Pi rogenc
És imponent. O ho era, però on n’hi ha hagut sempre n’hi queda.
El pi és dreça, majestuós, enmig del corriol que tresca entre el torrent de Can Masdéu i la font de Santa Eulàlia. Caldrien almenys dues persones per abraçar el tronc, d’escorça treballada, decorada amb sanefes espontànies, aquelles capritxoses formes naturals que pot semblar que només una intenció intel·ligent hagi pogut concebre, però que hi són, atentes a sorprendre’ns on menys ho esperem.
Si alces els ulls cap a la capçada, l’arbre es comença a queixar. Tota la part baixa de la copa és morta, esfullada, un entortolligament de branques que deuen esperar que les tempestes de vent, i l’aigua, i la sequedat, el vagin netejant. Aquella robustesa que imposa el pi al primer cop d’ull, quan t’avisa que te’l trobaràs en tombar la carena, des de sota, tan de prop, canvia en pes de l’edat, en cicatrius de tants embats que deu haver entomat, allí, al descobert, als quatre vents.
I llavors, des de sota, des de prop, la veus, agafada a l’encaix de la primera branca. Una corda nuada a la fusta, un tros de corda esparracada a punt de penjar suspesa de l’arbre. Potser un gronxador hi va fer un dia les delícies del passavolant? O més aviat va ser la desesperació d’un cos que s’hi gronxava?
A l’esquerra del tronc del gran pi blanc, rogenc i ennegrit potser per algun foc antic, hi resten incrustades una corrua d’anses per pujar amunt, des de la soca fins a la capçada, a tocar de la corda. Per enfilar-s’hi cal tenir molt de coratge.