més encertada per part de CiU. No és una qüestió de governs progres tous versus oposicions conservadors d’idees clares "que protegeixen a la gent", sinó d’un barri i d’una gent que té problemes per culpa del descontrol d’una avarícia immobiliària que ho està embrutant tot.

El castell ara em diuen que ha canviat molt i que ha estat reformat de dalt a baix per fer-lo accessible a persones discapacitades (el govern de Navarra té diners, i en aquestes coses es nota el concert econòmic). En els temps que em va tocar fer de guia (per allà el 2000) el castell era un edifici reformat amb poc gust i menys criteri històric, però que conservava intacta una certa atmosfera que permetia remetre al que fou la infància de Xavier.

Doncs mentre estava allà, una de les coses més interessants era veure com hi passaven persones i grups procedents dels llocs més diversos. A més de la gent del país i d’altres llocs de l’Estat, hi sovintejaven grups de japonesos que emocionats, més que escoltar les explicacions del guia, es dedicaven a tocar i acariciar les pedres. Per ells el lloc era un lloc sagrat. Era el lloc de naixement d’algú que en va tenir prou amb uns pocs anys per deixar una petjada profunda que avui es perpetua, i que té com a testimoni la gran quantitat d’escoles, parròquies, universitats etc… que porten el seu nom

Certament els de Francesc Xavier van ser temps de cristianisme lligat a la colonització portuguesa, d’afany missioner poc dialogant amb les cultures i els costums locals, d’una visió de superioritat eurocèntrica… Però enmig de tot això fou capaç de marcar una personalitat pròpia : va criticar els abusos de la colonització i en els darrers anys de la seva vida, va entendre la necessitat d’una evangelització més inculturada i dialogant.

Sinó seria difícil d’entendre l’afecte i el respecte que aquells japonesos de mil inclinacions, sentien per la figura d’un navarrès de socarrel tan allunyat de la seva manera de fer. Intueixo que van veure en ell alguna cosa que salta fronteres i diferències culturals, una necessitat comuna d’espiritualitat i sentit que Sant Francesc Xavier va saber interpretar i formular però sobretot viure.

Ara ja forma part de la galeria de sants i homenots d’aquells que en surt un molt de tant en tant i que són patrimoni comú d’aquesta gran història de la humanitat.

Intento imaginar que passaria si 10.000 persones de qualsevol barri d’aquí Hospitalet, Barcelona o rodalies ens quedéssim sense aigua potable durant només un parell de dies. Seria un escàndol notable i es buscaria una solució urgent. Allà en canvi els polítics s’ho prenen en calma i que jo sàpiga cap conseller s’hi ha atansat per donar almenys la cara i explicacions.

Amb algunes zones del territori es reprodueix en algunes coses allò que ens trobem amb RENFE. Com que les decisions són a Madrid, "ojos que no ven corazón que no siente"…

Avui per avui viure al poble, d’una manera permanent, vol un plus de vocació, voluntat i paciència.

Moltes valoracions dels candidats eren també el tarannà psicoafectiu: aquell és un arrogant, l’altre és fred, l’altre és simpàtic… Algú va dir, menys mal, que no farien coalició per simpaties personals sinó pel bé de Catalunya.

I ja el cimal ha estat després dels resultats. Traïcions, sol.lituds, aïllaments, fidelitats… Un president abraçant, estimant i fent magarrufes a qui se li posés al davant fos amic o enemic. Un Pujol i un Maragall tant llunyans fins ara i en canvi units en la seva condició d’avis expresidents. Una consellera plorant per les cantonades la seva tristesa per haver estat apartada injustament. Uns estenent la mà, els altres parlant de confiances trencades en mil trossos.

Hi ha una part, és clar, que ve de la cultura. En l’expressió de les
discrepàncies som més sicilians que no pas castellans, més mediterranis
que no pas celtes. Això no treu que a vegades puguem ser més violents
que altres pobles i que darrera una abraçada hi hagi amagat un punyal.

Però em sembla que hi ha una part d’aquest sentimentalisme desbordant que és fruit del nostre estatus com a
país. Es a dir, em temo que si hi hagués més Estat hi hauria menys
sentimentalisme. Heu vist mai emocionar-se en públic a la reina
d’Anglaterra? A Putin li heu vist mai tòrcer el gest per res i per ningú? Fins i tot l’Aznar aspirava, en la seva megalomania, a aquesta postura impertèrrita del qui té el poder. Us imagineu a Solbes plorar en una negociació sobre partides pressupostàries. És possible doncs que el nostre sentimentalisme desbordant sigui inversament proporcional al grau de poder polític del qual gaudim.

