De solanes i obagues

He passejat aquest matí per Manresa sota la pluja fina (en sentit literal i metereològic). M’agrada passejar pels voltants del la Seu i el nucli antic que va remodelant-se poc a poc. I agafar després la llarga rambla fins a la part en què la ciutat ha anat fent-se gran. Pel país és una sort tenir un bon grapat de ciutats mitjanes plenes de vitalitat.

Dos anys a Saragossa em van fer adonar de com els nostres veïns aragonesos concebien el territori com un gran cap amb un cos petit. Una ciutat gran, dinàmica i acollidora però que ho xuclava tot: persones, recursos, poder polítc… Era realment impressionat passar un cap de setmana recorrent alguns racons bellíssims d’Aragó absolutament despoblats i on només s’hi sent ja el remor del Cierzo.

En canvi aquí disposem de ciutats mitjanes que són pel territori focus de serveis de tot tipus però també de cultura, de mercats, de fires, de lleure.

Sovint apliquem al país la mateixa lògica castellana de la radialitat, quan el nostre és un territori que podria disposar d’una vertebració ben diferent. Les províncies i el tipus d’organització territorial que tenim no respon a la realitat d’aquestes ciutats mitjanes com Manresa, Reus, Tortosa, La Seu, Vic … Ni tampoc les infrastructures massa traçades des de la radialitat barcelonina. Únicament l’Eix transversal ha quedat com a testimoni de fer les coses d’una altra manera.

Urgeix doncs una nova organització territorial que tingui en compte les nostres "manreses"