Solcades

Estic més trist que menos. Hi ha coses que es poden dir sense recances. Jo sóc tardor, desembre i gener. La llavor es colga a la tardor i jo sóc llavor de romanços, de penes confessables, d’unes ganes de plorar per tants infants com moren a Gaza. Per tot això de la violència, los conflictes que assassinen. Pels milers de xiquets i les xiquetes que són assassinades.

Hi ha coses que fan de mal dir i jo callo. La novetat dels darrers anys és que ja no m’amago, ja em deixo estimar un poquet. Si abans era un cargol, ara sóc un estornell que ha descobert que del cor floreixen les millors fruites i que del silenci -ai, lo silenci- que del silenci neixen arbres nobles i soferts com les oliveres. I jo tinc l’esperança que arribe l’abril plujós i plante oliveres en més de dues hectàrees que tinc comprades de fa poc.

Tinc esperances, però estic més trist que menos, però més forces que menos. Sóc ferotge. Mai tant, a fe de Déu que hi ha nits que reso per la pau, per l’alegria, per les ganes que els pitjors pronòstics -set, fam i guerres- no es compleixin. Que ma filla siga feliç i en un món en pau, que el dia de demà esdevinga la pediatra que ara anhela ser. I penso en ma filla i la notícia dels infants morts a Gaza em provoca un dolor insubornable, com un somni que no vol acabar, que planta resistència en plena nit.

Heu tingut mai la necessitat de despertar d’un somni angoixant? Fa poc em va passar això: que tot somniant volia despertar i no podia. He patit tant i tant a soles que ja tant se me’n dóna escriure-ho i que la gent ho sàpigue. Potser arribe el dia que m’esmene. No m’ho penso, però ben bé podria passar, potser. I esdevenir, aleshores, una àguila, de nou.

De jove vaig ser una àguila, però els perdigons em van arraconar a les muntanyes, lluny dels plans, les foies i la mar. I si un dels perdigons em feria la vista? O d’una ala? Aleshores no podria ser àguila i un dia vaig preferir mutar en estornell i de seguit descobrir que als gossos els agrada ensangonar-se les dents amb tords i altres germans.

Però natros sempre serem més i sabem que els gossos de caça borden i són esclaus. Natros refilem com els rossinyols i les caderneres i això, vulgues o no, és una bona cosa, un pronòstic favorable, un motiu per seguir vivint en un món caníbal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!