De solanes i obagues

Aquests dies la política catalana, almenys aparentment, viu immersa en el món dels afectes i els desafectes. És una política a flor de pell. No és que no em sembli bé tanta demostració d’afectivitat humana i personal, però m’agradaria saber si tot plegat no bé a significar que som un país petit que és mou més per lògiques de família que no pas d’Estat.

Durant l’Estatut tot va ser un ball d’afectes amunt i avall. Més que el text el realment important era si a Duran l’havien avisat o no sobre la famosa cita de la Moncloa. Cita que els de Polònia ja es van avançara interpretar en clau d’un enamorament.

Vam tenir un 11 de setembre amb Marina Rossell cantant-li al president, en ple acte oficial i solemne, allò de Per tu ploro. Durant la campanya van començar uns dient que eren humans, com tu i com jo, mentre altres d’endinsaven en el costat fosc del tripartit i apel.laven a la por (un sentiment com un altre). N’hi havia fins i tot que tenien la iniciativa d’optar per un amor i una sexualitat viscuda sense complexes i sense barreres ideològiques.

Moltes valoracions dels candidats eren també el tarannà psicoafectiu: aquell és un arrogant, l’altre és fred, l’altre és simpàtic… Algú va dir, menys mal, que no farien coalició per simpaties personals sinó pel bé de Catalunya.

I ja el cimal ha estat després dels resultats. Traïcions, sol.lituds, aïllaments, fidelitats… Un president abraçant, estimant i fent magarrufes a qui se li posés al davant fos amic o enemic. Un Pujol i un Maragall tant llunyans fins ara i en canvi units en la seva condició d’avis expresidents. Una consellera plorant per les cantonades la seva tristesa per haver estat apartada injustament. Uns estenent la mà, els altres parlant de confiances trencades en mil trossos.

Hi ha una part, és clar, que ve de la cultura. En l’expressió de les
discrepàncies som més sicilians que no pas castellans, més mediterranis
que no pas celtes. Això no treu que a vegades puguem ser més violents
que altres pobles i que darrera una abraçada hi hagi amagat un punyal.

Però em sembla que hi ha una part d’aquest sentimentalisme desbordant que és fruit del nostre estatus com a
país. Es a dir, em temo que si hi hagués més Estat hi hauria menys
sentimentalisme. Heu vist mai emocionar-se en públic a la reina
d’Anglaterra? A Putin li heu vist mai tòrcer el gest per res i per ningú? Fins i tot l’Aznar aspirava, en la seva megalomania, a aquesta postura impertèrrita del qui té el poder. Us imagineu a Solbes plorar en una negociació sobre partides pressupostàries. És possible doncs que el nostre sentimentalisme desbordant sigui inversament proporcional al grau de poder polític del qual gaudim.

Ja dic, no sé si això és bo o dolent, sobretot atenent als exemples que he donat. A partir d’ara caldrà veure si això canvia amb el president Montilla. De moment però ha començat però amb emoció contiguda…