Ja dic, no sé si això és bo o dolent, sobretot atenent als exemples que he donat. A partir d’ara caldrà veure si això canvia amb el president Montilla. De moment però ha començat però amb emoció contiguda…

A Istambul, hi viu el patriarca de Contantinopla, cap espiritual de l’Església ortodoxa des que a partir del s. XI es va anar consolidant el cisma entre l’església romana llatina i l’església ortodoxa oriental. Amb la caiguda a mans de l’Islam de la que fou capital de l’imperi bizantí, el patriarca quedà aïllat i l’església ortodoxa estesa per bona part de l’Europa Oriental, Grècia i Rússia, tot i continuar reconeixent-li una certa primacia, va acabar organitzant-se en esglésies nacionals amb patriarques propis. El de Rússia, es clar, el més poderós en abraçar un territori i una població més importants.

La visita de Benet XVI té un significat doncs històric. Amb el viatge reconeix de fet en el patriarca Bartomeu I, una autoritat moral i un pont de diàleg per recomposar relacions. Pont molt més difícil d’establir per exemple amb l’Església de Moscú, més lligada als interessos del Kremlin i més recelosa de les injerències occidentals.

No sabem quins resultats tindrà la visita però si que apunta a una intenció per part de Roma d’estrényer llaços entre esglésies cristianes sobretot amb aquelles que viuen minoritzades en territoris musulmans passant-ho a vegades no massa bé (coptes cristians a Egipte, ortodoxos a Turquia, cristians caldeus a l’Iraq…).

Ratzinger creu fermament en conceptes com civilització o democràcia lligada a valors cristians, i per tant s’afanya a construir llaços amb aquells que comparteixen d’alguna manera un substracte comú que va més enllà d’allò exclusivament religiós i que toquen a termes com organització de la societat, llibertat religiosa etc. Per a uns aquest tipus de lligam consolida allò de del xoc de civilitzacions de Huntigton, per altres en canvi trenca aquesta dinàmica en donar veu i reconeixement a aquells que són cristians des de sempre, en països musulmans, obligant al propi Islam a estar atent amb segons quin tipus de polítiques religioses dins els propis estats.

Caldrà veure en tot cas el fruit que dóna aquest tipus de plantejament que abraça qüestions estrictament teològiques, amb d’altres com la diplomacia, els drets humans… Turquia és com una primera prova.

Nosaltres la temíem, ho he de dir sincerament. La seva presència volia dir d’alguna manera el final de la vida salvatge i lliure que els llargs estius disfrutàvem a Castellnou. Res de trànsit i molt camp a recórrer i a explorar. Ella enlloc de descansar de nens, només arribar ens reunia a casa seva i ens donava feina: un taller de manualitats i una obra de teatre. Teníem un mes de termini per una cosa i una altra. El taller el fèiem a casa nostra però l’obra l’assajàvem en un terrat de casa seva. Així ho havien fet els nostres pares i així ens tocava fer-ho a nosaltres, ningú no ho posava pas en qüestió.

Entre assaig i assaig, que ella dirigia implacablement com si fos la cosa més important del món, ens anava ensenyant cançons i històries que acompanyava amb el seu inseparable acordió. Corregia entonació, gestos, dicció, faltes en el llenguatge… i així fins el dia de la representació que fèiem sempre a primers de setembre a la plaça del poble i en sortir de missa.

No sé fins a quin punt va ser influència seva o fins a quin punt pura casualitat, el fet que de tos els nens de la nostra generació i també de la generació anterior a nosaltres, una majoria ens decidíssim anar a estudiar a Barcelona, i moltes vegades carreres relacionades amb l’ensenyament.

Ara amb el temps, com els tertulians de l’altre dia estic redescobrint el paper que aquella dona baixeta i en aparença poca cosa va tenir a les nostres vides. I penso en les possibilitats i els efectes d’un ensenyament rigorós i vocacional com el que ella ens va saber transmetre. Certament ens va tocar la loteria.

La lògica diu que una estratègia com la del PP hauria de ser castigada en les enquestes per una opinió pública més aviat moderada i confiada en arribar a algun tipus d’acord que acabi d’una vegada amb el conflicte. Les enquestes del CIS tampoc indiquen pas això sinó més aviat el contrari.

