De cop i volta, les esperances esdevenen horitzons i t’adones que és cert que tots los horitzons són rutines d’un present gelós. Gelós d’una felicitat que davalla com l’aigua del riu, esculls avall, tarteres a dreta i esquerra, dissimulades per la remor mateixa que fa l’aigua lliure, que no té cap motiu per sentir-se desheretada d’un temps on els rius dominaven les valls que ara s’han convertit en això, en tarteres, en paisatges que fan de mal recórrer i que recorden la finitud d’una generació humana.
Hauria valgut la pena deixar-se aconsellar -aleshores penses- per l’esperit sempre jove d’una ànima embriagada i sàvia, però vam fer cas dels consells d’una padrina que mai va conèixer la remor d’un riu allà on neix, allà on comença.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!