Alguna cosa passa, algun factor estar distorsionant aquests plantejaments. En la meva opinió la influència del binomi COPE-El Mundo és més important de la que ens pensem. La repetició constant i diària d’unes consignes que apunten no al cap sinó al sentiment estan començant a recollir els seus fruits, i no només entre sectors d’extrema-dreta sinó entre sectors que en podríem dir de dreta moderada. S’ha generat una èpica, o millor un imaginari, que dóna sentit a la vida política de moltes persones que per raons diverses havien perdut aquesta motivació.

Dins aquest imaginari que suma conceptes com nació i catolicisme (es a dir nacional catolicisme) els enemics són fonamentals. Ho són els separatistes, ho són els maçons, ho són els immigrants sobretot musulmans. Tot això ben agitat dóna com a resultat un sistema complert i tancat: uns valors pels quals lluitar i uns enemics dels quals defensar-se, i sobretot uns herois-màrtirs que han caigut per aquests valors (les víctimes).

Dic que tot plegat em provoca inquietud perquè quan s’hi barreja l’element pseudo-religiós en política és molt distorsionador. Qui defensa unes idees des d’aquests plantejaments deixa de dialogar amb una realitat amb la qual cal pactar i a vegades fins i tot cedir, i entra en una dimensió nova, la de la "fe" malentesa, que ja només permet "amb mi o contra mi" o el "tot o res". Qui defensa unes idees polítiques com si es tractés d’un credo se sent investit d’ un sentit, d’una missió i la seva motivació és molt més gran que qui parla de qüestions tan ambigües com la cohesió, el diàleg, el consens, etc…

Com recuperar, en aquest context, el sentit de la política, tal com l’ha interpretat sempre les democràcies liberals? No ho sé pas. Tot plegat inquieta. Ens en riem (i fem bé, es clar) en algun gag de Polònia o en algun llibre que fa antologia de disbarats. Però no podem fer res més que esperar com acaba tot. Espera i fer el possible, perquè almenys aquesta mena de "passa" del populisme essencialista no s’estengui a casa nostra.

1- Per actualitzar el nou marc legal que a partir del nou Estatut atribueix a la Generalitat una sèrie de competències sobretot en l’àmbit d’acollida i residència. El pacte ha de ser doncs previ, a la redacció de la Llei d’acollida.

2- Perquè fins ara s’ha anat a remolc de la realitat i convé avançar-se a dibuixar el model de societat de futur pel qual s’opta: assimilació a la francesa, multiculturalitat a l’anglosaxona, integració a la quebequesa… o un model d’integració a la catalana, que ha de comptar però amb el suport de partits, agents socials i associacions d’immigrants.

3- Per evitar la temptació d’utilització partidista de les qüestions de migració. Un acord acceptat per la major part de les formacions blindaria una política sobre migració almenys per una bona temporada, marcaria direcció i evitaria les "anades i tornades" tan negatives sobretot en qüestions socials.

Caldrà anar seguint les concrecions.

El feixisme i sobretot la xenofòbia, són actituds de les quals alguns en fan bandera i opció política, confiats que algun dia en trauran alguna mena de rèdit polític (vegeu sinó alguns dels partits que han sorgit a Bèlgica, Alemanya, Holanda). És l’apel.lació a la por a la diferència, a perdre un status de poder, a conviure en una societat plural. No és a aquests a qui em refereixo, gràcies a Déu a casa nostra aquests de moment són pocs i dispersos.

Em refereixo als qui tot i defensar postures democràtiques poden sentir-se temptats a apel.lar a aquests sentiments. Es llavors quan es colen les expressions a què em referia més amunt. No ens podem permetre que a la nostra terra la discriminació per raó d’origen tingui cap mena d’espai. No hem de ser en aquest cas ni comprensius ni tolerants ni riure les gràcies, perquè si s’aspira a un país lliure s’hi aspira en tots els sentits: lliures ens hi hem d’arribar a sentir tots els qui en formem part, independentment si som catalans de tota la vida o nouvinguts.

Ja sé que de quatre pintades, i de quatre expressions no se’n pot fer teoria. Però més val reaccionar a temps i no deixar que arreli i esdevingui una forma com una altra de practicar la llibertat d’expressió, una forma normal i fins i tot justificable

Tal com es diu en el manifest dels 25 anys:

" Agraïts volem renovar el nostre compromís per la promoció d’aquesta justícia. Som conscients que els temps que corren no són indulgents, ni culturalment, ni eclesialment, amb els qui pretenen conjugar el binomi crisitanisme i justícia. No obstant això, no podem renunciar a aquest interès sense defraudar la vocació a què vam ser cridats"

Per molts anys!